Elles

 A friendship between college girls is grander and more dramatic than any romance. Lena Dunham, ‘Girls’

T'ho dedico a tu, si em llegeixes sabràs qui ets. 

Portes els cabells negres més bufats que mai i em fixo en un pèl llarg que et surt d’una piga. Sempre dic que ens coneixem des que teníem quatre mesos, però la veritat és que el meu record de tu ve molt després. Vas venir a passar un cap de setmana a la casa a Palau amb mi i amb els meus pares, érem molt jovenetes. Palau és la cosa més semblant a un poble que he tingut mai, el tastet rural d’unes oliveres d’autoconsum i de collir peres o figues. A Palau la besàvia reposava sota el til·ler, l’avi cavava, la mare encara recorda el delit de mossegar un tomàquet acabat de collir. Els meus pares es van quedar parats de com devoraves el tomàquet cru que jo detestava, de com vas resoldre un problema matemàtic complicat per la nostra edat d’aleshores que, per descomptat, jo ni vaig saber resoldre llavors ni aconsegueixo recordar ara. Vaig sentir-los dir que eres una nena molt llesta.

Ballàvem juntes a extraescolars. Ens pixàvem juntes, un dia tu i l’altre jo, al terra del vestuari. No era de riure, era literal, de vegades encara tacàvem els mallots rosa i lila de dansa. Abans d’entrar al vestuari jo et parlava sempre d’una notícia que havia sentit amb els avis al telenotícies vespre sobre casos exitosos de transplantaments d’ull. A tu el tema no t’entusiasmava, però t’aguantaves. Després et reies que jo cregués que podia cantar òpera i m’imitaves amb un falset superb. Em deixaves desarmada però jo dissimulava. Tu sabies música, tenies un piano i havies fet algunes classes; jo no. Sempre ha estat així. Tens molt sentit de l’humor, a més. Una vegada vas escriure aquell relat d’una nena que patia un buit existencial quan s’acabaven les galetes del seu armari de la cuina. Em vas dir que l’havies escrit ràpid, per no guanyar, i que la Montse, la professora de llengua que teníem, t’havia dit molt seriosa que el text estava molt bé, “només una mica massa curt”, i ho devia acompanyar amb aquell gest de dits en posició de pinça tan característic d’ella.

Va haver-hi aquella vegada al càmping dels teus pares, en una taula compartida amb moltes altres famílies en què els homes anaven sense samarreta i el pot de quètxup reposava damunt les estovalles. Els vaig dir que eren uns horteres. Jo tenia set anys, ells van fer la broma i jo vaig assentir, vaig dir “sou uns horteres”. Exabruptes similars m’han acompanyat sempre. Tu em vas riure la broma, la meva insistència en la manca de bon gust de la gent que ens acompanyava i que es reservava uns dies de vacances cada any per trobar-se al càmping i ser feliços. Els teus pares em van renyar. Em van fer anar darrere de la furgoneta, on hi havia les nostres tovalloles esteses, i em van dir que havia estat impertinent. No vaig dir res als meus pares. Per primera vegada a la pinassa d’aquell càmping vaig intuir que hi havia alguna forma de vida diferent a la que practicaven els meus pares, tan aïllats en el seu amor, tan lletrats i solitaris. No totes les famílies viuen igual, ni creuen en les mateixes coses. No totes creuen que els càmpings són llocs massa plens, ordinaris, incòmodes. A casa meva la creença era que no es podia dinar amb quètxup i sense samarreta i no ser un hortera.

A l’adolescència vas captivar el més maco de la classe, el que sol agradar a gairebé totes durant uns anys. Hi ha una fotografia en què sortiu tu i ell encongits a la finestra del pati de l’escola. Surt algú més a prop vostre, però queda al marge del triangle invers que formen les vostres cares, perquè sembla que tu li parles a cau d’orella. Vaig ampliar-la centenars de vegades: la cara del noi maco enrojolada, els llavis entreoberts en un somriure fatu. Plors desconsolats meus a banda, perquè no cal dir que jo també volia el noi maco, aquella foto em va fer pensar per primera vegada en la capacitat de dir la veritat que té una imatge. Si val més que mil paraules o no, si es pot presentar una fotografia com a prova concloent d’alguna cosa com l’amor. La veritat és que el noi maco t’estimava, vau anar al cinema i ens vas dir que et va sorprendre sentir cloc cloc el batec del seu cor que s’imposava per damunt del guió i dels trets que algun personatge potser disparava a algun altre personatge a la gran pantalla.

Ara que miro aquest pèl que et sobresurt d’una piga i els tatuatges que portes m’adono que aquests últims anys dels nostres vint-i-tants anys els hem passat separades. T’assembles més a la teva mare que abans. Hi ha un silenci entre nosaltres, un afany de parlar ara (de què?) o de callar per sempre. Ens ho hem passat bé moltes vegades, fa temps, però com les històries d’amor, algunes històries d’amistat també se’ns fan velles. No sé quantes cerveses ens hauríem de beure ni quantes pipes de la pau ens hauríem de fumar per tornar al que teníem. Segur que hi ha un número. Però t’esvaeixes, no acabem d’acostumar-nos l’una a l’altra. És la història de sempre. Dues noies creixen juntes, o decideixen créixer juntes uns anys concrets en un lloc determinat. Topem amb aquesta mitja taronja femenina amiga unes quantes vegades. Les admirem, volem estar amb elles. A estones les detestes perquè en el fons voldries tenir els cabells que tenen elles, el cervell que tenen elles, els homes que tenen elles. M’ha passat altres vegades. Amb els anys això es calma, i un dia t’adones que el millor seria tenir-les a elles.