Ser Scott La Faro

“Love is a salt, a gall, a rue,

A vinegar-vintage. Dos y Ddw,

Vaya con Dios, quickly, too!”

El primer dia que de debò vaig parlar amb Dafydd ap Gwilym duia camisa de dormir. Era març i vaig fer-li una trucada de vídeo. She must be out of her mind,va pensar Gwilym. Jo estava estirada al llit, els tirants de la camisa em queien i vaig parlar-li com somnàmbula, sense pensar-m’hi gaire. Ell es va servir un whisky al seu estudi de París i jo vaig arribar-me al menjador de Barcelona per servir-me la primera de moltes copes de vi negre amb Gwilym a l’altra banda de la pantalla. Nits després em va dir que no li agradava el whisky, i que, emprenyat d’haver de beure’s cada nit de confinament l’únic que tenia per casa, havia decidit buidar-lo a la tassa del vàter. “Soc un idealista. Clar que soc un idealista. Mai no he estat pragmàtic”.

Ell i jo tenim una tristesa comuna, però la seva és més fonda. És gal·lès del sud, una zona on el gal·lès gairebé no es parla ni el transcurs d’una mateixa conversa. “Passem-nos tots a l’anglès, sí, clar, què importa, el que puguin dir les nostres ànimes?”, va dir entre exaltat i compungit. How he sings és el primer que ha escrit i publicat en anglès, una llengua que en part és la seva però que en part odia. El llibre evoca uns dies que Bill Evans va passar a casa dels seus pare gal·lès i la seva mare russa a Florida. Com tants altres músics de jazz, Bill Evans estava enganxat a l’heroïna, però l’heroïna és secundària a la novel·la. El tema de debò és el buit que la mort accidental del contrabaixista de vint-i-cinc anys Scott LaFaro va deixar en l’ànima d’Evans. LaFaro era ràpid, àgil, agosarat. Evans acotava molt el cap sempre que tocava, arraulit damunt les tecles del piano. Quan el contrabaixista es va morir faltava poc perquè sortís el disc Bill Evans Sunday at the Village Vanguard. 

“Estic furiós i trist. Però només perquè penso que la vida val la pena”. How he sings és una pausa per dol. Per Gwilym no és veritat, que la música sigui l’única cosa que no fa mal; per ell és a la inversa. Quan diu aquesta mena de coses, que és gairebé sempre, el front se li doblega en una ganyota que inclou els ulls i les celles, contretes i concentrades. Va viure un temps a Nova York. Va anar a alguns clubs de jazz, va passejar pels carrers per on passeja el germà del Bill Evans de la novel·la. Una nit algú li va tocar l’espatlla en una sala de concert. Diu que no sap si el va tocar un home o una dona, només recorda que es va sentir molt sol. M’ha explicat aquesta història un parell de nits, i una altra nit em va dir que si jo fos a París ell em tocaria l’espatlla. Gwilym no té fills i està a la quarantena. La gent li diu allò de com els fills et canvien la vida i et donen una nova perspectiva del món. El que l’enerva és que sembla que per no haver estat pare ell no en pugui saber res, de les relacions entre pares i fills. “Soc gran, jo. No ho oblidis mai, que ja soc gran”. Hi ha qui diu que ser pare et fa menys egoista, però nosaltres hem conclòs que no.

El seu tall de cabells és enlairat i eteri, prou llarg per evocar el caos. Té el nas d’àguila, les faccions punxegudes que el seu Bill de How he sings diu haver heretat de la mare russa.

—Vaig rellegir les entrevistes que et van fer quan vas venir a presentar el llibre a Barcelona. Volies investigar si amb la música val més la pena viure.

—Bah, això són coses que dius als periodistes... Tu vas aconseguir aquestes entrevistes, i tenia l’esperança que tu estiguessis al cas de què deia.

­—Aquest llibre no va sobre Bill Evans ni la seva música.Va sobre tu.

—Yes, it’s totally about me.

Gwilym parla lent, pensa el que dirà. Sovint atura la conversa i es queda mut durant més estona de la que sembla acceptable. Podríem xerrar un parell de vides, perquè alguna frase seva hauria quedat a mitges. Aquest seu allargassar les frases i el seu xiular la continuació dels estàndards de jazz que taral·lejo m’han fet pensar que potser la nostra conversa té sentit, que jo podria ser Scott LaFaro.

 

 

 

La cigala

Les dones gairebé mai no fem res de profit perquè sempre estem pendents d’una cigala. Per això les lesbianes són tan nombroses entre les dones que han fet coses. Conceptualment soc lesbiana. L’únic motiu racional per no ser lesbiana és que la majoria de dones estan tan pendents de manera quasi exclusiva del cas que els facin els homes que això les fa poc sòlides: com estimar algú que sempre està pendent de l’aprovació dels altres? Jo m’hi compto, entre les dones i entre les fans de les cigales, i no voldria per res del món donar la raó als homes blancs i grassos que es permeten el luxe d’escriure bé i sense témer cagar-se en les misèries dels qui no són com ells (perquè no s’hi atreveixen o perquè no poden permetre’s el luxe d’atrevir-s’hi: sempre hi ha una cadira per preservar, una hipoteca per pagar, un fill que es concentra poc i hauria d’anar a la concertada). I tot i així, amb les dones, amb aquesta meitat de la humanitat que formem entre totes i que durant bona part del temps ja hem tingut prou pena, sovint m’hi emprenyo. Fins i tot m’emprenyo amb les que brillen. Cigala, cigala, cigala. És insofrible, perquè a més sempre fem veure que és per una altra cosa –i no és per cap altra cosa que no sigui la cigala.

