Ciutat vella és cosa sèria (III)

Ser madre... bggdfvgsd...es una experiencia única...yo cuando le di el pecho a mi hija...mi marido se fumaba un cigarrillo por la mañana en la cama y yo me levantaba y me alejaba a solas con mi hija, darle mi propia leche es lo mejor que me ha pasado en la vida, me daba asco el tabaco mientras amamantaba bhrergbh brgbghbrh. Una experiencia única. Els ulls vidriosos i el pentinat nou de Maria la castissa-catalana. La superfície de la barra que s'enganxa al tou dels dits i el so de les campanes que piquen quatre vegades més l'equivalent numèric en copets de l'hora que sigui. 

Arriba la parella de ballarins que de tant en tant fan un cafè al bar i que després sovint s'aixequen, encenen el reproductor i comencen a moure's a ritme d'un tango exaltat o lacrimogen. La ballarina porta vestits de vellut negre o verd, ell sempre vesteix igual, esprimatxat musculós i àgil, amb classe però atabalat i d'expressió facial estàtica. L'home estàtic i la ballarina, que no és estàtica, que fa molt bona cara quan té bon dia i fa mala cara si no l'hi té tant, estiren els músculs de les cames i aixequen els braços. Algú em diu que aquest escalfament musicalitzat previ és lleig però jo crec que és la millor manera que tenen de generar sensació d'espectacle. Ella és tota piga i ulls, cames llargues que es mouen damunt d'uns talons gastats i teatrals. Porta l'esquena descoberta i quan no balla fuma picadura amb els llavis entreoberts. Era alumna d'ell i van associar-se un dia fa dos estius, des de llavors fan terrasses. No sé quan va passar però el tango va pujar-los al cap i avui es petonegen a la portalada de Santa Maria entre vagabunds i turistes. Cada tant canvien les coreografies, però les cançons sempre són dues, una d'un argentí que es lamenta "de no tenerla" i una d'un altre argentí que celebra el "jugar como niños". Acaben entre aplaudiments i la boca d'ell a tocar del nas d'ella, no passa ni l'aire. Després mor el tango i els guiris es redistribueixen en el seu passejar. Ve ranquejant la Buda, en un altre racó hi ha la vagabunda ni jove ni vella francesa que vol cafè de franc. A l'estil del prototípic mexicà sota una porxo, la Madeleine, si voleu dir-n'hi, s'adorm sota l'ombra que projecten a) el seu barret de palla i b) el restaurant Caputxes. Es queda estirada a terra amb una cama damunt de l'altra tota la tarda, porta botes negres de taló, ulleres fosques i gavardina. Sovint també vesteix un turbant que li amaga la cara. El Quiquesito que treballa amb mi al bar està convençut que la Madeleine vol fer-se invisible.     

Els urbanus són homes i dones que el que volen és passar-se la vida sobre motos amunt i avall de les Rambles, del Gòtic, del Born i del Raval. Motorista no hay camino, se hace camino al multar. Urbana a banda, un parell de cops la setmana ve a veure'ns el pare d'una amiga que també treballa al bar. És gras i exhibeix bigoti, fuma puros en ocasions especials i les estones que no passeja les dedica a fer de policia nacional. Quan no fa de policia acompanya vells tarats de la Barceloneta a pixar al bar, convida l'Angelito a cafè i s'asseu a les escales de l'església per fer-la petar amb una militant del PP de mitjana edat. Sovint exclama allò tan clàssic de Eso con Franco no pasaba, i l'última diada de Catalunya, el setembre del 2014, va viatjar fins a Tarragona amb el tren perquè els de Societat Civil Catalana li van pagar el bitllet, i a més el van convidar a una barbacoa per on corrien Carme Chacón, el bell Albert Rivera, l'Alicia Sánchez Camacho i algú d'UPyD.  

El petit gran home és amo del bar, alt i prim com un deixeble ascètic, bebedor sense mesura. El petit gran home una vegada fa anys va contractar un immigrant coix que no tenia papers i que duia faldilles i traginava com podia la safata amb llaunes de cervesa. El mateix petit gran home, la nit de Cap d'Any del 2015 va cobrir amb una manta l'àvia tarumba que vaga pel barri i s'endormisca sempre a una porta o altra de l'església gòtica, perquè aquella nit a la fi de l'any aquesta àvia de tots i de ningú reclamava companyia. El mateix petit gran home volia pagar-li classes de cant a la Buda per treure-la del carrer i fer-li fer el salt als escenaris, per incitar-la a deixar l'anar descalça i el mantenir uns pares impedits i tirànics. El mateix petit gran home, una nit a la primeria que jo treballava, mentre netejava la màquina de cafès, se'm va apropar amb els ulls brillants i la dentadura més vermellosa del compte. Em va agafar per la cintura i em va dir Ahora estamos solos, ¿no tienes miedo? 

Ciutat vella és cosa sèria (II)

Tot continua sent real com la misèria de Ciutat Vella. Però he canviat els noms de les protagonistes

B. té vint-i-tres anys i camina descalça per Ciutat Vella. Té els cabells atzabeja agafats en una cua i es balanceja al ritme de les balades que ella mateixa improvisa mig en castellà mig en búlgar o en romanès, perquè B. tan aviat diu que ve de l'Índia com que és búlgara com que ve de Romania. Però tots sabem que, igual que l'orquestreta de senyors bruns i alegres que carreguen i toquen acordions violins i clarinet, B és gitana de pell i d'ànima. De vegades brama com una nena i altres vegades s'asseu al banc fastiguejada amb el cartró que fa servir per demanar caritat entre les cames; aleshores es queixa que li fa molt de mal la gola, que els guiris no li donen diners perquè són uns merdes i em diu que per favor li faci un poquito de cortado.

