lunes, 13 de agosto de 2018

Anunaki


El carrer principial de Can Baró que té un nom tan llarg que sempre fa l'efecte que hi falti o que hi sobri una paraula. Avinguda de la mare de Déu de Montserrat. En aquest carrer només hi ha botigues, avis que xiulen, supermercats, senyores grans amb mobilitat reduïda que van damunt de motocicletes tot i que el barri fa pujada gairebé a cada tram. Hi ha una carnisseria que es diria que és l'àgora de la vida social del barri i un parc on desenes de gossos de mides i races diferents passegen feliços cada dia. Quan hi havia eleccions, la cara de l'Arrimadas es multiplicava al llarg de tota l'avinguda, perquè els cap de màrqueting del partit devien creure que Can Baró és una zona potencialment unionista on cal insistir. Pi i Maragall avall, en canvi, la cara de l'Arrimadas desapareixia per la cara d'algun altre candidat que ara no recordo però que era més adequat a la sociologia gracienca.

El vaig conèixer una nit al metro i vam baixar a la mateixa parada. Em va explicar la vida. Divorciat, guàrdia jurat, a la trentena. No recordo el seu nom, però sé que se sentia avorrit i sol. Em va dir que tenia una filla petita. Un diumenge al matí vaig veure'l amb la nena al forn, aquest forn en què la mestressa tenyida diu negro al seu únic client negre, que s'adreça a ella com a rubia, i així un i altra converteixen els segons compartits de cada dia en un flirteig incorrecte però innocu. La filla del guàrdia jurat bevia cacaolat en una de les tauletes de l'establiment i tenia els mateixos ulls grossos i clars, els mateixos llavis decaiguts de son pare. De la tauleta del forn estant, el pare divorciat va tardar a reconèixe'm. La nena em va mirar amb la curiositat de qui és aquesta estranya que parla amb el papa. Soc una veïna del no-lloc, del no-barri, que no vaig saber que es deia Can Baró fins que ho vaig veure en un d'aquests busos de barri que de tan petitons com són gairebé els abraçaries.

La tarda que vaig conèixer l'Alex m'havia quedat tancada fora de casa. Feia fred, era hivern. Ningú podia obrir-me. Només volia baixar al súper i tornar a la pantalla del meu ordinador, però vaig quedar-me al carrer sense claus fins entrada la mitjanit. Primer vaig fer una cervesa solitària en un dels bars regentats per xinesos de l'Avinguda. Tenia a tocar una colla d'avis que feien tertúlia, cosa que el meu avi va fer fins que va estar a les últimes. A les deu el bar va tancar, però en una cantonada hi havia un altre bar, i vaig entrar-hi. Una clienta del bar on vaig anar estirava la màniga de l'Alex, li parlava a l'orella. Anava borratxa i volia endur-se'l a casa, perquè l'Alex té alguna arruga de més i alguna dent de menys però és un tipus guapo. Ros, xulesc, vulgar, amb un sentit de la cavallerositat dels mascles d'abans. El primer quinto el vaig pagar jo, però després ell va convidar-me. Amb la borratxa l'Alex es va fer el digne, va dir-me esta es la ex de mi amigo, i quan la dona li estirava la màniga del jersei vaig veure que l'avantbraç de l'Alex és un mosaic de tatuatges carcellers en honor a mi madre que me enseñó.

L'Alex ha estat a l'Afganistan i a Angola. Dos anys de guerra en quatre tongades de sis mesos. No te creas que es guerra todo el rato, i em va explicar que hi ha una fase d'entrenament, que primer te n'ensenyen.Vaig fer-li moltes preguntes i em va dir coses que em van interessar molt però que després he oblidat, com si les hagués esborrades l'eufòria de sentir-me a prop d'una bona història, una "història de guerra de veritat" al costat de casa. Aquella nit vaig saber que no és l'únic de Can Baró que ha fet el soldat, però d'entre els soldats-soldadors-bevedors del barri l'Alex és el més jove i l'únic que creu en els anunakis, uns extraterrestres que han poblat la terra i es troben entre nosaltres. Quan tenia divuit anys l'Alex va estar malalt, i sa mare que l'havia criat tota sola es pensava que el nen se li moriria, però el nen va superar el càncer i es va fer legionari. Als quaranta i tants, l'única seqüela física que té de la malaltia superada és que mai no podrà ser pare. L'Alex em va pagar una ronda i em va dir yo leo mucho, i jo vaig deixar que rodessin els quintets i els cigarrets i els petons a les galtes d'un parell d'amics seus gitanos, un dels quals fa de paleta i viu a les cases verdes de damunt de plaça Sanllhey.

L'Ajuntament va treure els pares del paleta de les barraques del Turó de la Rovira i els va instal·lar a les casetes verdes, que encara avui són molt més barates que qualsevol dels pisos de lloguer de la zona, que comença a omplir-se de gent que voldria viure a Gràcia però que no té altre remei que viure a les afores, perquè Gràcia està sobrepoblada i ja no s'hi pot viure. Este era mi padre, era un orgullo de los gitanos. No fumaba, no bebía, no se drogaba. Se lo llevó un cáncer de huesos a los 29, i el paleta que ja em convidava a una quarta o cinquena ronda em va plantar una foto en blanc i negre als nassos, la imatge d'un home jove, fosc, amb els cabells per sota de les orelles: quan van fer-li la fotodevia pensar que li quedaven encara molts anys de vida, i en canvi ben aviat se l'enduria l'aire. L'altre home també em va ensenyar una fotografia, una imatge de la seva mare en un jardí, amb els cabells llargs onejants tan característics de les gitanes. ¿Mi padre? No, no sé quién es mi padre.
 