La cigala ens encega, cigala el símbol, perquè de cigales n’hi ha moltes, de minúscules o de colossals, de les que són com una exhalació maldestra i de les que fan mal i a la pràctica tampoc no serveixen. Avui mentre netejava la cuina he sentit Salvador Sostres dir a Marina Porras que ell va començar a treballar pel Puyal als quinze anys perquè des de petitet que era soci del Barça i entrava a la llotja. És fàcil adonar-se que Salvador Sostres va poder entrar a treballar amb un periodista esportiu de primera línia quan encara ni s’afaitava gràcies no només al seu talent (talent sempre n’hi ha d’haver un pòsit, contra el que puguin dir els intel·lectuals pobres i ressentits contra els intel·lectuals més o menys rics), sinó a la pasta que havien generat els embotits de la seva àvia, al cel sia, santa dona, que es va enriquir fent botifarres –qui sap si no era lesbiana.

Te chai i natilles

El Simonal és un angolès amb les cuixes imponents i les espatlles amples. Té un somriure molt blanc per contrast amb la seva pell molt fosca i unes petites rastes divertides perquè oscil·len sempre en totes direccions. Me'l vaig trobar l'altre dia a la seu de Triodos. Em va somriure i ens vam donar la mà. Li vaig preguntar si seguia amb la música i em va dir que sí. Trobar-lo allà assegut a la sala d'espera de la meva —Triodos, la nostra—  banca ètica un dilluns al matí em va fer pensar en el Leandro, que també és alt i fosc i desitjable d'acord amb els cànons de la bellesa multicultural estàndard. Una vegada vaig tenir una aventura amb el Leandro a la biblioteca. Era època d'exàmens.

Amb el Leandro ens vam fer un parell de miradetes per sobre dels apunts i pocs minuts després la seva polla grossa i fosca entrava a la meva boca. Tot va passar a una sala de reunions ridículament petita amb una única taula i hi érem jo i el Leandro mentre un nombre indeterminat d'alumnes de doctorat temptejava d’obrir la porta. Després va haver-hi més encontres precipitats entre nosaltres, i un dia em va dir Tú vas sucia porque tienes dinero. Jo sempre havia pensat que encara que hagués nascut més pobra ara aniria igual de sucia, sobretot si per sucia entenem que no faig olor de cremes lubricants ni de tè chai ni de natilles.
Casa del Leandro està impecable i fa olor de tè chai, de lubricants i de natilles. Els seus vestits són elegants i el seu termo està ple de te chai fins a vessar. Després de fer un polvo prepara un bon esmorzar i et diu princesa —i t'ho diu d'una manera amistosa, com donant per fet que tu saps que ell prepara esmorzars i diu princesa unes tres-centes vegades l'any a ties diferents. Però mentre et diu princesa les altres tres-centes no compten, perquè tu també fas glopades de semen a tort i a dret i no tens cap dret a ficar-te amb la promiscuïtat d'aquest senyoràs.
Encara no fa vint-i-cinc anys el Leandro era un nen que es passejava en pilotes per les favel·les i que anava sucio. Ara és propietari d'un taller de bicis, estudia a la universitat, s'aplica una loció contra la calvície cada matí i sempre que pot posa la seva polla descomunal dintre d'alguna boca. Calvície a banda, el Leandro sap molt bé que té la batalla guanyada i que, fins i tot, si anem una mica més lluny en el seu inconscient, sobre ell recau el pes de dur les regnes del futur en un sentit quasi hegelià, premissa que dicta que els obrers acaben sent amos perquè el contacte amb les penúries de la vida els fa més disciplinats, més forts i més astuts, menys insatisfets i menys somiatruites. Posa'm la polla a la boca, Leandro, fes-me una demostració de justícia històrica. Teva és la venjança per tots els teus avantpassats de totes les races que van ser esclaus primer i homes lliures menyspreats després i que s'han anat barrejat fins a crear-te.
Un dia el Leandro i el Simonal es van conèixer. Va ser en una reunió de parlants de portuguès que es feia en un bar de Bogatell i que agrupava membres de les antigues colònies instal·lats a Barcelona. Comparteixen l'idioma mentre beuen cachassa i caipirinhas al so de bachatas i de la rumba estrambòtica del Manu Chao. El dia que es van conèixer el Simonal i el Leandro estaven prenent alguna cosa junts i parlaven del Brasil i d'Angola, arrasada per moltes petites guerres que són una gran guerra. El Simonal es moria de ganes d'anar al Brasil, però abans volia tornar a veure la família angolesa, i després de dir això li va apretar la bufeta i va anar al lavabo.
El Simonal va obrir la porta del lavabo per rentar-se les mans a la pica i el Leandro l'esperava de genolls. Li va dir que li volia xupar la polla, que era una bona idea. El Simonal clava coces a la pica i li diu porc de merda. O potser no . Potser li va dir  “Ho sento però no em ve de gust que em xupis la polla”. Potser el Simonal va sortir emprenyat del lavabo o potser se'l va endur a casa.
Algú de la nostra banca ètica atén el Simonal. Les passions humanes són inextricables. La bragueta del Leandro és inacabable. El millor que hi ha són les cadires plegables.

Elles

 A friendship between college girls is grander and more dramatic than any romance. Lena Dunham, ‘Girls’

T'ho dedico a tu, si em llegeixes sabràs qui ets. 

Portes els cabells negres més bufats que mai i em fixo en un pèl llarg que et surt d’una piga. Sempre dic que ens coneixem des que teníem quatre mesos, però la veritat és que el meu record de tu ve molt després. Vas venir a passar un cap de setmana a la casa a Palau amb mi i amb els meus pares, érem molt jovenetes. Palau és la cosa més semblant a un poble que he tingut mai, el tastet rural d’unes oliveres d’autoconsum i de collir peres o figues. A Palau la besàvia reposava sota el til·ler, l’avi cavava, la mare encara recorda el delit de mossegar un tomàquet acabat de collir. Els meus pares es van quedar parats de com devoraves el tomàquet cru que jo detestava, de com vas resoldre un problema matemàtic complicat per la nostra edat d’aleshores que, per descomptat, jo ni vaig saber resoldre llavors ni aconsegueixo recordar ara. Vaig sentir-los dir que eres una nena molt llesta.