Quan em veu em diu Mami i m'abraça, sovint m'exigeix un got d'aigua calenta regada amb llimona per calmar el seu coll cantaire. L'altre dia em va oferir un cigarret i vam fumar juntes assegudes al banc perquè no hi havia feina; em va preguntar que quin xampú feia servir pel cabell, Muy largo, muy bonito. Ella també és bonica i dorm al carrer al costat del seu pare, que és un home menut i fosc que es desplaça en cadira de rodes. Sé que la B. va tenir un fill i que l'hi van prendre perquè no sabria cuidar-lo, hi ha articles que ho expliquen als diaris, hi ha fotos d'ella amb un bebè als braços. Però quan li pregunto per l'embaràs i pel nen ella calla i no sembla commoguda, només diu que no ha tingut fills perquè tenir-ne li perjudicaria l'esquena. Així acaba la nostra conversa, i ella mentre s'allunya interpreta No one d'Alicia Keys, fins una altra. 

B. retratada per Raimon Bolívar 

Dues dones de mitjana edat seuen en tamborets a la barra d'un bar de Santa Maria del Mar. Als miralls del local, l'església es reflecteix de nit i de dia. Una d'elles és clienta habitual i té una llista de deutes; l'altra té els peus dins d'uns talons afilats i ha vingut de França per fer un encàrrec a Barcelona. La clienta habitual va néixer a Castella, té una filla i un gust innegable pel vi, pels xupitos i per la marihuana, a més de les dents grogues, la cara arrugada i el cos escardalenc; es dedica a vendre antiquaris per les fires els diumenges que fa sol i quan cau la tarda del setè dia ella i el seu soci que a més de soci potser també és maromo vénen al bar a celebrar-ho amb forquilla. Però avui no hi ha mercat i la francesa ha tornat a la ciutat després de molt de temps i les dues parlen i beuen el Rioja vermell de patacada del bar de sempre. La francesa té un marit, dos gossos, una feina creativa i una filla preciosa; a més, té l'habilitat d'agombolar amb els gestos i amb la mirada María la castissa-catalana, que fa dues copes que gairebé no vocalitza. La francesa assenteix i la María oscil·la sense voler el tors de banda a banda, precària damunt del tamboret.

La castissa li parla del somni de fer augmentar les vendes de la fira, que és com un conte de la lletera d'aquests que gairebé no ens atrevim a verbalitzar en veu alta, i la francesa somriu comprensiva però en realitat pensa en la seva casa unifamiliar de la Rochelle i en la rebuda que li faran els seus dos pastors alemanys quan sentin el seu tot terreny negre que trepitja la grava pròpia del santuari de pau i d'amor que és casa seva. Quan arribi també retrobarà un marit proactiu amb els cabells grisos com George Clooney, viril i sensible, amorós però autònom. Estimat encara malgrat el baf que deixen els anys. La castissa-catalana fa poc que ha passat per la perruqueria i el vidre del local que ho reflecteix tot també reflecteix uns cabells curts acabats de tenyir i ordenats com mai —malgrat les arrugues, l'excés del vi, el punt obscè de l'esperança fràgil. 

La francesa s'acomiada amb la mà alçada i de fons se sent la veu rogallosa de la María com un eco que diu Si quieres mañana nos vemos de nuevo aquí, charlamos más... Però la francesa guapa sent que ja ha fet la seva feina i marxa. Se sent el cloc-cloc dels seus talons, i em penso que ella pensa en els gossos,en el marit, en la filla i en el tot terreny sobre la grava.

Ciutat vella és cosa sèria (I)

Aquestes històries són reals com la misèria de Ciutat Vella

És petita i porta una bata pulcra de quadres blaus i blancs, unes ulleres quadrades de pasta transparent. Té els cabells blancs tallats curts  i arrossega un carro i un pot de llautó. Passa ben dreta quan el bar tanca i demana monedes als turistes que escuren copes de sangria don Simón o d'un Rioja àcid que espanta. Surt cada vespre a demanar com qui passeja el gos perquè faci pipi i parla amb les clientes locals i més assídues del bar, la Paqui, la Carmen, dones de mitjana edat que no han renunciat als vicis de la jovenesa. Es lamenta amb serenor filosòfica, exclama l'equivalent andalús de l'expressió Qui dia passa any empeny. Es fica la mà a la butxaca i se'n va que no té gaire estona, després vol anar a dormir d'hora. 

Con ochenta años ya, por lo que me queda

Té vuitanta tres anys, el fill tocat per la meningitis des de petit i avui tancat a una clínica, el marit mort, ningú més sobre la capa de la terra. La pensió brilla per la seva absència perquè s'ha passat la vida agenollada fregant els terres d'altri sense contracte.  Seu a la vorera en un racó i demana monedes sense timidesa ni exageració, sense orgull ni rancúnia. Li llenço una moneda convençuda  que ajudo una amiga, gracias nena, fins la pròxima. Quan al cap de setmana ha aconseguit arreplegar alguns diners agafa el ferrocarril fins la parada de Sant Joan i visita el nen que és un discapacitat de mitjana edat.

_____________________________

Seia a la cantonada del carrer princesa amb Via Laietana, amb les cames creuades una sobre l'altra i els punys aferrats a un bastó. Mai no el vaig veure despert, sempre dormia arraulit en la seva petitesa extrema, com un home reduït a la mínima expressió. Tenia un plateret, però no sé si algú li deixava mai alguna cosa. Només sé que un migdia que jo anava a la feina el vaig veure que li penjava del coll un cartell AJUDA PAR MANJA. SOC DIABETIC i vaig pensar que havia de desplaçar-me a la seva cantonada un dia que no anés a treballar i trucar els serveis socials, estar-me amb ell fins que se l'enduguessin -on? A amagar-lo en alguna clínica? Però es van escolar els dies i no hi vaig passar tot i que alguna cosa em deia que havia de passar-hi i ara sé que és massa tard, perquè al senyor igual que als pardals moribunds se'l deu haver emportat l'aire. 