Per ser legionario, l'Alex no creu en Déu ni té el rei en gaire estima. Té la teoria que els reis i els governants són anunakis malvats que des de sempre han acaparat tots els privilegis. També té la teoria que al món hi ha persones de fiar i persones que no ho són, però ell insisteix que no jutjta, que mai no li ha agradat la política i que per això té amics de tot tipus, amics amb pistoles, amics amb esvàstiques, amics que han matat. Diu que una vegada es va barallar amb un amic seu perquè li havia mentit. L'amic encara complia condemna i havia de dormir a la presó cada nit. Un dia l'Alex va preguntar-li per què l'havien tancat, i l'amic li va respondre que havia matat un home. Però la veritat és que l'amic de l'Alex havia matat una dona, segurament la seva nòvia, i quan ho va saber l'Alex es va enfadar molt, van pegar-se. Després van seguir sent amics.



 Publicat a la Secció Malalletra del setmanari La Directa en paper.





sábado, 17 de marzo de 2018

De l'arbre, del fill i del llibre

Aquesta és la il·lusió, fixeu-vos, perviure en els altres. Planta un arbre, escriu un llibre i tingues fills per haver fet el què, a la terra. Maneres d'estendre les ungles i gratar i esperar que acabi la vall de llàgrimes i comenci la glòria, allò que no es viu mai en el precís moment però després sobre la marxa (de la història) es nota. El dia incert en què ja has deixat petja en uns individus i aquests individus et reconeixen i t'aprecien i volen que, morta com Lucia Berlin, formis part de les seves vides. Però primer a pringar, a plantar l'arbre, a fer el fill i a escriure el llibre. Com si hi hagués gaire scholarhips i internships que t'ho permetessin o editorials que et publiquessin. Tan maco que és l'anar fent, el deixar-se distreure, però distreure's de què?

De l'arbre, del fill i del llibre

Posem que l'arbre està bé, l'arbre et prepara. Ho fas quan encara ets petita, transplantes un pi de la naturalesa i el col·loques dins un test a la terrassa paterna de la perifèria nord de Barcelona. La curtesa dels petits pins és inversament proporcional a les seves arrels, que ni són curtes ni volen acomiadar-se de la terra que les alimenta: quan se les arrenca els entra enyorança i per més que reguis i mimis el pi dins el seu nou test al sol, a poc a poc es moren. Pins que neixen al Palau i moren a la terrassa paterna de la perifèria nord de Barcelona. Vaig transplantar-ne molts en va, quan era nena i la meva família encara tenia "terres" als afores de Palau Solità i Plegamans. Palau el no-lloc, Palau el meu Komala. 
 
Palau per mi no era cap poble, era la casa. La podeu veure des d'alguna nacional que va i ve de Barcelona al Vallès, ben quadrada i grandiloqüent, amb un balcó llarg de pissarra blava. La façana és una filera de finestres en forma d'arc, i darrere s'hi amaga un pati que és més que un pati i menys que una hectàrea. Com un palau. Figues oscil·lants a l'arbre, grills i cuques de llum a l'hora de sopar. Gotes d'ambre regalimen de la figuera i els insectes s'hi queden per sempre. Palau és una palmera gegant que fa dàtils que no es mengen i un pi que fa pinyes. L'avi menjava pa amb tomàquet a la terrassa i tots sopàvem sota un fanal que atreia mosquits i papallones. La mare sospirava i recordava com ella de petita, ab illo tempore, es passejava per Palau i recollia els tomàquets i els queixalava de camí a taula. Palau per ella havia estat un paradís de tomàquets i enciams frescos. No m'ha agradat mai el tomàquet. 
 
Al costat del safareig de Palau hi havia dos xiprers, i el pare deia que els xiprers són propis dels cementiris. La mare s'havia banyat al safareig i recordava les granotes que abans hi havia hagut a la bassa, allà on el seu primer amor va ofegar-se i va morir. El primer amor de la mare era el Ramonet, que als tres anys li havia ensenyat que els nens fan pipí amb una canya. Mort el Ramonet, el besavi Jaume va soterrar la bassa. De petita jo només veia el safareig, però l'aigua era bruta i la pedra era verda; al meu Komala només ens remullàvem en una piscina de pals de plàstic.

Al safareig s'hi rentava el meu besavi que conec d'oïdes, un pagès poc avesat a la dutxa, el constructor de Palau. Quan era nena l'imaginava mític i grandiós, l'home que havia posat sol cada pedra de la casa. A la sortida de la cuina, davant dels fils d'estendre la roba, hi havia una marca al terra (JC, Jaume Cruells) feta per ell quan el ciment encara era tou. Bategava en mi una excitació estranya quan trepitjava la pedra firmada, la JC. Era una sensació similar a la de saltar per sobre dels noms dels difunts burgesos que al segle XVII van contribuir a construir i van ser enterrats a Santa Maria del Mar (Ángel Batllori, fuster i dels sevs, morí el 1786, i al costat de la inscripció una calavera maldestra, com traçada per nens)
 
Al Palau vaig estar dins l'habitació d'eines, vaig veure i tocar els perers i els pruners, vaig sentir mil nits el perfum càlid del llessamí a l'entrada. Vaig veure i vaig témer el pou d'on trèiem l'aigua. Vaig passajer-me pel celler on reposaven fresques i en la penombra les tenalles plenes d'olives que havíem recollit, escapçat a cops de pedra i enfonsat en herbes aromàtiques. Marinaven durant mesos, igual que el whisky que fan a Tennesse.
Vaig simular que conduïa el vell sis-cents, sempre aparcat sota els penjolls del til·ler. El cotxe havia de ser per mi, però va anar a parar a mans d'un col·leccionista. Les cendres de la besàvia Lola sota l'arbre, coberta de les boletes dures que queien, renascuda en forma d'espàrreg. L'avi amb banyador i sense samarreta cavant la terra (ell que a Barcelona s'havia tacat les mans de petroli al garatge) fins l'hora que sèiem a la terrassa i picotejàvem pernil. 
 