Ballàvem juntes a extraescolars. Ens pixàvem juntes, un dia tu i l’altre jo, al terra del vestuari. No era de riure, era literal, de vegades encara tacàvem els mallots rosa i lila de dansa. Abans d’entrar al vestuari jo et parlava sempre d’una notícia que havia sentit amb els avis al telenotícies vespre sobre casos exitosos de transplantaments d’ull. A tu el tema no t’entusiasmava, però t’aguantaves. Després et reies que jo cregués que podia cantar òpera i m’imitaves amb un falset superb. Em deixaves desarmada però jo dissimulava. Tu sabies música, tenies un piano i havies fet algunes classes; jo no. Sempre ha estat així. Tens molt sentit de l’humor, a més. Una vegada vas escriure aquell relat d’una nena que patia un buit existencial quan s’acabaven les galetes del seu armari de la cuina. Em vas dir que l’havies escrit ràpid, per no guanyar, i que la Montse, la professora de llengua que teníem, t’havia dit molt seriosa que el text estava molt bé, “només una mica massa curt”, i ho devia acompanyar amb aquell gest de dits en posició de pinça tan característic d’ella.

Va haver-hi aquella vegada al càmping dels teus pares, en una taula compartida amb moltes altres famílies en què els homes anaven sense samarreta i el pot de quètxup reposava damunt les estovalles. Els vaig dir que eren uns horteres. Jo tenia set anys, ells van fer la broma i jo vaig assentir, vaig dir “sou uns horteres”. Exabruptes similars m’han acompanyat sempre. Tu em vas riure la broma, la meva insistència en la manca de bon gust de la gent que ens acompanyava i que es reservava uns dies de vacances cada any per trobar-se al càmping i ser feliços. Els teus pares em van renyar. Em van fer anar darrere de la furgoneta, on hi havia les nostres tovalloles esteses, i em van dir que havia estat impertinent. No vaig dir res als meus pares. Per primera vegada a la pinassa d’aquell càmping vaig intuir que hi havia alguna forma de vida diferent a la que practicaven els meus pares, tan aïllats en el seu amor, tan lletrats i solitaris. No totes les famílies viuen igual, ni creuen en les mateixes coses. No totes creuen que els càmpings són llocs massa plens, ordinaris, incòmodes. A casa meva la creença era que no es podia dinar amb quètxup i sense samarreta i no ser un hortera.

A l’adolescència vas captivar el més maco de la classe, el que sol agradar a gairebé totes durant uns anys. Hi ha una fotografia en què sortiu tu i ell encongits a la finestra del pati de l’escola. Surt algú més a prop vostre, però queda al marge del triangle invers que formen les vostres cares, perquè sembla que tu li parles a cau d’orella. Vaig ampliar-la centenars de vegades: la cara del noi maco enrojolada, els llavis entreoberts en un somriure fatu. Plors desconsolats meus a banda, perquè no cal dir que jo també volia el noi maco, aquella foto em va fer pensar per primera vegada en la capacitat de dir la veritat que té una imatge. Si val més que mil paraules o no, si es pot presentar una fotografia com a prova concloent d’alguna cosa com l’amor. La veritat és que el noi maco t’estimava, vau anar al cinema i ens vas dir que et va sorprendre sentir cloc cloc el batec del seu cor que s’imposava per damunt del guió i dels trets que algun personatge potser disparava a algun altre personatge a la gran pantalla.

Ara que miro aquest pèl que et sobresurt d’una piga i els tatuatges que portes m’adono que aquests últims anys dels nostres vint-i-tants anys els hem passat separades. T’assembles més a la teva mare que abans. Hi ha un silenci entre nosaltres, un afany de parlar ara (de què?) o de callar per sempre. Ens ho hem passat bé moltes vegades, fa temps, però com les històries d’amor, algunes històries d’amistat també se’ns fan velles. No sé quantes cerveses ens hauríem de beure ni quantes pipes de la pau ens hauríem de fumar per tornar al que teníem. Segur que hi ha un número. Però t’esvaeixes, no acabem d’acostumar-nos l’una a l’altra. És la història de sempre. Dues noies creixen juntes, o decideixen créixer juntes uns anys concrets en un lloc determinat. Topem amb aquesta mitja taronja femenina amiga unes quantes vegades. Les admirem, volem estar amb elles. A estones les detestes perquè en el fons voldries tenir els cabells que tenen elles, el cervell que tenen elles, els homes que tenen elles. M’ha passat altres vegades. Amb els anys això es calma, i un dia t’adones que el millor seria tenir-les a elles.

Aquest octubre

El mes que vam assajar la República i l'hivern que ens espera

Fora les escoles hi ha cues. També al Mestre Gibert, a Sant Andreu. Des de les meses els fem esperar: una part de les urnes estan amagades i, davant l'amenaça de l'entrada de la Guàrdia Civil, la gent d'Òmnium que corre per aquí mirant de dirigir el cotarro ha decidit que és millor que la gent faci cua a fora que no pas que votin de seguida i marxin a les seves cases, perquè això deixaria l'escola i les urnes desprotegides. Al migdia els ferits passen de 300, i Twitter, que no pas la televisió pública espanyola, ja s'ha fet ressò de fotografies de cares ensangonades i d'àvies que són llençades escales avall per Nacionals i Guàrdia Civils, instal·lats provisionalment des de ja fa una setmana a l'espera de la reconquesta catalana en un creuer del Piolín al port de Barcelona.

