Ser Scott La Faro

“Love is a salt, a gall, a rue,

A vinegar-vintage. Dos y Ddw,

Vaya con Dios, quickly, too!”

El primer dia que de debò vaig parlar amb Dafydd ap Gwilym duia camisa de dormir. Era març i vaig fer-li una trucada de vídeo. She must be out of her mind,va pensar Gwilym. Jo estava estirada al llit, els tirants de la camisa em queien i vaig parlar-li com somnàmbula, sense pensar-m’hi gaire. Ell es va servir un whisky al seu estudi de París i jo vaig arribar-me al menjador de Barcelona per servir-me la primera de moltes copes de vi negre amb Gwilym a l’altra banda de la pantalla. Nits després em va dir que no li agradava el whisky, i que, emprenyat d’haver de beure’s cada nit de confinament l’únic que tenia per casa, havia decidit buidar-lo a la tassa del vàter. “Soc un idealista. Clar que soc un idealista. Mai no he estat pragmàtic”.

Ell i jo tenim una tristesa comuna, però la seva és més fonda. És gal·lès del sud, una zona on el gal·lès gairebé no es parla ni el transcurs d’una mateixa conversa. “Passem-nos tots a l’anglès, sí, clar, què importa, el que puguin dir les nostres ànimes?”, va dir entre exaltat i compungit. How he sings és el primer que ha escrit i publicat en anglès, una llengua que en part és la seva però que en part odia. El llibre evoca uns dies que Bill Evans va passar a casa dels seus pare gal·lès i la seva mare russa a Florida. Com tants altres músics de jazz, Bill Evans estava enganxat a l’heroïna, però l’heroïna és secundària a la novel·la. El tema de debò és el buit que la mort accidental del contrabaixista de vint-i-cinc anys Scott LaFaro va deixar en l’ànima d’Evans. LaFaro era ràpid, àgil, agosarat. Evans acotava molt el cap sempre que tocava, arraulit damunt les tecles del piano. Quan el contrabaixista es va morir faltava poc perquè sortís el disc Bill Evans Sunday at the Village Vanguard. 

“Estic furiós i trist. Però només perquè penso que la vida val la pena”. How he sings és una pausa per dol. Per Gwilym no és veritat, que la música sigui l’única cosa que no fa mal; per ell és a la inversa. Quan diu aquesta mena de coses, que és gairebé sempre, el front se li doblega en una ganyota que inclou els ulls i les celles, contretes i concentrades. Va viure un temps a Nova York. Va anar a alguns clubs de jazz, va passejar pels carrers per on passeja el germà del Bill Evans de la novel·la. Una nit algú li va tocar l’espatlla en una sala de concert. Diu que no sap si el va tocar un home o una dona, només recorda que es va sentir molt sol. M’ha explicat aquesta història un parell de nits, i una altra nit em va dir que si jo fos a París ell em tocaria l’espatlla. Gwilym no té fills i està a la quarantena. La gent li diu allò de com els fills et canvien la vida i et donen una nova perspectiva del món. El que l’enerva és que sembla que per no haver estat pare ell no en pugui saber res, de les relacions entre pares i fills. “Soc gran, jo. No ho oblidis mai, que ja soc gran”. Hi ha qui diu que ser pare et fa menys egoista, però nosaltres hem conclòs que no.

El seu tall de cabells és enlairat i eteri, prou llarg per evocar el caos. Té el nas d’àguila, les faccions punxegudes que el seu Bill de How he sings diu haver heretat de la mare russa.

—Vaig rellegir les entrevistes que et van fer quan vas venir a presentar el llibre a Barcelona. Volies investigar si amb la música val més la pena viure.

—Bah, això són coses que dius als periodistes... Tu vas aconseguir aquestes entrevistes, i tenia l’esperança que tu estiguessis al cas de què deia.

­—Aquest llibre no va sobre Bill Evans ni la seva música.Va sobre tu.

—Yes, it’s totally about me.

Gwilym parla lent, pensa el que dirà. Sovint atura la conversa i es queda mut durant més estona de la que sembla acceptable. Podríem xerrar un parell de vides, perquè alguna frase seva hauria quedat a mitges. Aquest seu allargassar les frases i el seu xiular la continuació dels estàndards de jazz que taral·lejo m’han fet pensar que potser la nostra conversa té sentit, que jo podria ser Scott LaFaro.