Passava nits de goig i por a la casa. Xiulava el vent des de fora, feia so de carretera nacional, que és com so de fugir lluny sempre que vulguis. Onejaven les cortines, una verge penjava damunt del meu llit a l'alçada del cap i a l'alçada dels peus hi tenia un escriptori amb calaixos i papers esgrogueïts. Papers grocs com l'altra besàvia, la iaia veieta, que duia una bata taronja i un clip als cabells grisos menys quan era diumenge, que els diumenges vestia de negre i es posava joies i es pintava una mica la cara. Alguna topada amb ella dins el Palau, quan jo tenia menys de cinc anys i corria amb mala bava damunt de les rajoles que ella havia acabat de fregar tot i els anys als ossos, m'havia fet preguntar qui era en realitat aquella senyora: sempre era a Palau i a casa l'àvia i mai no feia nosa, però que no sentia res del que li deien i feia ganyotes. Tampoc no entenia a la seva filla de més de mitjana edat quan aquesta li indicava amb gestos explícits que era l'hora d'anar a dormir i que havia d'anar al vàter, per prevenir un excés de pipí als bolquers d'anciana que aleshores duia la meva besàvia i que ara porta sempre la meva àvia, perquè el temps passa. Sorda com una tàpia, la iaia velleta quan li indicaven que havia danar al lavabo sempre contestava Què diu la meva filla, que vol nar al vátel? Que hi vagi!
Després de la iaia velleta me n'han dit sempre coses, i de morta se m'ha fet més humana que quan vivia. Abans de ser la iaia velleta es deia Lola i cosia pantalons pels soldats republicans. Havia nascut gairebé òrfena de pare (del pare en conservava un manyoc de cabells rossos tancats dins un penjoll de plata) i va viure en família dins una caseta amb jardí al carrer Mir bona part de la seva vida adulta. De jove tenia un amo sonat que inventava cançons sobre la marxa, mentre cosia o dirigia les cosidores. Una de les lletres deia així:

 Úrsula qué estás haciendo tanto rato en la común,
ay madre mía estoy haciendo un cagarru com el puny

 I una altra de les lletres deia així:
Para verte un solo instante hasta el fin del mundo iría
hasta el fin delmundo iría
pero es decir no, tan lejos no,
porque me canso, porque me canso
y ya no puedo más.

La tieta Maria era menuda i pèl-roja, hi sentia bé. Les nits d'estiu que passava al Palau la seva dedicació exclusiva era matar mosquits a cops de pala contra la taula de plàstic del jardí de casa seva, una casa més discreta, annexada al meu Palau però amb els seus propis pins i hamaques. Potser mentre matava insectes, sempre en silenci i ben concentrada, deixava volar coloms sobre el que podria haver estat i mai no seria, la vida al costat d'aquell anarquista que es deia Manel i que volia endur-se-la a França, el mateix Manel que cinquanta anys després de la guerra va tornar a Barcelona perquè volia veure-la (Jo encara me l'estimo, la Maria). Ella va negar-se a rebre'l.


Un migdia la mare plorava abraçada al pare a l'habitació del Palau que compartien i que com totes les habitacions tenia un Sant Crist o el quadre d'una verge. No entenia el seu plor ni la seva tristesa però sabia que era la fi d'alguna cosa. El Komala de la mare no em pertanyia i quan els grans se'l van vendre vaig oblidar-lo. I em vaig quedar sense arbre.


Posem que el llibre està bé, ordena la biografia. Però no n'hi ha massa, de llibres que han quedat pendents de llegir? Em pregunto de vegades què faré de mi si finalment no escric mai res de profit. No sé si busco fama, crec que vull reconeixement. Però hi ha una cosa que desitjo i que és primordial, i és un cert mal de panxa. M'irrita quan em feliciten pel que escric si sento que fa massa dies que no m'hi poso. M'agrada conduir la bicicleta i pensar sobre les coses que he escrit que em fan mal de panxa; el fruit de la joia creadora, potser, que et fa pensar-hi després d'haver-la creat i que justament per això creus que la creació val la pena. No se m'acudiria comentar el que he escrit, per ser feliç; per ser feliç necessito i a vegades en els temps que escric ho aconsegueixosentir que el que he escrit ha valgut la pena escriure-ho. Vull notar que el que he creat és més que un blabla; aquesta és la por infinita i justificada del qui vol fer literatura, escriure blabla a falta d'una altra cosa.

És bell el que descric? S'hi reconeixeran? Se'ls entel·laran els ulls? Voldran quedar-se una o dues pàgines més dins la meva atmosfera? Se sentiran menys sols (i em faran sentir menys sola)? Quan estic sola amb mi l'única cosa que de veritat em sento és lectora; o lectora o res, la resta és secundari. Lectora per ser escriptora, i em pregunto, escriure sobre què? Sobre una lectora que vol ser escriptora? Maleït solipsisme.


Sé que quan veig una terrassa elevada i envoltada de plantes el primer que em ve el cap és: com de bé s'hi viuria —s'hi escriuria—, aquí? Cada vegada que sento que el meu dia a dia no té sentit penso, "I si marxo i escric?" Ni tan sols hauria de marxar lluny. Podria ser Barberà del Vallès, en una casa d'una sola habitació amb un exèrcits de gatets i una buguenvíl·lia. O podria ser al terrat que hi ha a l'encreuament entre la Diagonal i el carrer Consell de Cent, amb una taula de fusta i acompanyada d'una parra.