_____________________________

Una de les seves cames estava infectada i la infecció havia arribat a inflar-la més que la de qualsevol àvia reumàtica, la pell lluïa vermellosa i tibant. Quan t'havies fixat en l'horror del que havia estat una cama esquerra t'adonaves que el seu propietari seia a terra i que era ros, jove, brut, d'alçada considerable i ascendència germànica. Van passar els dies i la vaig tornar a veure, aquesta vegada uns claus de ferro continguts en una estructura de ferro travessaven de banda a banda el mateix tros de carn amorfa. Aquell vagabund jove estava enganxat a la seva extremitat que de tan malalta quan la veies et venien ganes de mirar-la de reüll i fugir corrents alhora, d'amputar-la i d'acabar d'una vegada per totes amb l'angúnia i el sofriment (ètic?) estètic. Van passar de nou els mesos, gairebé un any, i el vaig tornar a veure, aquest cop a ell i no a l'extremitat perquè l'extremitat, miracle de la medicina pública, estava curada. Seia en un banc de la sortida de metro que hi ha al mig de la plaça Urquinaona i vaig reconnèixe'l perquè l'havia vist dos cops i perquè la seva cara em recordava la del primer i únic home que en el seu moment vaig estimar amb joia i convenciment i que després es va esvair per sempre. Vaig aturar-me davant d'ell i ell es va alçar i jo sabia que parlaríem. Com que no em calia mirar-li la cama que ara era vulgar i sana com la majoria de cames em vaig quedar abstreta mirant els seus ulls blaus germànics, tan rebufons, que sempre entre els vagabunds nordeuropeus contrasta amb la fortor que emana de la seva tinya, del seu tabac reciclat i de la cervesa. Va escupir paraules en castellà macarrònic, només li quedava una dent, vaig respondre-li unes paraules en alemany i ell va vomitar un monòleg que jo no entenia, però ell va deixar-se anar, alliberat que per fi algú l'escoltés. Va volcar el seu univers narratiu damunt meu i em va dir primer en alemany i després en anglès que el seu pare era americà, la seva mare era alemanya de Colònia i va ajuntar la part interior dels seus canells, la dona estava tancada per temes de drogues. El pare a l'altra banda de l'Atlàntic borratxo dia i nit prenent riuades de pastilles. Em va dir que cecessitava vint-i-nou euros per renovar el passaport i treballant tota la setmana amb una mà a la llauna de cervesa i l'altra estirada només havia aconseguit cinc euros. Dormia al carrer i volia Photos, journalist, I want to make photos. La gent no donem diners pel passaport caducat d'un jove alt i fort, i feia un quart d'hora que parlava amb ell i abans que la seva merda i la seva misèria m'esquitxessin vaig girar cua i vaig córrer cap a casa meva, indigna turista de la desgràcia aliena. 

Karate Kid Besòs

Era amic del meu pare quan eren joves al Besòs, els dos feien karate. Era molt moreno i semblava gitano però era paio i sempre es barallava amb els gitanos que al barri eren majoria. La primera vegada que mon pare el va portar a karate i el sensei el va veure li va dir que tenia un suke admirable i que havia d'aprofitar-ho perquè un cop net i un retrocés com el del seu puny no es veia gaire sovint. Guiat pel mestre va enfrontar-se en combat amb un cinturó marró. No sabia res de les regles del joc però va alçar el braç amb la força i la precisió adequades i va colpejar l'altre al pit amb l'energia neta d'atac i de retrocés del seu suke i el va fer caure rodó.


Una vegada un dels gitanos el va ofendre i ell va obrir-li la boca amb una mà i amb l'altra el va agafar per la nuca com si fos un cadell de gatet i va fer repicar la mandíbula oberta del gitano indefens repetides vegades sobre una vorera de ciment. Parlaven de futbol i bevien cerveses, amb el meu pare, es veien de tant en tant. A un gitano que se li va posar més xulo del compte va llençar-li una estufa plena de brases, d'aquestes estufes de brases velles que es veien al Besòs a finals dels setanta, el gitano bramava i la seva pell deu recordar aquella tarda encara ara.


El tio sempre estava ficat amb problemes de drogues i de baralles amb tothom, gitanos o moros, catalans o de Castella la Manxa, li era igual. Un dia va començar a anar de putes de forma compulsiva fins que va acabar treballant per elles, les protegia dels que eren com ell. Punxava els culs dels clients amb la navalla i així els  que no pagaven s'animaven a pagar i els que es portaven malament amb les putes l'endemà els enviaven rams de roses a casa. Van passar els anys, els meus pares van tenir crisis perquè el meu pare és gelós i viu tancat en si mateix, ma mare el va deixar després d'anys de moltes baralles. Temps més tard ell va perdre's una noia argentina jove i preciosa que també feia karate i que es volia casar amb ell i formar una família. El meu pare s'alimenta de rencor i ni oblida ni perdona la meva mare, encara avui després de vint-i-cinc anys de separació recorda amb odi com ella es menjava les galetes de xocolata i deixava la resta dintre la capsa.


Ara tots ens hem fet grans, ma mare ha trobat un altre home i el meu pare viu sol. Després de vint anys de no saber res del karateka-paio-matagitanos, una tarda mon pare va veure el que havia estat el seu amic en un portal qualsevol a la zona franca. Diu que duia una barba llarga i que estava assegut a terra entre cartrons. Que no el va voler saludar perquè qui sap si el vagabund el reconeixeria, que ells dos ja no tenen res més a dir-se.