Els mossos han arribat a les 6 del matí i han aixecat acta. El web del cens electrònic universal, que havia de permetre a tothom votar a totes les escoles, fa hores que ha caigut. Durant tot el dia el funcionament ha estat intermitent, però sempre hi havia algun ordinador que funcionava. Hem acabat fent el vot manual, que després (quan? avui ja segur que no) hauria d'enregistrar-se i constar digitalment. El vot manual és forçat pel boicot estatal i aconsegueix restar tota credibilitat de rigor i control al referèndum. El web garantia que es votava una sola vegada: a l'altra banda de la pantalla, algú de Telecinco ja diu que "en el 1-O se puede votar dos veces". Un amic diu que ha votat manualment amb una aplicació mòbil que garantia que només votava una vegada, però a la nostra escola no hi ha cap aplicació que pugui garantir-ho. És clar que, per més proves empíriques que hi haguessin de l'autenticitat del referèndum, l'estat persistiria en el desprestigi. Posar-me a una mesa electoral i comptar vots fins al vespre no ha estat idea meva. M''han enxampat a la cua. Som aquí des de les 5.

Primer han votat els avis. Seien en cadires de plàstic mentre esperaven el seu torn. Hi ha la por que si votem massiva i ràpidament el col·legi es quedarà sol a les 8 del vespre, vulnerable als atacs d'agents de la civil i la Nacional. Ja han requisat urnes al CEIP Mediterrani de la Barceloneta, que han aconseguit desallotjar i tancar en algun moment del dia. També han tancat l'Institut Balmes, i han apallissat els votants de l'IES Ramon Llull amb fermesa i dedicació. La frustració s'apodera de nosaltres a la mesa sense urna: seiem i actuem a Twitter, parlem amb coneguts pel mòbil i poca cosa més. A vegades els esdeveniments són això, gent junta que mira el mòbil. L'any 2015, els refugiats sirians a l'illa de Lesbos passaven bona part del temps a bars amb una cafè davant i enganxats al carregador del mòbil. I vist així el conflicte semblava menys dramàtic, semblava poc creïble que aquesta mateixa gent hagués de dormir en tendes, semblava mentida que la siriana de 24 anys que em va venir a parlar mentre jo descansava en una terrassa ho fes per demanar-me socors per les pallisses del seu marit frustrat cada nit dins la tenda de campanya. Al capvespre un home amb una sola cama ha vingut a votar i l'han aplaudit, com s'ha aplaudit avui tantes vegades, com quan una anciana de 102 anys ha dipositat la papereta dins l'urna, o quan ho ha fet a última hora un avi visiblement a les portes de la mort acompanyat per una familiar o cuidadora. Quan l'home d'una cama ha votat ho ha fet dins l'única urna encara visible a la sala, perquè les altres estan amagades. Hem amagat les urnes dins de matalassos inflables i material d'esport del centre, perquè si la policia requisa urnes no pugui requisar-les totes. No sé de què serveix guardar-ne algunes; si només n'hi ha algunes, els resultats quedaran igual d'inhabilitats que si no n'hi ha cap.

Han aplicat el 155 i han engarjolat els Jordis sense parpallejar i sense fiança. Als carrers hi ha gent altra vegada, com a l'1 d'octubre i com tants dies després de l'1 doctubre. Faig lloc a un avi amb cadira de rodes i un últim bri de vida que vol gastar cantant l'Estaca. Entre la multitud, un home amb barratina fa veure que rasca una guitarra. Les cordes no se senten, però la gent que va viure la Transició s'aplega a cantar-la una vegada rere l'altra, com una coral improvisada. Al costat meu, aquí al Passeig de Gràcia, una dona diu Els carrers sempre són nostres. N'ha modificat l'original, Els carrers seran sempre nostres, és el joc del telèfon. La màxima va néixer a Can Vies i s'ha extès tant aquest octubre que els manifestants han après a corejar-la a cops de mans. Una ambulància s'emporta un altre avi que s'ha ultrapassat amb la revolució i li ha agafat un cobriment. Aquesta revolució la fan molts avis i la paguen cara, però potser és l'última gran cosa que faran amb el que els queda de dies, pensen. La gent crida Llibertat, i jo penso en la solitud oficial dels presos. La presó engoleix encara que algú t'estimi fora. Fins i tot una presó on els guardians els fessin carícies compliria amb la funció crucial de la presó: l'enterrament total i inevitable de la vida pública. El pres només espera.

Aquest 10 d'octubre la independència ha durat 8 segons. Algú ha corregut a escriure-ho a la Viquipèdia, i l'article s'ha compartit amb to de mofa: mireu els catalans, tanta èpica per tan poca cosa, molt soroll per no res. Cares llargues a l'Arc de Triomf i a les places d'altres localitats catalanes. Acte seguit ha parlat Inés Arrimadas, i ho ha fet en nom d'Europa, de la no divisió, de la "inutilitat de les fronteres", sempre i quan les fronteres espanyoles es mantinguin ben definidies. M'agradaria que algun dia tinguéssim una presidenta, en aquest petit país nostre que mai no passa de comunitat autònoma. Però si Arrimadas parla, com si ho fa l'Albert Rivera, una sensació orwelliana em recorre l'espinada, la sensació que el que escolto és exactament el contrari de la realitat que percebo. Quan Puigdemont (quasi) declara la independència hi havia altaveus, persones amatents que vestien banderes estelades com si fossin capes. Però sobretot, hi havia silenci. Als anys noranta la política semblava un tema de conversa als dinars familiars de diumenge, i a més el tema solia ser monopolitzat pels homes de la casa. Ara la gent va es reuneix per escoltar el president Puigdemont i calla, i si truco a la meva àvia manresana ella és la primera que en parla. Alguns diran que el nacionalisme, fins i tot el de les nacions sense estat, és dolent com la tinya perquè manipula les masses. Però ningú pot negar que un se sent més al món en què viu quan es fica amb política.