Vull viatjar i crec que el meu voler viatjar és com el trobar casa, una altra excusa per escriure sobre el que he vist, com si al capdavall fos millor que viure-ho. Aquesta sensació és per mi tan intensa que em produeix angoixa. No hi ha cap ofici que m'interessi. Podria fer-me professora, però seria una excusa per escriure. Una de les coses que lamento és haver estat professora d'anglès en una acadèmia i no haver escrit res sobre el que vaig viure a l'acadèmia. La relació platònica entre el director de l'acadèmia i l'altra professora, una secretària maternal i soltera que mai no serà la mare efectiva dels fills del director de l'acadèmia. El director vagament panxut i mafiós, poc disposat a fer contractes, escassament atractiu pel seu físic però absorvent pel seu tarannà d'autoritat clientelista. Hi ha homes que tenen aquest tarannà d'autoritat i acostumen a ser els caps de totes les coses que es proposen, fins i tot quan les coses que es proposen els van grans. La meva reacció davant d'aquesta mena d'homes és estranya, entre l'admiració profunda i el recel. Mai no es produeix entre aquesta mena d'homes i jo cap mena de complicitat que pugui anticipar-se com a complicitat amorosa; i tot i així, sempre persisteixo en una veneració secreta i respectuosa cap a ells. 


Si escrivís sobre aquella feina que em va fer sentir una dona de profit durant un cert temps descriuria el perfil dels gratacels de Badia del Vallès contra el cel gris càlid. Les meves tornades a la casa sense aigua dalt del Carmel, el camí de l'escola a l'estació del meu tren que sortia a les onze, l'altra gent que agafava el mateix tren de les onze i que sovint eren els mateixos. Mentre ho vivia volia escriure-ho però ho vaig deixar córrer. Volia escriure sobre l'olor dels arbres de la zona residencial i amable de l'encara Barberà que a Avinguda Tibidabo es fon però no es confón amb Badia. L'Avinguda Tibidabo és la frontera. A la banda del carrer que és part de Badia els edificis són de façana fosca i semblen enxobats, fan ferum de franquisme. 


Badia és pobra i familiar. La gent no mor de fam ni t'amenaça, però els carrers són patis comunitaris descuidats i el color dels edificis és d'un gris que per arreglar-lo caldrien tones de pintura i de disciplina, i així i tot el fantasma de l'urbanisme dictatorial no es resoldria. Des del balcó de la meva classe la visualització de l'Avinguda Tibidabo que separa el Barberà de cases baixes de la Badia de blocs de ciment m'hipnotitzava.


Els alumnes en edats adolescent i postadolescent em sorprenien pel seu grau d'autoconsciència. se sabien escòria i parodiaven el fet de saber-se escòria. Escòria és innecessàriament excessiu: se sentien en l'esglaó més baix de la classe mitjana baixa, se sabien quillus i es reien de la seva condició. Això em feia estimar-los i animar-los a no sentir-se escòria, cosa paradoxal si tenim en compte que els apreciava PRECISAMENT perquè se sabien i es reien de ser escòria. L'ídol del Badia és Sergi Busquets, que va arribar a ser un més al Barça. A Badia hi vivia la Georgiana, una adolescent romanesa i cega que feia angles nivell intermidiate i que era de llarg la més jove i llesta de la classe. L'Anàs, diminut marroquí de nou anys d'edat i cabells negres, que era insolent com poden ser-ho els bons nens, tenia les galtes rodanxones i era l'únic de la classe que sabia alguna cosa sobre William Shakespeare. Quan l'acusaven de moro i el feien sentir com un cuc esclafat l'Anàs mai defallia, i a mi el cor sense voler em bategava d'indignació i no podia evitar estimar-lo i preferir-lo per sobre de tota la resta de nens de la classe, que si fa no fa eren tots igual d'innocents, odiosos i, d'una manera complexa, tendres a la vegada.


L'Ester, trentena llarga, potser lesbiana, la segona de quatre germanes. Era grassa i bonica, més intel·ligent del que ella mateixa es creia. Netejava una escola i després de treballar venia a classe d'anglès fins a les deu de la nit. 


El camí que va d'AUSBorn Idiomas situat a l'Avinguda Tibidabo —lletja, gris, horitzontal—, fins a l'estació de tren de Barberà, —àmplia, vegetal i tranquil·la—, era un dels meus plaers íntims. Quan vaig entrar a treballar era octubre, però de nit les flors resistien oloroses. L'ambient era fresc, hi havia estrelles, també hi havia un paquistanès de la meva edat que treballava al badulake del costat de l'acadèmia i que agafava l'últim tren. Tenia el cos llarg, cara de bo simpàtic i la determinació de posseir tants badulakes com li permetessin les vint-i-quatre hores de cada dia. En una ocasió vam parlar més estona del compte i va convidar-me seriosament a sopar patates fregides i bistec en un bar barat que ell tenia prop de casa seva, a la Trinitat Vella.I el fill?  El fill encara no, el fill un altre dia.


sábado, 23 de septiembre de 2017

Aquest estiu

Balcó
Des del meu balcó veig balcons dels veïns, les borles que són llumetes de colors les nits d'estiu, dues estelades onejants, la façana decimonònica de l'edifici de més enllà, un pal elèctric, terrats, cúpules verdes d'arbres ancians i, a la llunyania, entre la paret d'un edifici i la façana d'un altre edifici, es cola una escletxa de mar. Un centímetre de blavor, una ridícula sensació de llibertat. La mateixa llibertat petita del nostre ADN, que s'altera una mica a cada generació. La mutació ens allibera una mica dels pares i ens fa algú altre, la mutació que és un error és la font de llibertat que ens fa únics, igual que les cèl·lules que muten dins els nostres òrgans poden acabar en càncer, perquè han exercit la seva llibertat matadora que ho atrapa tot i ens fa a tots iguals, un malalt de càncer és igual a un altre malalt de càncer, però la mutació que origina el problema mai no és igual a cap altra, com la mutació que ens fa ser qui som en el moment d'unió entre l'espermatozou i l'òvul tampoc no és mai la mateixa.