França, 2012

Ens dirigim a una casa a la campagne, viatjo en cotxe amb part de la família de la Lydie i amb el Marcus. França és color groc cremat i té verd i hi ha flors i vinyes. Sento i celebro que el país és més que París, sobretot ara que és de dia a la carretera i fa un sol que pica. 

[...]

El gust pel vi del secretari de Montaigne, la seva tendència a descriure les coses tècniques a batzegades. És curiós, això de tenir algú que escrigui per tu. 

Som en una casa a Ladon, a l'interior. Passo els primers dies fora de París i m'està bé, perquè París a l'estiu cau al damunt i embafa. Hi ha una platja fictícia i enganxosa a la vora del Sena. Mai no acaba de fer sol però sempre fa calor i vol ploure. Estem tots tres vestits sobre la sorra i La Lydie i el Marcus discuteixen. Han de decidir si es casen o se separen perquè el Marcus no té feina i falta poc perquè deixin de valdre-li els papers de turista. Està sol i avorrit, a París. Si no marxa, serà un buffalo soldier australià emigrat per amor, sense un duro, sense somnis ni un trist venedor d'herba a l'abast. Però els orgasmes d'ells dos són commovedors. Els sento gaudir des del meu llit improvisat al menjador, a baix. Tenen un piset agradable i car a la banlieue. Ella cuina i el Marcus està satisfet d'haver trobat una francesa que cuina i es mou com els àngels, que serà una advocada de la mida d'un campanar i que en definitiva té altes expectatives racionals sobre el que ha de ser la seva vida. O almenys això sembla. La Lydie també té els llavis suaus molsuts, i és menuda, té els ulls ametllats i les dues dents de davant mig separades d'un manera graciosa. La dentista li va recomanar que no se les ajuntés perquè aquest defecte és part de la seva bellesa. Porta trenes per organitzar el cabell extraarrissat. És preciosa, s'estimen. 

Montaigne menciona les comunitats religioses femenines, dones més o menys al marge de les institucions eclesiàstiques, exposades als bandits que corrien als segles XIII i XIV i amb l'amor per Déu nostre senyor com a única arma. Anaven cobertes amb un vel blanc, es deien i els deien les núvies de Crist. És difícil aguantar un matrimoni sense sexe. Qui sap si darrere d’aquestes verges estoiques no hi ha, com és el cas de Hildegard von Bingen –escriptora, pintora, compositora- dones exemplars. Joana d’Arc és un altre exemple de religiosa fanàtica i sublim. <<Aquella famosa dama d’Orleans, que es deia Jeanne Day o Dallis>>, diu Montaigne. Ara sóc ben a prop d’Orléans, i la familiaritat de Montaigne em sobta, com si el tingués al meu costat bevent bordeus i devorant pollastre al forn. Ben segur que ens hauríem entès, aquest senyor i jo; la meva manca d’erudició, la distància històrica i el meu francès precari no haguessin estat cap inconvenient. Segur que la meva persona li hagués desvetllat la curiositat, com  quan es passejava per Alemanya i s'adreçava en llatí a les adolescents per lloar la seva bellesa i les seves llargues trenes teutones. El diari de viatge de Montaigne és un testimoni més de la petita història, la que no surt als llibres de text i no s’avergonyeix de proclamar-se com a mera ficció, record aproximat d’una vida humana. La fixació pel vi i les mil maneres de prendre’l, l’observació atenta dels costums a taula i els estereotips sempre són bons companys de ruta. No hi ha sortida que no impliqui un estudi antropològic, aproximatiu però sempre pretensiós, de la gent local. Pel que sembla, ja fa més de quatre segles que els alemanys són endreçats i que fabriquen vins fluixos. 

El cosí de la Lydie ha vingut des de Senegal per cuidar l’oncle, diu. És un home enèrgic extremadament sol·lícit. Poda totes les plantes, cuina i fa espetegar els dits amb alegria quan en Babs posa vinils. Formem un quadre familiar anòmal: un australià i una catalana escombren el jardí rural d’un parisenc madur nascut a Benin. Al jardí feinejant també hi ha la Lydie i el seu cosí Jo. En Babs està sobretot a la rereguarda de la casa. En un moment determinat de la poda del jardí ploro una mica entre els arbustos. Em sorprèn i m'avergonyeix en part la causa de les llàgrimes, que és la necessitat abstracta i persistent d'estimar algú més que a la resta. El Marcus em mira mentre suem amb l'esquena doblegada i em diu It sucks to be in a minority. M'adono que jo tampoc m'havia sentit mai blanca entre negres. Al capvespre la calma de Ladon és sufocant. Les bicicletes sobre la grava és tot el que se sent, amb l'excepció del motor d’algun cotxe ocasional. 

Senegal és ple de gent originària de Burkina Faso. Durant el sopar –una barreja de pâte africana i tarrine de canard francès- en Jo ens ha explicat que molts habitants de Burkina Faso van emigrar a Dakar i rodalies als seixanta empesos per l’auge de la indústria del cacauet. Ell treballa a la banca, però. La seva fisonomia és admirable i amaga una bona quarantena d’anys. En Babs ha tingut una malaltia seriosa a la pell i és metge i escriptor. Al dors de la seva novel·la Une femme dans la lunière de l’aube el nom de Barnabé Layé hi apareix sota la categoria d’autors africans que escriuen en llengua francesa. És un home remarcable i de dolça condició excèntrica. En Babs petit de mida i enèrgic, que dóna ordres a tort i a dret i que ens organitza a tots sota el tel d’una autoritat muda. Passa gran part del temps al jardí o a la cuina, coent pollastre o fent pasta de blat. Black men love chicken diu en Marcus, i no podria estar més d’acord amb ell. Jo també dec ser un home negre, per això. 