La possibilitat de la República catalana també ens ha canviat el vocabulari. Cada moment històric té el seu, igual que cada filòsof. Full de ruta. DUI. Procés Constituent. Caiguda del règim de la Transició. Fins fa poc la idea que vivim immersos al "règim de la Transició" era menys urgent. Potser algun periodista amb un nom llampant ho va dir durant i després del 15M, però l'expressió no estava popularitzada. Ara ho està, però ara també s'ha declarat de debò la República, i també hi ha 8 membres del govern a la garjola els votéssim o no, ens caiguessin bé o malament. El 2 de novembre hem cantat els segadors al Parlament, i ja era fosc, i el cant ha estat greu i lúgubre com l'hivern que ens espera.

Júlia Bacardit

Expressions

Malalletra

Anunaki

El carrer principial de Can Baró que té un nom tan llarg que sempre fa l'efecte que hi falti o que hi sobri una paraula. Avinguda de la mare de Déu de Montserrat. En aquest carrer només hi ha botigues, avis que xiulen, supermercats, senyores grans amb mobilitat reduïda que van damunt de motocicletes tot i que el barri fa pujada gairebé a cada tram. Hi ha una carnisseria que es diria que és l'àgora de la vida social del barri i un parc on desenes de gossos de mides i races diferents passegen feliços cada dia. Quan hi havia eleccions, la cara de l'Arrimadas es multiplicava al llarg de tota l'avinguda, perquè els cap de màrqueting del partit devien creure que Can Baró és una zona potencialment unionista on cal insistir. Pi i Maragall avall, en canvi, la cara de l'Arrimadas desapareixia per la cara d'algun altre candidat que ara no recordo però que era més adequat a la sociologia gracienca.

El vaig conèixer una nit al metro i vam baixar a la mateixa parada. Em va explicar la vida. Divorciat, guàrdia jurat, a la trentena. No recordo el seu nom, però sé que se sentia avorrit i sol. Em va dir que tenia una filla petita. Un diumenge al matí vaig veure'l amb la nena al forn, aquest forn en què la mestressa tenyida diu negro al seu únic client negre, que s'adreça a ella com a rubia, i així un i altra converteixen els segons compartits de cada dia en un flirteig incorrecte però innocu. La filla del guàrdia jurat bevia cacaolat en una de les tauletes de l'establiment i tenia els mateixos ulls grossos i clars, els mateixos llavis decaiguts de son pare. De la tauleta del forn estant, el pare divorciat va tardar a reconèixe'm. La nena em va mirar amb la curiositat de qui és aquesta estranya que parla amb el papa. Soc una veïna del no-lloc, del no-barri, que no vaig saber que es deia Can Baró fins que ho vaig veure en un d'aquests busos de barri que de tan petitons com són gairebé els abraçaries.

La tarda que vaig conèixer l'Alex m'havia quedat tancada fora de casa. Feia fred, era hivern. Ningú podia obrir-me. Només volia baixar al súper i tornar a la pantalla del meu ordinador, però vaig quedar-me al carrer sense claus fins entrada la mitjanit. Primer vaig fer una cervesa solitària en un dels bars regentats per xinesos de l'Avinguda. Tenia a tocar una colla d'avis que feien tertúlia, cosa que el meu avi va fer fins que va estar a les últimes. A les deu el bar va tancar, però en una cantonada hi havia un altre bar, i vaig entrar-hi. Una clienta del bar on vaig anar estirava la màniga de l'Alex, li parlava a l'orella. Anava borratxa i volia endur-se'l a casa, perquè l'Alex té alguna arruga de més i alguna dent de menys però és un tipus guapo. Ros, xulesc, vulgar, amb un sentit de la cavallerositat dels mascles d'abans. El primer quinto el vaig pagar jo, però després ell va convidar-me. Amb la borratxa l'Alex es va fer el digne, va dir-me esta es la ex de mi amigo, i quan la dona li estirava la màniga del jersei vaig veure que l'avantbraç de l'Alex és un mosaic de tatuatges carcellers en honor a mi madre que me enseñó.

L'Alex ha estat a l'Afganistan i a Angola. Dos anys de guerra en quatre tongades de sis mesos. No te creas que es guerra todo el rato, i em va explicar que hi ha una fase d'entrenament, que primer te n'ensenyen.Vaig fer-li moltes preguntes i em va dir coses que em van interessar molt però que després he oblidat, com si les hagués esborrades l'eufòria de sentir-me a prop d'una bona història, una "història de guerra de veritat" al costat de casa. Aquella nit vaig saber que no és l'únic de Can Baró que ha fet el soldat, però d'entre els soldats-soldadors-bevedors del barri l'Alex és el més jove i l'únic que creu en els anunakis, uns extraterrestres que han poblat la terra i es troben entre nosaltres. Quan tenia divuit anys l'Alex va estar malalt, i sa mare que l'havia criat tota sola es pensava que el nen se li moriria, però el nen va superar el càncer i es va fer legionari. Als quaranta i tants, l'única seqüela física que té de la malaltia superada és que mai no podrà ser pare. L'Alex em va pagar una ronda i em va dir yo leo mucho, i jo vaig deixar que rodessin els quintets i els cigarrets i els petons a les galtes d'un parell d'amics seus gitanos, un dels quals fa de paleta i viu a les cases verdes de damunt de plaça Sanllhey.