Tenia coses per escriure, ho juro. És ara que la ment s'ha buidat, que veig que tinc un somnis puerils recolzada al balcó de casa. Davant l'edifici hi tenim un sostre que és una esplanada de verd que va plantar el veí de sota, un pintor. El pintor que va venir a queixar-se perquè tocàvem blues. El pintor ha construït una terrassa verda davant del meu balcó. Reixes enllà se m'apareix gespa irregular amb flors desaparellades que l'home va plantar per substituir un sostre d'uralita. Cap altre veí del carrer a banda de mi gaudeix del mateix privilegi, perquè reixes del balcó enllà tots ells hi tenen altres veïns que surten a fumar sense samarreta, o a parlar per telèfon. Si entre ella i jo no hi hagués cap carretera, la terrassa verda seria el meu jardí, una extensió de casa meva. Dels meus testos n'han sortit flors, i abans eren llavors. Ara que la primavera les obre entre ruixats m'adono, com ja podia haver previst, que són flors de colors diferents. Flors de llavors de bosses diferents, cadascunes del seu color. Són en un test petit i aviat competiran per la terra i la quantiat d'aigua que reben. Són cinc rams dins un test, poms de color groc, rosa, blanc i lila. Vull roses o dàlies, però el balcó no fa ni un metre d'amplada, i no trobo el moment d'anar a comprar-les. No vull comprar-les, les flors comprades se les mengen els paràstis. La Leti diu que ruixi la planta buida de flors i plena i negra de paràsits, que ompli un cendrer amb fairi i els ofegui a tots. La Leti va plantar una buguenvíl·lia quan va allunyar-se del Carlos, i ara la buguenvíl·lia està a punt de fer-nos fora de casa.


Curro
Quina fe que té, la gent que penja cartells de les seves bèsties perdudes! Es diu Curro, i al cartell hi diu que per ser un lloro amazònic no parla gaire però que sí que fa sons guturals, i a més és "asustadizo pero noble". Intento pensar maneres de saber si el teu lloro o el lloro d'algú altre és noble. Noble em fa pensar en sincer i en fer sempre el que has dit que faries. Però el Curro, que tot i ser un lloro amazònic, no parla?
—Mira, el loro que se perdió.
—Sí, pero no es este. Fíjate en las plumas.
Pel que diuen aquesta parella passavolant amb tatuatges i bulldogs, en aquest barri de l'Hospitalet es pot esperar recuperar un animal perdut com el Curro, perquè a la gent deu importar-li prou el cartell com perquè, en cas que algun dels lectors casuals reconegui el lloro amazònic, ho faci saber de seguida als propetaris.

El bulldog francès menut em borda. Borda perquè escric, se m'acut, i el seu amo em diu "¡Odia la lectura, es un perro del barrio!". 

Sota la imatge del Curro hi ha una gateta blanca perduda el 10 de juny. Des d'aquest banc d'un dels parcs de l'Hospitalet veig com, de lluny, oneja una estelada.


Cap de setmana
Un cap de setmana amb amics fora de casa és més important que cap llibre. La sentència no m'hauria corprès si no l'hagués dita un escriptor que sempre emigra d'un lloc a l'altre i que ven els seus llibres. Els llibres son la seva vida, però és millor un cap de setmana fora.

Què deu ser, néixer en un poble de costa? O de muntanya? De vegades m'ho pegunto. Agafar l'autobús i enfilar boscos, nevats al pic de l'hivern, per arribar a l'escola. Fer campana al riu. Escapar-se dels pares per pujar al tren sense bitllet i arribar al port del poble del costat, que és igual que el teu —barques que es bressolen, cases baixes de façana blanca escrostonada— però no hi viuen els teus pares.

Vaig haver d'anar a Croàcia, a Grècia, a Sardenya, a Ouessaint i a la Rochelle per descobrir que el paradís també cau prop de casa. Per més que Pla digui que l'Empordà embafa. Per més que hi hagi qui digui que en la construcció cooltural de la mediterranietat catalana hi ha més pa que formatge. Per més que hi hagi qui ho té més vist que el tebeo o qui prefereixi viatjar a les Canàries perquè cau força més lluny. Quan arribes a Port de la Selva per primer cop i sents a l'estómac les ganes de fer l'amor al paisatge la teoria s'esmicola, com el guix de la pissarra a les escoles.

Aquí a la costa nord de Catalunya no hi ha traces de gentrificació galopant. Els pobles estan fets a la mida de l'home, igual que deien els grecs mentre ideaven mausoleus prou gigantescos. Cases de cinc metres d'alçada, dos pisos com a màxim. Vist de lluny, semblen cases de nines arrenglerades. La primera vegada que vaig sentir que era a un lloc de fantasia va ser una nit a la platja de la Fosca, llums enceses, silenci, cases baixes de veritat sense cap interferència. Vaig contemplar aquella natura morta una estona i a fons perquè volia guardar-la a la memòria.

És tan fantàstic que no n'hi hagi que gairebé no mho crec, és com si hi hagués trampa. La trampa hi és: molts dels catalans plebeus a l'estiu transiten entre Sant Antoni de Calonge i Platja d'Aro. A Port hi ha turistes civilitzats que viatgen en furgoneta i s'instal·len a càmpings sense fer fressa, amb tots els utensilis que calen per fer-ho com toca: tauleta, cadira plegable, plats, forquilles, nevera, hamaca, matalassos inflables, inflador de matalassos, jocs de taula. Hi ha catalans que estiuegen, hi ha homes joves negres sols, i m'ho paro a pensar i sempre els veig sols. Em dic que de l'emigració la solitud és el que deu fer més nosa. Solitud com la meva d'ara, aquí, jo que rarament puc crear mons on vulgui quedar-me, però que no callo.

sábado, 6 de mayo de 2017

CASA

Aquest dissabte el vespre era a Berlín amb l’Elif i la Lydie. Ens vam conèixer a Amsterdam d’Erasmus, i ens hem reunit en un apartament llogat per dies prop d’Alexanderplatz. L’Elif és turca i acumula beques per estudiar eternament a Europa i per fugir d’Erdogan, que acaba de prohibir la viquipèdia i els programes televisius per trobar parella. La Lydie és francesa africana, amb una branca a Benín i l’altra a Martinica, el Carib crioll de la seva mare i últim reducte de les colònies franceses. L’Elif estudia cultura nordamericana a Leipzig i la Lydie és advocada a París però aspira a treballar contra la corrupció a l’Oest d’Àfrica. Si allà no troba feina sempre pot venir aquí a ajudar-nos. A mitjanit vam anar al Rosis, una discoteca a la part de la ciutat que vint i tants anys enrere quedava a la part soviètica del mur.