S’ha posat en marxa una rutina indestructible a la casa. Tots ens llevem a les nou del matí per fer un esmorzar solemne; el desdejuni és una mena de ritual per en Babs. No hi ha millor símbol de pau i de felicitat estúpida –la única que val, perquè, com deia Flaubert, per aconseguir la felicitat ja has de ser feliç d’entrada- que fer un bon esmorzar. Quan som al voltant de la taula ell ens autoritza a seure i començar a menjar. A casa d’ell, la música és l’eix que fa rodar el temps. En Babs adora els vinils i li agrada quedar-se dret al costat del tocadiscos fent petar els dits i movent els malucs. La seva novel·la m’ha atrapat força; l’alterno amb els diaris de Montaigne, i ell se n’ha adonat. De tant en tant, quan li sembla que no l’observo, em dirigeix mirades furtives mentre llegeixo el seu llibre. És comprensible, qui no ho faria? És una escena de lectura de gran utilitat, com una crítica literària sensorial: ara somriu, ara passa les pàgines per comprovar quants capítols té la novel·la, ara sembla especialment absorta a la meitat, potser és que ja ha descobert per què han raptat a la protagonista... Una dosi de crítica política, els ecos d’una història d’amor i una gran sensualitat. Descriu les olors, els sorolls i els pits punxeguts de les dones africanes. Els pits de les seves dones africanes sempre són punxeguts, no em pregunteu per què. 

BRETAGNE

On dit que chez les bretons on boit comme un trou. C’est drôle, parce que c’est tout à fait vrai que chez eux personne n’en a jamais assez, d’alcool... Com Monatigne, provo d’escriure el meu dietari en la llengua local. És clar que som a Bretanya, i l’eco de les muntanyes verdes sona en bretó, aquí; una llengua mig oblidada pels humans però impresa en el paisatge. El poble bretó, com l’irlandès i el gallec, és d’origen celta. Devien ser una gent curiosa, els celtes, perquè tenien el costum d’instal·lar-se sempre als llocs més bonics i plujosos. Elle est rigolotte, ma couchsurfeuse! Em diu el meu hoste mentre bevem vora del mar amb els seus amics quarentons en una festa del port. He deixat el Marcus i la Lydie enrere amb el seu amor i amb la seva misèria. 

Brest és una ciutat militar. Destruïda arran de la Segona Guerra Mundial, va ser refeta pels americans amb el plànol de Denver. Quadrada, gris i regular. Brest és lletja. Prop del port, un riu ve a desembocar a l’oceà sota la vigilància atenta d’uns quants soldats somnolents. L’Stevan i en Dédé se’n lamenten: Ça serait beau, d’avoir des restos ici, de pouvoir s’y promèner! Però de restos ja n’hi ha a la plaça principal, i s’hi serveixen plats d’una carn suculenta per un preu més que acceptable. Una matí em llevo i vaig cap al port per moure’m de Brest. Aniré a Ouessan, perquè he vist un fulletó on deia Venez à Ouessan! i hi sortia una ovella. 

Torno amb vaixell d’Ouessan, illa situada a un parell d’hores de Brest. L’alcohol d’ahir a la nit encara em ressona a les temples. Prop del far d’Stiff la crosta muntanyosa respira alenades de colors, perquè les flors hi abunden tant i hi són tan diverses que pinten l’arxipèlag de porpra, groc, blau.  Les hortènsies creixen a cada passa com si un jardiner obedient les hagués plantat i les falgueres conviuen amb rosers i amb ortigues que m’esgarrapen la pell dels genolls. L’illa és plena de jubilats, i ho entenc. Si hagués d’escollir, a mi també m’agradaria envellir i morir al compàs d’aquestes onades devoradores de roques. 

Hiermat és la paraula bretona per dir Salut, i des que sóc aquí que no paro de pronunciar-la. Els bretons somriuen, contents de sentir la seva llengua agònica sortir d’una boca estrangera. Tampoc no demostren cap gran tristesa per la pèrdua de la llengua materna, per això. Quan els pregunto pel bretó la gran majoria de gent em respon amb la indiferència. L'hospitalitat bretona m’embolcalla. Faig excursions amb la Kristel i l'Stevan, també vénen els dos nens d'ella. Ens entenem i em comporto com la tieta estrangera de la canalla. Veiem menhirs antics, mengem crepes. La Kristel i l'Stevan fa pocs dies que estan junts, són una parella en construcció. L'Stevan em diu que ja li va bé que la Kristel tingui nens perquè així la feina ja està feta. Ell té un chihuaua estrident anomenat Dexter, i un gat elegant, l'Artur. Dos animalets i dos nens són més del que cal per formar una família. 

Les inquietuds teològiques vertebren el viatge de Montaigne. D’un poble a l’altre, a banda i banda de Suïssa ell parla amb jesuïtes, governadors, pastors protestants. Allà on va conversa amb els partidaris de Zwingli i de Martí Luter, comenta com l’empremta del gran Luter ha sembrat mil nous  dubtes en les ànimes fidels. Quin és l’eix del meu viatge? Un rumb poc clar, un vagar curiós per la cultura veïna. 

Diuen que Ouessan és l’illa de la sang, perquè no hi ha manera d’enfilar-s’hi sense tallar-se. Els petits illots i roquers que l’envolten generen unes corrents molt fortes que han provocat accidents navals una vegada rere l’altra al llarg de la història d’aquestes costes. Un senyor bretó m’explica això entre gots de vi blanc,li he preguntat on era un dels fars i m'ha fet asseure a la seva terrassa natural davant del mar, després ha vingut la seva dona i s'ha assegut amb nosaltres. Lloguen habitacions a turistes que busquen la pau, el seu tros de jardí és edènic. Intueixo que malgrat el batec dels anys, marit i muller estan vinculats per aquesta mena d'amor que és antic com el vent i com la terra. 

