Aquest estiu

Balcó

Des del meu balcó veig balcons dels veïns, les borles que són llumetes de colors les nits d'estiu, dues estelades onejants, la façana decimonònica de l'edifici de més enllà, un pal elèctric, terrats, cúpules verdes d'arbres ancians i, a la llunyania, entre la paret d'un edifici i la façana d'un altre edifici, es cola una escletxa de mar. Un centímetre de blavor, una ridícula sensació de llibertat. La mateixa llibertat petita del nostre ADN, que s'altera una mica a cada generació. La mutació ens allibera una mica dels pares i ens fa algú altre, la mutació que és un error és la font de llibertat que ens fa únics, igual que les cèl·lules que muten dins els nostres òrgans poden acabar en càncer, perquè han exercit la seva llibertat matadora que ho atrapa tot i ens fa a tots iguals, un malalt de càncer és igual a un altre malalt de càncer, però la mutació que origina el problema mai no és igual a cap altra, com la mutació que ens fa ser qui som en el moment d'unió entre l'espermatozou i l'òvul tampoc no és mai la mateixa.

Tenia coses per escriure, ho juro. És ara que la ment s'ha buidat, que veig que tinc un somnis puerils recolzada al balcó de casa. Davant l'edifici hi tenim un sostre que és una esplanada de verd que va plantar el veí de sota, un pintor. El pintor que va venir a queixar-se perquè tocàvem blues. El pintor ha construït una terrassa verda davant del meu balcó. Reixes enllà se m'apareix gespa irregular amb flors desaparellades que l'home va plantar per substituir un sostre d'uralita. Cap altre veí del carrer a banda de mi gaudeix del mateix privilegi, perquè reixes del balcó enllà tots ells hi tenen altres veïns que surten a fumar sense samarreta, o a parlar per telèfon. Si entre ella i jo no hi hagués cap carretera, la terrassa verda seria el meu jardí, una extensió de casa meva. Dels meus testos n'han sortit flors, i abans eren llavors. Ara que la primavera les obre entre ruixats m'adono, com ja podia haver previst, que són flors de colors diferents. Flors de llavors de bosses diferents, cadascunes del seu color. Són en un test petit i aviat competiran per la terra i la quantiat d'aigua que reben. Són cinc rams dins un test, poms de color groc, rosa, blanc i lila. Vull roses o dàlies, però el balcó no fa ni un metre d'amplada, i no trobo el moment d'anar a comprar-les. No vull comprar-les, les flors comprades se les mengen els paràstis. La Leti diu que ruixi la planta buida de flors i plena i negra de paràsits, que ompli un cendrer amb fairi i els ofegui a tots. La Leti va plantar una buguenvíl·lia quan va allunyar-se del Carlos, i ara la buguenvíl·lia està a punt de fer-nos fora de casa.

Curro

Quina fe que té, la gent que penja cartells de les seves bèsties perdudes! Es diu Curro, i al cartell hi diu que per ser un lloro amazònic no parla gaire però que sí que fa sons guturals, i a més és "asustadizo pero noble". Intento pensar maneres de saber si el teu lloro o el lloro d'algú altre és noble. Noble em fa pensar en sincer i en fer sempre el que has dit que faries. Però el Curro, que tot i ser un lloro amazònic, no parla?

—Mira, el loro que se perdió.

—Sí, pero no es este. Fíjate en las plumas.

Pel que diuen aquesta parella passavolant amb tatuatges i bulldogs, en aquest barri de l'Hospitalet es pot esperar recuperar un animal perdut com el Curro, perquè a la gent deu importar-li prou el cartell com perquè, en cas que algun dels lectors casuals reconegui el lloro amazònic, ho faci saber de seguida als propetaris.

El bulldog francès menut em borda. Borda perquè escric, se m'acut, i el seu amo em diu "¡Odia la lectura, es un perro del barrio!". 

Sota la imatge del Curro hi ha una gateta blanca perduda el 10 de juny. Des d'aquest banc d'un dels parcs de l'Hospitalet veig com, de lluny, oneja una estelada.

Cap de setmana

Un cap de setmana amb amics fora de casa és més important que cap llibre. La sentència no m'hauria corprès si no l'hagués dita un escriptor que sempre emigra d'un lloc a l'altre i que ven els seus llibres. Els llibres son la seva vida, però és millor un cap de setmana fora.

Què deu ser, néixer en un poble de costa? O de muntanya? De vegades m'ho pegunto. Agafar l'autobús i enfilar boscos, nevats al pic de l'hivern, per arribar a l'escola. Fer campana al riu. Escapar-se dels pares per pujar al tren sense bitllet i arribar al port del poble del costat, que és igual que el teu —barques que es bressolen, cases baixes de façana blanca escrostonada— però no hi viuen els teus pares.

Vaig haver d'anar a Croàcia, a Grècia, a Sardenya, a Ouessaint i a la Rochelle per descobrir que el paradís també cau prop de casa. Per més que Pla digui que l'Empordà embafa. Per més que hi hagi qui digui que en la construcció cooltural de la mediterranietat catalana hi ha més pa que formatge. Per més que hi hagi qui ho té més vist que el tebeo o qui prefereixi viatjar a les Canàries perquè cau força més lluny. Quan arribes a Port de la Selva per primer cop i sents a l'estómac les ganes de fer l'amor al paisatge la teoria s'esmicola, com el guix de la pissarra a les escoles.

Aquí a la costa nord de Catalunya no hi ha traces de gentrificació galopant. Els pobles estan fets a la mida de l'home, igual que deien els grecs mentre ideaven mausoleus prou gigantescos. Cases de cinc metres d'alçada, dos pisos com a màxim. Vist de lluny, semblen cases de nines arrenglerades. La primera vegada que vaig sentir que era a un lloc de fantasia va ser una nit a la platja de la Fosca, llums enceses, silenci, cases baixes de veritat sense cap interferència. Vaig contemplar aquella natura morta una estona i a fons perquè volia guardar-la a la memòria.

És tan fantàstic que no n'hi hagi que gairebé no mho crec, és com si hi hagués trampa. La trampa hi és: molts dels catalans plebeus a l'estiu transiten entre Sant Antoni de Calonge i Platja d'Aro. A Port hi ha turistes civilitzats que viatgen en furgoneta i s'instal·len a càmpings sense fer fressa, amb tots els utensilis que calen per fer-ho com toca: tauleta, cadira plegable, plats, forquilles, nevera, hamaca, matalassos inflables, inflador de matalassos, jocs de taula. Hi ha catalans que estiuegen, hi ha homes joves negres sols, i m'ho paro a pensar i sempre els veig sols. Em dic que de l'emigració la solitud és el que deu fer més nosa. Solitud com la meva d'ara, aquí, jo que rarament puc crear mons on vulgui quedar-me, però que no callo.