De camí al Rosis ens vam confondre d’estació diverses vegades, vam pujar a un tren i vam preguntar com arribar a l’Ostkreuz a un grup de joves que també eren turistes i tampoc sabien on anaven. Les llums de la nit berlinesa corrien a la velocitat de la finestra de l’SBahn. Jo em queixava del turisme a Barcelona i dels nòrdics instal·lats al Born, al Gòtic, a Gràcia, al Poblesec i a Poblenou: tenen ganes de gresca i els diners dels seus pares a la butxaca, i això  ha encarit els preus dels lloguers a nivells estratosfèrics per sempre. “La teva crítica em recorda massa als discursos nacionalistes i  nostàlgics que assolen Europa” diu l’Elif, i sé que es refereix al Brexit, a Le Pen, a la pallissa que va rebre l’antifeixista àrab Hassem a mans dels seguidors del Front Nacional a Marsella. Vaig intentar explicar-li i explicar-me la diferència entre els que emigren per treballar i els que paguen pisos a la ciutat comtal als preus que els propietaris barcelonins escullin, com més alts millor. La Lydie va murmurar “a París ja ni parlem del turisme”, i sense adonar-nos-en vam baixar una parada abans d’Ostkreuz.

El Rosis té un pati il·luminat prop de les vies, una taula de ping pong i sales de llum tènue pels fumadors amants de la conversa. Mentre l’Elif i la Lydie guanyaven uns alemanys al ping pong vaig conèixer en Sunday, de Nigèria, i a l’Artam, d’Ucraïna. Els dos són desenvolupadors de software en una empresa de publicitat i fumaven una cigarreta industrial rere l’altra. Es barallaven per qui dels dos parla millor l’alemany però cap dels dos sembla saber-ne gaire. Fa anys, en Sunday va dir-li al seu pare que no volia dir-se Diumenge, que aquest no és nom d’africà. Des de llavors la família li diu Olakinke, el seu segon nom. L’Artam va instal·lar-se a Berlín perquè sentia que a Ucraïna cobrava massa. “Els meus clients nordamericans em pagaven molt menys del que paguen als treballadors d’allà, però el meu sou era més alt que els dels professors a Ucraïna. No és que sigui socialista, però em sentia culpable”. Les meves amigues criden victòria al ping pong. “La guerra a Ucraïna? Sí, continua morint gent, encara que oficialment no hi hagi estat de guerra. Hi ha estat antiturístic, però si t’agrada el risc i pagues et deixaran entrar. Ucraïna és corrupta”.

Entrem a una sala dins del Rosis. La Sabrina és una croata d’Split de vint anys que seu al meu costat i que ha vingut per estudiar a Berlín; encara no sap si es decantarà per estudiar arquitectura o física. La música tecno sona lluny, gairebé esmorteïda. “Els croates milionaris que aparquen els iots al port d’Split van fer-se rics amb l’oli d’oliva. A Croàcia tot gira entorn a l’oli d’oliva”. Mentre la sento recordo un passatge de Las venas abiertas del América latina que va llegar-nos Eduardo Galeano, la part en què explica com arran de la conquesta els monocultius de sucre i de cacao van ofegar l’economia i les terres brasilenyes, cubanes i veneçolanes, esclaus i aborígens inclosos. “Física i arquitectura van lligades, però començaré per arquitectura. El que més m’interessa és l’arquitectura del cosmos”. En Sunday paga una ronda de Jagermeister. Diu que entre el temps que va estudiar i viure al Marroc i a Alemanya  ha oblidat el ioruba, la seva llengua materna; però quan la Lydie li explica que el seu cognom és Laleye en Sunday la corregeix i ens explica que en realitat ha de ser Olaleye, que en ioruba significa “riquesa i virtut”. En Sunday riu i peta els dits d’alegria, crida “no he oblidat la meva llengua materna!! “ i la Lydie li pregunta paraules, perquè només ha sentit el ioruba l’any que va visitar la família de Benín i les vegades que ha sentit al seu pare parlar amb els cosins per telèfon. L’Elif calla i escolta; té la pell clara i els ulls clars del musulmans tàtars que van emigrar segles enrere de Rússia a Turquia, però mentre bevíem vi a l’apartament d’Alexanderplatz abans d’arribar al Rosis ens ha dit que ella no se sentia blanca. En Sunday escura el jager: “Quan algú em diu ´Vés-te’n a casa teva` penso en Marràqueix, no penso en Lagos”.

L’Artam se m’apropa a l’orella i em fa notar que, fum enllà, en un extrem de la sala on som hi ha un forn i uns fogons polsegosos, com si abans d’haver estat un club nocturn el Rosis hagués estat una casa. El parell d’alemanys que han perdut al ping pong s’asseuen a prop de l’Elif i esperen que els donem conversa. Ells també són forasters, vénen d’un poblet del mar bàltic i treballen a Berlín de comptables. No sabem gaire què dir-los, perquè el seu anglès és coix i el nostre alemany no camina. La nit s’acaba i l’Artam s’ha esfumat per sempre. En Sunday seu absort amb la mirada fixa a la taula plena d’ampolles, gots de jager, cendra i restes de palets de galeta salada. Va begut i no tinc temps de dir-li adéu que ja ha marxat cap a casa.

domingo, 18 de diciembre de 2016

ILLA

El paradís encara és Grècia

Els pins, cants de cigarres, el mar llis com un mirall.
Flors grasses s'aboquen
orgulloses des dels balcons.
El sol i la canícula,
els gats salvatges que fugen de gossos despentinats,
l'olor de Kebab i les carns a la graella.
Els amors d'una noia no tan jove
ofegats a les onades de l'Egeu.
Igual que els petits cossos que suren
a les portades de diaris.