L'Ajuntament va treure els pares del paleta de les barraques del Turó de la Rovira i els va instal·lar a les casetes verdes, que encara avui són molt més barates que qualsevol dels pisos de lloguer de la zona, que comença a omplir-se de gent que voldria viure a Gràcia però que no té altre remei que viure a les afores, perquè Gràcia està sobrepoblada i ja no s'hi pot viure. Este era mi padre, era un orgullo de los gitanos. No fumaba, no bebía, no se drogaba. Se lo llevó un cáncer de huesos a los 29, i el paleta que ja em convidava a una quarta o cinquena ronda em va plantar una foto en blanc i negre als nassos, la imatge d'un home jove, fosc, amb els cabells per sota de les orelles: quan van fer-li la fotodevia pensar que li quedaven encara molts anys de vida, i en canvi ben aviat se l'enduria l'aire. L'altre home també em va ensenyar una fotografia, una imatge de la seva mare en un jardí, amb els cabells llargs onejants tan característics de les gitanes. ¿Mi padre? No, no sé quién es mi padre.

 

Per ser legionario, l'Alex no creu en Déu ni té el rei en gaire estima. Té la teoria que els reis i els governants són anunakis malvats que des de sempre han acaparat tots els privilegis. També té la teoria que al món hi ha persones de fiar i persones que no ho són, però ell insisteix que no jutjta, que mai no li ha agradat la política i que per això té amics de tot tipus, amics amb pistoles, amics amb esvàstiques, amics que han matat. Diu que una vegada es va barallar amb un amic seu perquè li havia mentit. L'amic encara complia condemna i havia de dormir a la presó cada nit. Un dia l'Alex va preguntar-li per què l'havien tancat, i l'amic li va respondre que havia matat un home. Però la veritat és que l'amic de l'Alex havia matat una dona, segurament la seva nòvia, i quan ho va saber l'Alex es va enfadar molt, van pegar-se. Després van seguir sent amics.

 Publicat a la Secció Malalletra del setmanari La Directa en paper.

De l'arbre, del fill i del llibre

Aquesta és la il·lusió, fixeu-vos, perviure en els altres. Planta un arbre, escriu un llibre i tingues fills per haver fet el què, a la terra. Maneres d'estendre les ungles i gratar i esperar que acabi la vall de llàgrimes i comenci la glòria, allò que no es viu mai en el precís moment però després sobre la marxa (de la història) es nota. El dia incert en què ja has deixat petja en uns individus i aquests individus et reconeixen i t'aprecien i volen que, morta com Lucia Berlin, formis part de les seves vides. Però primer a pringar, a plantar l'arbre, a fer el fill i a escriure el llibre. Com si hi hagués gaire scholarhips i internships que t'ho permetessin o editorials que et publiquessin. Tan maco que és l'anar fent, el deixar-se distreure, però distreure's de què?

De l'arbre, del fill i del llibre

Posem que l'arbre està bé, l'arbre et prepara. Ho fas quan encara ets petita, transplantes un pi de la naturalesa i el col·loques dins un test a la terrassa paterna de la perifèria nord de Barcelona. La curtesa dels petits pins és inversament proporcional a les seves arrels, que ni són curtes ni volen acomiadar-se de la terra que les alimenta: quan se les arrenca els entra enyorança i per més que reguis i mimis el pi dins el seu nou test al sol, a poc a poc es moren. Pins que neixen al Palau i moren a la terrassa paterna de la perifèria nord de Barcelona. Vaig transplantar-ne molts en va, quan era nena i la meva família encara tenia "terres" als afores de Palau Solità i Plegamans. Palau el no-lloc, Palau el meu Komala. 
 

Palau per mi no era cap poble, era la casa. La podeu veure des d'alguna nacional que va i ve de Barcelona al Vallès, ben quadrada i grandiloqüent, amb un balcó llarg de pissarra blava. La façana és una filera de finestres en forma d'arc, i darrere s'hi amaga un pati que és més que un pati i menys que una hectàrea. Com un palau. Figues oscil·lants a l'arbre, grills i cuques de llum a l'hora de sopar. Gotes d'ambre regalimen de la figuera i els insectes s'hi queden per sempre. Palau és una palmera gegant que fa dàtils que no es mengen i un pi que fa pinyes. L'avi menjava pa amb tomàquet a la terrassa i tots sopàvem sota un fanal que atreia mosquits i papallones. La mare sospirava i recordava com ella de petita, ab illo tempore, es passejava per Palau i recollia els tomàquets i els queixalava de camí a taula. Palau per ella havia estat un paradís de tomàquets i enciams frescos. No m'ha agradat mai el tomàquet. 
 

Al costat del safareig de Palau hi havia dos xiprers, i el pare deia que els xiprers són propis dels cementiris. La mare s'havia banyat al safareig i recordava les granotes que abans hi havia hagut a la bassa, allà on el seu primer amor va ofegar-se i va morir. El primer amor de la mare era el Ramonet, que als tres anys li havia ensenyat que els nens fan pipí amb una canya. Mort el Ramonet, el besavi Jaume va soterrar la bassa. De petita jo només veia el safareig, però l'aigua era bruta i la pedra era verda; al meu Komala només ens remullàvem en una piscina de pals de plàstic.

Al safareig s'hi rentava el meu besavi que conec d'oïdes, un pagès poc avesat a la dutxa, el constructor de Palau. Quan era nena l'imaginava mític i grandiós, l'home que havia posat sol cada pedra de la casa. A la sortida de la cuina, davant dels fils d'estendre la roba, hi havia una marca al terra (JC, Jaume Cruells) feta per ell quan el ciment encara era tou. Bategava en mi una excitació estranya quan trepitjava la pedra firmada, la JC. Era una sensació similar a la de saltar per sobre dels noms dels difunts burgesos que al segle XVII van contribuir a construir i van ser enterrats a Santa Maria del Mar (Ángel Batllori, fuster i dels sevs, morí el 1786, i al costat de la inscripció una calavera maldestra, com traçada per nens). 
 