Penso en vaixells pirata encallats per sempre a la sorra, perquè Ouessan és perillosa i salvatge com la Mallorca hiperbòlica que descriu Porcel. Ouessan, terra de jubilats francesos; EL lloc on passar els últims anys d’una vida cansada. Però com diu Pla, la bellesa sublim de la natura també pot arribar a esgotar la vista. 

Els rostres de la gent d’aquí són especials. Poc francesos, quasi irlandesos. Sempre que es troben, els homes bretons se saluden fent-se petons a la galta. Quan beuen la desinhibició és total i res no sembla importar-los; és clar que, quan bevem, no hi ha cultures que valguin, tots fem igual. Aquí adolescents i mares de família convergeixen al bar sense que ningú faci distincions jeràrquiques de cap tipus. La identitat bretona s’escola entre gots de sidra, es deixa veure en una mirada o en una mandíbula.

El bretó i el gaèlic han estat esborrats del mapa, sobretot després de la Segona Guerra Mundial i la posterior prohibició de les llengües regionals a les escoles. L’àvia de la Kristel no parlava francès – de fet no hem d’oblidar que, fins passat el 1789, gran part de França no parlava francès-.  I malgrat tot no va transmetre la llengua materna als fills; la Kristel no sap dir res en bretó. És un tros de dona, em dóna cabassos d'esperança. 

UrbanoTemprano. 6. Cap puta s'ho val i 7. Sol contra tots

6. Cap puta s'ho val

Una nit primaveral de l'any 83 a la Barceloneta. Les guitarres i alguns grills sonen des de diversos punts del que vint anys enrere era el Somorrostro. Joves successores de la llegendària Carmen Amaya assagen el claqué i els càntics flamencs mentre els seus pares i avis i germans les acompanyen amb certa reticència, sense voler que el somni de ser algú les distregui de ser mares. Lluny del mar, els carrers són plens de caps de famílies de quinze fills que ja fa temps que han claudicat en la tasca de posar ordre als seus caus enxubats i que opten per exilar-se al bar i fer-la petar amb un grup heterogeni de policies ociosos vinguts des de Galícia, Andalusia, Extremadura. Les dones del barri vell estenen els llençols al balcó i parlen a crits entre elles fins que decideixen que per estar parlant així de balcó a balcó el millor és treure cadires de plàstic fora  i deixar que els seus descendents creixin junts esquivant borratxos i jugant a fet i amagar darrere dels arbres, agombolats per la flaire del mar i de les freginades. Expósito ha sortit de treballar i es disposa a beure. 

Dos policies grassos mengen patates braves i cornes de porc a la barra de El Colmado. Els bigotis del més veterà llueixen de greix, i de fet el greix s'escampa també per la seva camisa, i també n'hi ha una mica  a la punta de les seves botes de cuir negre. Expósito el saluda, el policia gras i veterà empassa la pasta de patates i cornes que té a la boca i li diu:

¿Cómo va eso, jovencito? Tómate un trago con nosotros. 

Expósito coneix i admira vagament Antonio de la Vega, de manera que obeeix i seu al tamboret que hi ha al costat d'ell, davant d'una cambrera de braços gruixuts i mirada caducada. El policia veterà es ventila un xupito d'orujo i comença a explicar llegendes sobre mariners bandits i tios mariques. L'altre policia gras és menys veterà i sembla concentrat en la tapa d'anxoves en vinagre. El policia de bigotis greixosos que és Antonio de la Vega canvia de tema i es posa a parlar de les putes del barri. D'una mora molt guapa que té dos clotets profunds a les galtes i que corre pel xino amb un moro tolit, 

(riures) La has visto a esta furcia,¿Juan? 

El Juan el policia de les anxoves que no havia dit res fins ara enretira tots els platets de tapes de la barra i provoca una trencadissa de ceràmica escandalosa. La dona del bar que té els braços gruixuts i la mirada caducada surt de la barra amb l'escombra a la mà sense presses, habituada als enfrontaments nocturns sense solta ni volta. El policia veterà gras i greixós incita el seu company de les anxoves a que facin com dos homes i es barallin fora. Expósito murmura que Cap puta val una baralla entre camarades i Antonio de la Vega li diu Tu calla imbécil i esclafa el platet de ceràmica de les cornes contra les rajoles de terra. El local entra en estat d'ebullició i ben aviat corren llaunes i ampolles en múltiples direccions, algunes esquerden taules i d'altres esquerden nassos. Expósito surt del bar prò sembla ser que la bronca s'estén per tots els altres locals de la zona i el jove policia de la marítima dóna voltes pels carrerons de la barceloneta, camina de pressa i treu el fetge per la boca fins que topa amb un home que vesteix una túnica i que el condueix a un trencant estret i finalment a una porteria resguardada dels fanals i del rebombori. 

Des de la porteria s'entreveu l'aigua del Mediterrani com una pàtina de blau fosc. Expósito seu a terra damunt d'un graó i s'adona que el seu salvador de la nit és un foraster i un religiós, un moro amb túnica.

Hakîm: Baralles per dones, sempre al barri. Tots embolicats amb una o altra, tots barallen per mateixes, i cada dia així aquí. 

Expósito no diu res. 

Expósito segueix sense dir res prò li vénen al cap imatges de l'habitació humida on vivia abans d'entrar a l'orfenat i evoca l'olor de suor, d'opi i de patxulí que feia la seva mare. Sent basques i agror d'estómac.

Hakîm: També policia tu?Expósito: Ahà.

Expósito treu un cigarret de la butxaca dels seus texans i n'ofereix un a l'home, que el refusa sense dubtar i que procedeix amb la conversa. 