Al port hi ha orins encesos,
 mirades lascives i burletes
de sirians, afganesos,
eritreus.
Nens que xisclen, corren, riuen,
mares amb nens de pocs dies que els pesen als braços
la lluïssor als ulls dels homes joves,
els cigarrets als llavis de nens
les dutxes improvisades a la intempèrie,
home quasi nu, ampolla de plàstic que es buida sobre el seu crani.

ILLA

Els gats saben on cau el paradís. Fan vida en terres empedrats i festegen en teulades tranqUil·les. Sempre entre el gric gric dels grills i a l'ombra de buguenvíl·lies, allà on l'humà hi és però es comporta bé i no molesta gaire. Les aigües són tèbies al mar d'Icaria, hi ha punts on gairebé entren en ebullició. Damunt la superfície de les roques submergides s'hi veuen petites bombolles d'aire, com les de les olles damunt dels fogons encesos. Pedres cobertes de verdet estan col·locades en bona disposició perquè els humans s'hi estirin i no vulguin desvetllar-se mai. Però és una mentida: menys de mitja hora de remull cura els ossos i la sang, però més de mitja hora al dia és nociva perquè la radioactivitat afecta els òrgans. Una trampa més de la naturalesa.

Parets blanques i llums de fanal. Les figueres són les reines silvestres de l'illa i la flaire dels seus fruits es concentra en alguns trams estrets d'escales. Els camins que recorren la costa són pedregosos, les motos trontollen damunt la sorra i el desordre calcari, i ho fan ara igual que ho feien fa quaranta anys, quan en Nico que ara en té més de seixanta portava la seva amiga de poble i de família a veure el seu marit, que vivia sol al far que hi ha a la punta Nord de l'illa. Cada diumenge al migdia Nico i amiga viatjaven fins al far, ell la deixava amb el marit i mentre marit i muller festejaven el Nico es banyava i feia tres hores de temps a la taverna. A les set picava la porta i ella ja l'esperava per tornar a Agios Kyrikós, asseguda amb la bossa damunt les cames. Un diumenge cada deu mesos, entre les 3 i les set de la tarda, marit i muller feien una criatura nova. Fins arribar a catorze.
Però a partir del setè fill ella ja no sentia l'anar i venir del seu home dins d'ella.
—La moto, Nico.
—Què?
—Para la moto.
Rec-rec-rec
Què puc fer per sentir-lo? Vull que baixis de la moto i que m'ensenyis a fer aquella posició que em vas dir l'altre dia.
Silenci eixordador, immensitat d'onades tranquil·les i de fons les illes Formni, sempre presents però difuminades per vuit milles. Un home jove i una dona que ho és menys, i el jove es posa a quatre grapes i pregunta Vols que t'ho ensenyi amb roba o sense?
—Amb roba! Vaig a veure el meu marit i he d'arribar eixuta!
La mare d'aquesta dona dels catorze fills encara és viva i ha fet 117 anys. La longevitat és una de les peculiaritats de l'illa.
_______________________________

Una àvia vestida de negre puja, agafada a la barana que delimita la carretera, la vorera que porta a  la part alta de la ciutat. La ciutat és Ermoupolis, blanca i grega però bonica només al punt més alt: la resta són residències esfondrades o reconstruïdes a imitació d'un passat grec gloriós engalanat de casetes blanques.

L'àvia grega vesteix de negre rigorós, la faldilla, la camisa i les sabates, i té els cabells blancs tallats com un marrec. Porta a coll un bebè de plàstic.
Bye bye baby! I love you!
Family in Australia! Yes I speak English".

Dement, sola o perduda. Mare i dona d'emigrats que s'ha descuidat el cor a l'altra banda del globus, on va anar a parar el destí de tants grecs.

jueves, 23 de julio de 2015

Com neixen els mites

La primera mujer que me abandonó lo hizo en mitad de la calle, para entonces yo acababa de cumplir los tres meses. En mitad mismo de la calle, en un semáforo. La puta que me parió. Me han contado que abandonó a tres hijos más a lo largo de su vida, después de mí abandonó a una hermana mía también recién nacida y esta vez la abandonó junto al hombre con el que estaba. Ella follaba, se notaba un bulto y se iba. Cada vez preñada de un hombre distinto. 

El mite de l'heroi orfe és el de la vida que comença a partir de 0 encarnada en algú sense passat que és tot promesa de futur. Moisès abandonat a la seva sort dins una cistella de vímet. El vagabund es regira dins el seu sac de dormir i es recol·loca la motxilla que li serveix de coixí. 

Tengo una enfermedad degenerativa. Voy a perder entre un 90 y un 100 por cien de la visión en los próximos años. Me lo diagnosticaron los hermanos Barraquer, fueron mis oculistas durante mucho tiempo, son muy buenos. También mi lado izquierdo va a paralizarse por completo. Pero antes que esto pase pediré com un loco, pediré como un loco 
-els ulls una mica estràbics se li escapen d'òrbita, se li desencaixa un xic la mandíbula, se li eriçen els cabells comptats que té a la calva- 
hasta que consiga pasta para irme a las Canarias. Y allí veré a mi mamá. Y sin decirle nada, la seduciré. Porque yo otra cosa no. Pero tengo labia -seh, pensa la interlocutora. Tot i que el vagabund és guenyo; i tot i que és un vagabund; però no fa més pudor que altres vagabunds i té per costum llegir sota la llum del seu mòbil de seguida que ha caigut la nit, instal·lat dins el sac. Això la interlocutora ho ha vist, i vulguis que no això l'ha entendrida, en alguna ocasió fins i tot s'ha plantejat regalar-li un llibre que estigui bé. 