Al Palau vaig estar dins l'habitació d'eines, vaig veure i tocar els perers i els pruners, vaig sentir mil nits el perfum càlid del llessamí a l'entrada. Vaig veure i vaig témer el pou d'on trèiem l'aigua. Vaig passajer-me pel celler on reposaven fresques i en la penombra les tenalles plenes d'olives que havíem recollit, escapçat a cops de pedra i enfonsat en herbes aromàtiques. Marinaven durant mesos, igual que el whisky que fan a Tennesse.

Vaig simular que conduïa el vell sis-cents, sempre aparcat sota els penjolls del til·ler. El cotxe havia de ser per mi, però va anar a parar a mans d'un col·leccionista. Les cendres de la besàvia Lola sota l'arbre, coberta de les boletes dures que queien, renascuda en forma d'espàrreg. L'avi amb banyador i sense samarreta cavant la terra (ell que a Barcelona s'havia tacat les mans de petroli al garatge) fins l'hora que sèiem a la terrassa i picotejàvem pernil. 
 

Passava nits de goig i por a la casa. Xiulava el vent des de fora, feia so de carretera nacional, que és com so de fugir lluny sempre que vulguis. Onejaven les cortines, una verge penjava damunt del meu llit a l'alçada del cap i a l'alçada dels peus hi tenia un escriptori amb calaixos i papers esgrogueïts. Papers grocs com l'altra besàvia, la iaia veieta, que duia una bata taronja i un clip als cabells grisos menys quan era diumenge, que els diumenges vestia de negre i es posava joies i es pintava una mica la cara. Alguna topada amb ella dins el Palau, quan jo tenia menys de cinc anys i corria amb mala bava damunt de les rajoles que ella havia acabat de fregar tot i els anys als ossos, m'havia fet preguntar qui era en realitat aquella senyora: sempre era a Palau i a casa l'àvia i mai no feia nosa, però que no sentia res del que li deien i feia ganyotes. Tampoc no entenia a la seva filla de més de mitjana edat quan aquesta li indicava amb gestos explícits que era l'hora d'anar a dormir i que havia d'anar al vàter, per prevenir un excés de pipí als bolquers d'anciana que aleshores duia la meva besàvia i que ara porta sempre la meva àvia, perquè el temps passa. Sorda com una tàpia, la iaia velleta quan li indicaven que havia danar al lavabo sempre contestava Què diu la meva filla, que vol nar al vátel? Que hi vagi!

Després de la iaia velleta me n'han dit sempre coses, i de morta se m'ha fet més humana que quan vivia. Abans de ser la iaia velleta es deia Lola i cosia pantalons pels soldats republicans. Havia nascut gairebé òrfena de pare (del pare en conservava un manyoc de cabells rossos tancats dins un penjoll de plata) i va viure en família dins una caseta amb jardí al carrer Mir bona part de la seva vida adulta. De jove tenia un amo sonat que inventava cançons sobre la marxa, mentre cosia o dirigia les cosidores. Una de les lletres deia així:

 Úrsula qué estás haciendo tanto rato en la común,

ay madre mía estoy haciendo un cagarru com el puny

 I una altra de les lletres deia així:

Para verte un solo instante hasta el fin del mundo iría

hasta el fin delmundo iría
pero es decir no, tan lejos no,
porque me canso, porque me canso
y ya no puedo más.

La tieta Maria era menuda i pèl-roja, hi sentia bé. Les nits d'estiu que passava al Palau la seva dedicació exclusiva era matar mosquits a cops de pala contra la taula de plàstic del jardí de casa seva, una casa més discreta, annexada al meu Palau però amb els seus propis pins i hamaques. Potser mentre matava insectes, sempre en silenci i ben concentrada, deixava volar coloms sobre el que podria haver estat i mai no seria, la vida al costat d'aquell anarquista que es deia Manel i que volia endur-se-la a França, el mateix Manel que cinquanta anys després de la guerra va tornar a Barcelona perquè volia veure-la (Jo encara me l'estimo, la Maria). Ella va negar-se a rebre'l.

Un migdia la mare plorava abraçada al pare a l'habitació del Palau que compartien i que com totes les habitacions tenia un Sant Crist o el quadre d'una verge. No entenia el seu plor ni la seva tristesa però sabia que era la fi d'alguna cosa. El Komala de la mare no em pertanyia i quan els grans se'l van vendre vaig oblidar-lo. I em vaig quedar sense arbre.

Posem que el llibre està bé, ordena la biografia. Però no n'hi ha massa, de llibres que han quedat pendents de llegir? Em pregunto de vegades què faré de mi si finalment no escric mai res de profit. No sé si busco fama, crec que vull reconeixement. Però hi ha una cosa que desitjo i que és primordial, i és un cert mal de panxa. M'irrita quan em feliciten pel que escric si sento que fa massa dies que no m'hi poso. M'agrada conduir la bicicleta i pensar sobre les coses que he escrit que em fan mal de panxa; el fruit de la joia creadora, potser, que et fa pensar-hi després d'haver-la creat i que justament per això creus que la creació val la pena. No se m'acudiria comentar el que he escrit, per ser feliç; per ser feliç necessito —i a vegades en els temps que escric ho aconsegueixo— sentir que el que he escrit ha valgut la pena escriure-ho. Vull notar que el que he creat és més que un blabla; aquesta és la por infinita i justificada del qui vol fer literatura, escriure blabla a falta d'una altra cosa.

És bell el que descric? S'hi reconeixeran? Se'ls entel·laran els ulls? Voldran quedar-se una o dues pàgines més dins la meva atmosfera? Se sentiran menys sols (i em faran sentir menys sola)? Quan estic sola amb mi l'única cosa que de veritat em sento és lectora; o lectora o res, la resta és secundari. Lectora per ser escriptora, i em pregunto, escriure sobre què? Sobre una lectora que vol ser escriptora? Maleït solipsisme.