Hakîm: Saps? Una vegada perdre el cap vaig per una meuca. Mediterrani travessat hagués cent vegades per veure-la una estona. Prò no, no val la pena, ara ja ho veig tot diferent.

Es mossega amb força el llavi inferior, com si volgués fer-se sang. Expósito sent una curiositat immensa, el moro li incita respecte i li fa una mica de por i sent que tot això sense saber per què l'excita. 

Hakîm: ... el que s'ha de fer és castigar-les i que cremin en una foguera en nom d'Al·là. Només sense la temptació els homes viurem en harmonia sota les ordres divines.

La cara beatífica de l'home es desfigura després de dir això, i Expósito es reconeix a si mateix en aquesta desfiguració i aquesta ràbia cap a les putes tot i que és la ràbia d'un home estrany que ve d'un lloc estrany i creu en un Déu de nom -de nom què? Expósito no ho sap. Expóstio recorda l'última vegada que va pensar en el Déu que toca. La mare creia en Déu prò no exercia més que de santa Magdalena; les monges creien en Déu prò quan els colpejaven amb el regle de fusta després de l'hora del pati sota el pretext que havien fet tard a l'oració no exercien de creients. Pensa que potser Al·là és un Déu menys decebedor.

Expósito: Antonio de la Vega i el Juan aquest... no sabia que tots dos anessis de cul per la mateixa puta, m'esperava més d'ells. Això no són polis ni són re.

Llavors Expósito torna a veure com si fos ara la cara del tio babós que va emportar-se a sa mare per sempre més i que el va condemnar a ser orfe. Esclafa la part final del seu cigarret contra l'asfalt. Li explica la seva infantesa a Hakîm en un d'aquells clàssics atacs de sinceritat que hom experimenta de vegades amb els estranys. Després d'haver-ho sentit tot Hakîm somriu i Expósito torna a témer el personatge. Se sent avergonyit. El moro que ja s'ha presentat i li ha dit que es diu Hakim se l'ha escoltat amb atenció i  nerviosisme, víctima d'una frisança a estones. Es remou sobre les seves anques, tomba el cap, busca algú en va amb la vista i després mira de nou el cel com en espera d'una resposta definitiva. La història d'Expósito i la seva mare puta que el va abandonar l'animen a explicar que potser, aquí a prop, hi ha la temptació que tant el tortura i que és la causa dels seus mals, els mals que només gràcies a Al·là ha aconseguit oblidar a mitges. El so d'una guitarra de dotze cordes ressona per uns instants dins el cap de Hakîm, i la cridòria per una de les putes més cotitzades de la Barceloneta continua. Hakîm i Expósito respiren infinit, que és una cosa que passa sobretot les nits fresques vora el mar en bona companyia. Cap dels dos no ho diu en veu alta prò aquest és l'inici d'una gran amistat.

Hakîm: Dones són perdició.

Expósito: Cap puta val una baralla entre camarades.

Tots dos s'aixequen i els veiem allunyar-se junts d'esquena. L'un amb texans, l'altre amb una túnica i unes babutxes. Expósito es treu un puro de l'estoig que duu a la butxaca esquerra per celebrar la joia secreta del moment. 

7. Sol contra tots

L'urbano Temprano porta dies de baixa. Està a casa amb calçotets i mira Starsky & Hutch. La Manoli l'escridassa i s'hi enfada prò cada cop que tanca la porta de l'entrada de casa i agafa l'ascensor per anar a treballar somica. Segueix volent ser mare. Segueix sense entendre el seu maromo. 

Hutch és com io molt més intel·lectual que Starsky, té un cotxe que sembla un tomate con rayas prò és la mena de poli que cal ser, segur que ell mai no agafaria la baixa per depressió i ferides al prepuci. Prò és ros i és guapo com io. He d'anar als arxius de la guàrdia per buscar el cas de les putes que va arxivar Expósito. És veritat que en Hutch deu ser més alt que io, és un tiarro, prò això no compta. L'urbanu Temprano s'alça del sofà, assaja algunes patades a l'aire, fa un parell de flexions amb la barra de ferro que té al sostre del seu petit despatx/gimnàs situat a la meitat del passadís de la casa i després es decideix a afaitar-se, a dutxar-se i a sortir al carrer amb el cap ben alt. Agafa el seu ford fiesta gris i es trasllada de Besòs Mar a la dreta de l'Eixample. Els vagabunds que busquen xatarra i els oficinistes del 22@ que surten a fumar ignoren que cada any l'espigó de la Barceloneta és més i més ple de caps de víctimes innocents. Miguel Temprano Botijo està sol davant la injustícia. 

Arriba a l'arxiu. Li demanen una explicació i diu que ve de part d'Expósito. La secretària que porta ulleres de pasta i faldilla de tub li diu que d'acord prò que no s'hi estigui gaire estona que per aquests tràmits calen autoritzacions signades i ell no ha dut cap autorització signada. Temprano calcula que Expósito va entrar al cos de la Urbana a principis dels vuitanta. Sap que el cas del maniquí que ell va trobar en una guixeta és a la secció d'homicidis, i la secció d'homicidis no és gaire extensa perquè la guàrdia urbana acostuma a cedir els casos d'assassinats a la policia nacional o als mossos. 

Antonio de la Vega, assassí de la prostituta d'origen incert trobada a la caserna de la Barceloneta de la policia marítima, juliol del 1983. Crim passional. Cas resolt per l'agent Expósito. Medalla de la marítima. Ubicació d'Antonio de la Vega: presó de la Model. 

Qui cony és Antonio de la Vega? Feia de poli de la Barceloneta a finals dels setanta i a principis dels vuitana, després se li perd la pista i el retrobem als arxius de la Model, acusat de barallar-se amb altres presos i d'enaltir el feixisme. Un poli facha i putero que es va enamorar massa d'una d'elles, tot encaixa. Però si el van tancar, qui va matar la resta de putes? Qui les mata encara ara?