En las Canarias con mi mamá a punto de caramelo bajo la luz de las estrellas y el olor a brisa y sal marina le arrojaré ácido en la cara. Y luego le diré ¿te acuerdas de aquella vez que tal y cuall? ¿Que abandonaste a tal y cual? ¿El día que pariste un niño y lo dejaste al lado de un semáforo? Y se lo preguntaré en el momento de placer máximo, cuando esté en la cúspide del orgasmo, porque en este preciso instante nadie es capaz de mentir

Edip s'enamora de la seva mare, s'hi casa, quan s'assabenta que és sa mare s'arrenca els ulls penedit. Però aquest vagabund no es diu Edip, el seu nom comença per R i dorm en una de les repises de marbre beix que té  la botiga de Mango que hi ha al carrer Canuda, a tocar de Portal de l'Àngel. 


domingo, 7 de junio de 2015

Ciutat vella és cosa sèria (III)



Ser madre... bggdfvgsd...es una experiencia única...yo cuando le di el pecho a mi hija...mi marido se fumaba un cigarrillo por la mañana en la cama y yo me levantaba y me alejaba a solas con mi hija, darle mi propia leche es lo mejor que me ha pasado en la vida, me daba asco el tabaco mientras amamantaba bhrergbh brgbghbrh. Una experiencia única. Els ulls vidriosos i el pentinat nou de Maria la castissa-catalana. La superfície de la barra que s'enganxa al tou dels dits i el so de les campanes que piquen quatre vegades més l'equivalent numèric en copets de l'hora que sigui. 



Arriba la parella de ballarins que de tant en tant fan un cafè al bar i que després sovint s'aixequen, encenen el reproductor i comencen a moure's a ritme d'un tango exaltat o lacrimogen. La ballarina porta vestits de vellut negre o verd, ell sempre vesteix igual, esprimatxat musculós i àgil, amb classe però atabalat i d'expressió facial estàtica. L'home estàtic i la ballarina, que no és estàtica, que fa molt bona cara quan té bon dia i fa mala cara si no l'hi té tant, estiren els músculs de les cames i aixequen els braços. Algú em diu que aquest escalfament musicalitzat previ és lleig però jo crec que és la millor manera que tenen de generar sensació d'espectacle. Ella és tota piga i ulls, cames llargues que es mouen damunt d'uns talons gastats i teatrals. Porta l'esquena descoberta i quan no balla fuma picadura amb els llavis entreoberts. Era alumna d'ell i van associar-se un dia fa dos estius, des de llavors fan terrasses. No sé quan va passar però el tango va pujar-los al cap i avui es petonegen a la portalada de Santa Maria entre vagabunds i turistes. Cada tant canvien les coreografies, però les cançons sempre són dues, una d'un argentí que es lamenta "de no tenerla" i una d'un altre argentí que celebra el "jugar como niños". Acaben entre aplaudiments i la boca d'ell a tocar del nas d'ella, no passa ni l'aire. Després mor el tango i els guiris es redistribueixen en el seu passejar. Ve ranquejant la Buda, en un altre racó hi ha la vagabunda ni jove ni vella francesa que vol cafè de franc. A l'estil del prototípic mexicà sota una porxo, la Madeleine, si voleu dir-n'hi, s'adorm sota l'ombra que projecten a) el seu barret de palla i b) el restaurant Caputxes. Es queda estirada a terra amb una cama damunt de l'altra tota la tarda, porta botes negres de taló, ulleres fosques i gavardina. Sovint també vesteix un turbant que li amaga la cara. El Quiquesito que treballa amb mi al bar està convençut que la Madeleine vol fer-se invisible.     

Els urbanus són homes i dones que el que volen és passar-se la vida sobre motos amunt i avall de les Rambles, del Gòtic, del Born i del Raval. Motorista no hay camino, se hace camino al multar. Urbana a banda, un parell de cops la setmana ve a veure'ns el pare d'una amiga que també treballa al bar. És gras i exhibeix bigoti, fuma puros en ocasions especials i les estones que no passeja les dedica a fer de policia nacional. Quan no fa de policia acompanya vells tarats de la Barceloneta a pixar al bar, convida l'Angelito a cafè i s'asseu a les escales de l'església per fer-la petar amb una militant del PP de mitjana edat. Sovint exclama allò tan clàssic de Eso con Franco no pasaba, i l'última diada de Catalunya, el setembre del 2014, va viatjar fins a Tarragona amb el tren perquè els de Societat Civil Catalana li van pagar el bitllet, i a més el van convidar a una barbacoa per on corrien Carme Chacón, el bell Albert Rivera, l'Alicia Sánchez Camacho i algú d'UPyD.  


El petit gran home és amo del bar, alt i prim com un deixeble ascètic, bebedor sense mesura. El petit gran home una vegada fa anys va contractar un immigrant coix que no tenia papers i que duia faldilles i traginava com podia la safata amb llaunes de cervesa. El mateix petit gran home, la nit de Cap d'Any del 2015 va cobrir amb una manta l'àvia tarumba que vaga pel barri i s'endormisca sempre a una porta o altra de l'església gòtica, perquè aquella nit a la fi de l'any aquesta àvia de tots i de ningú reclamava companyia. El mateix petit gran home volia pagar-li classes de cant a la Buda per treure-la del carrer i fer-li fer el salt als escenaris, per incitar-la a deixar l'anar descalça i el mantenir uns pares impedits i tirànics. El mateix petit gran home, una nit a la primeria que jo treballava, mentre netejava la màquina de cafès, se'm va apropar amb els ulls brillants i la dentadura més vermellosa del compte. Em va agafar per la cintura i em va dir Ahora estamos solos, ¿no tienes miedo?