Sé que quan veig una terrassa elevada i envoltada de plantes el primer que em ve el cap és: com de bé s'hi viuria —s'hi escriuria—, aquí? Cada vegada que sento que el meu dia a dia no té sentit penso, "I si marxo i escric?" Ni tan sols hauria de marxar lluny. Podria ser Barberà del Vallès, en una casa d'una sola habitació amb un exèrcits de gatets i una buguenvíl·lia. O podria ser al terrat que hi ha a l'encreuament entre la Diagonal i el carrer Consell de Cent, amb una taula de fusta i acompanyada d'una parra.

Vull viatjar i crec que el meu voler viatjar és com el trobar casa, una altra excusa per escriure sobre el que he vist, com si al capdavall fos millor que viure-ho. Aquesta sensació és per mi tan intensa que em produeix angoixa. No hi ha cap ofici que m'interessi. Podria fer-me professora, però seria una excusa per escriure. Una de les coses que lamento és haver estat professora d'anglès en una acadèmia i no haver escrit res sobre el que vaig viure a l'acadèmia. La relació platònica entre el director de l'acadèmia i l'altra professora, una secretària maternal i soltera que mai no serà la mare efectiva dels fills del director de l'acadèmia. El director vagament panxut i mafiós, poc disposat a fer contractes, escassament atractiu pel seu físic però absorvent pel seu tarannà d'autoritat clientelista. Hi ha homes que tenen aquest tarannà d'autoritat i acostumen a ser els caps de totes les coses que es proposen, fins i tot quan les coses que es proposen els van grans. La meva reacció davant d'aquesta mena d'homes és estranya, entre l'admiració profunda i el recel. Mai no es produeix entre aquesta mena d'homes i jo cap mena de complicitat que pugui anticipar-se com a complicitat amorosa; i tot i així, sempre persisteixo en una veneració secreta i respectuosa cap a ells. 

Si escrivís sobre aquella feina que em va fer sentir una dona de profit durant un cert temps descriuria el perfil dels gratacels de Badia del Vallès contra el cel gris càlid. Les meves tornades a la casa sense aigua dalt del Carmel, el camí de l'escola a l'estació del meu tren que sortia a les onze, l'altra gent que agafava el mateix tren de les onze i que sovint eren els mateixos. Mentre ho vivia volia escriure-ho però ho vaig deixar córrer. Volia escriure sobre l'olor dels arbres de la zona residencial i amable de l'encara Barberà que a Avinguda Tibidabo es fon però no es confón amb Badia. L'Avinguda Tibidabo és la frontera. A la banda del carrer que és part de Badia els edificis són de façana fosca i semblen enxobats, fan ferum de franquisme. 

Badia és pobra i familiar. La gent no mor de fam ni t'amenaça, però els carrers són patis comunitaris descuidats i el color dels edificis és d'un gris que per arreglar-lo caldrien tones de pintura i de disciplina, i així i tot el fantasma de l'urbanisme dictatorial no es resoldria. Des del balcó de la meva classe la visualització de l'Avinguda Tibidabo que separa el Barberà de cases baixes de la Badia de blocs de ciment m'hipnotitzava.

Els alumnes en edats adolescent i postadolescent em sorprenien pel seu grau d'autoconsciència. se sabien escòria i parodiaven el fet de saber-se escòria. Escòria és innecessàriament excessiu: se sentien en l'esglaó més baix de la classe mitjana baixa, se sabien quillus i es reien de la seva condició. Això em feia estimar-los i animar-los a no sentir-se escòria, cosa paradoxal si tenim en compte que els apreciava PRECISAMENT perquè se sabien i es reien de ser escòria. L'ídol del Badia és Sergi Busquets, que va arribar a ser un més al Barça. A Badia hi vivia la Georgiana, una adolescent romanesa i cega que feia angles nivell intermidiate i que era de llarg la més jove i llesta de la classe. L'Anàs, diminut marroquí de nou anys d'edat i cabells negres, que era insolent com poden ser-ho els bons nens, tenia les galtes rodanxones i era l'únic de la classe que sabia alguna cosa sobre William Shakespeare. Quan l'acusaven de moro i el feien sentir com un cuc esclafat l'Anàs mai defallia, i a mi el cor sense voler em bategava d'indignació i no podia evitar estimar-lo i preferir-lo per sobre de tota la resta de nens de la classe, que si fa no fa eren tots igual d'innocents, odiosos i, d'una manera complexa, tendres a la vegada.

L'Ester, trentena llarga, potser lesbiana, la segona de quatre germanes. Era grassa i bonica, més intel·ligent del que ella mateixa es creia. Netejava una escola i després de treballar venia a classe d'anglès fins a les deu de la nit. 

El camí que va d'AUSBorn Idiomas situat a l'Avinguda Tibidabo —lletja, gris, horitzontal—, fins a l'estació de tren de Barberà, —àmplia, vegetal i tranquil·la—, era un dels meus plaers íntims. Quan vaig entrar a treballar era octubre, però de nit les flors resistien oloroses. L'ambient era fresc, hi havia estrelles, també hi havia un paquistanès de la meva edat que treballava al badulake del costat de l'acadèmia i que agafava l'últim tren. Tenia el cos llarg, cara de bo simpàtic i la determinació de posseir tants badulakes com li permetessin les vint-i-quatre hores de cada dia. En una ocasió vam parlar més estona del compte i va convidar-me seriosament a sopar patates fregides i bistec en un bar barat que ell tenia prop de casa seva, a la Trinitat Vella.I el fill?  El fill encara no, el fill un altre dia.