LUISA

Temprano passeja per la Barceloneta i va de bar en bar. Pregunta als amos i als cambrers que troba quant de temps fa que són oberts, si els clients habituals són polis. Cada cop que entra a un establiment diferent Miguel Temprano es beu un quinto. L'èxit de la seva primera sortida és nul i el fa tornar a casa capficat, sentint-se un inútil. Prò l'endemà torna un cop més a la zona i al cap d'hores de rondar i de beure va a parar a El Colmado. Darrere el taulell hi ha una única cambrera vella amb els braços fets una pelleringa i la mirada caducada de tants anys de servir. A ella li demana un vermut i unes olives i li pregunta si aquell és un bar molt antic, que això és el que a ell li sembla. Ella li diu que sí, es mira dirvertida les dil·latacions a les orelles de Temprano i li pregunta si ell també és un petit agent de l'ordre de la Marítima. La referència a la "petitesa física" infla considerablement els pebrots de Miguel Temprano prò l'urbanu intenta moure's amb professionalitat i decideix anar al gra i preguntar-li per un senyor que era gris i que es deia Antonio de la Vega.  La Luisa la cambrera li diu que sí, que el seu bar abans era un cau d'agents de l'ordre i que tot es va acabar precisament amb la detenció d'Antonio de la Vega que era un gran home un gran policia i un client assidu de la casa – i aquí el criminòleg especialitzat en psicologia emocional Miguel Temprano intueix en els gestos de la dona potser la febre d'un amor passat mantingut sempre en silenci. Temprano s'acaba les olives i escura el Martini. Promet a la Luisa que tornarà amb notícies de de la Vega i agafa les claus del cotxe per entrar-hi encendre el motor i dirigir-se a Quatre Camins.

UrbanoTemprano. 5. Oblit i obediència (II)

Interior del Club marítim

Expósito balanceja el seu cos gros a la cadira del seu despatx i mira el mar des de la finestra. El mar el calma com el calmen els havanos i les veles i l'olor del cuir. 

- No hi ha cas, no existeixen les putes desaparegudes. - esclafa el puro contra un cendrer de vidre massís i l'olor de la cendra i del tabac refredat omple la sala. A Expósito li tremola el pols, Temprano se n'adona. - Heu fet bé de retenir Ahmed, us heu comportat com dos agents de primera categoria i com dos homes dignes. Estic orgullós de vosaltres. 

López treu pit i dibuixa una rialla de felicitat obscena. Temprano no para de fixar-se en el pols d'Expósito i li pregunta que quin és el sentit del tiroteig, li pregunta si realment no sap res de totes les putes que Ahmed diu que ha perdut pel camí al llarg de dues dècades. Li pregunta per què sembla que ningú no en sàpiga res. 

-Si voleu fer de detectius haureu d'anar-vos-en a alguna altra banda. Investigueu per exemple perquè les guiris sueques són més amables que les italianes. Investigueu perquè els culs de les franceses són millors que els de les espanyoles, investigueu el que us doni la gana prò oblideu-vos del moro i de les seves històries de putes perdudes.

La ira d'Expósito fa que Temprano se senti com un cretí de la mida d'una puça. Els dos agents tornen al seu lloc de treball de cara l'espigó. Cauen gotes sobre el vidre davanter del cotxe de la policia marítima de Barcelona. López està taciturn i Temprano calla, esbufega de dolor o de molèstia només de tant en tant, s'incorpora del seient i es col·loca bé els pantalons que se li claven  a l'entrecuix convalescent. 

-Marquesa. És una mala puta que m'ha esquinçat la polla i el moro va i li diu Marquesa, la meva Marquesa.

-Creu-me que mereix el seu nom. Prò ja has sentit Expósito. Oblida't del moro. La nostra feina és agafar la xusma pel coll i arraconar-la perquè la ciutat sigui un lloc millor, sense putes ni mandrosos.

-Tu em vas fer anar de putes, López. 

López se'l mira a la cara i engega el motor del cotxe.

- Ho vaig fer per ajudar-te, ets un desagraït de merda. 

Condueixen en silenci prò dins el cap de Temprano sona una melodia frenètica. La ciutat i la carretera estan en calma prò Temprano està inquiet. No pot passar-se la vida oblidant els caps que va veure a l'espigó i oblidant el que ha dit Ahmed i adorant Expósito. Expósito no es un policia, Expósito no es cap heroi de la justícia. Expósito mana per sobre de tots i l'odia a ell, al criminòleg i guàrdia de la marítima Miguel Temprano Botijo. Al cap d'una setmana acusen Ahmed d'atemptat contra l'autoritat, el condemnen a podrir-se en un racó de Quatre Camins i es tanca el cas. 

La Manoli insisteix que vol ser mare prò Temprano té una ferida delatora de les dents de la Marquesa al prepuci. La seva vida és un remolí de desgràcies sense fons. No s'atreveix a mirar als ulls a la Manoli, té insomni i li vénen al cap maniquins de dona amb collarets de hawaiana. Cada nit fa l'amor amb éssers amorfs que reclamen la seva ajuda; cada matí odia López una mica més. Els diumenges a la tarda es tanca al despatx de casa per veure capítols de Starsky i Hutch. La Manoli el va empènyer a fer opos per entrar a la Marítima, li va dir ja et buscaràs alguna cosa millor, de moment accepta, jo estic orgullosa de tu, per mi tu ets el millor policia antidroga del món -encara que medeixis un metre seixanta-cinc i que faci mitja vida que ens coneixem i que sé que ets somiador i poc emprenedor i que sempre vas més calent del compte.

UrbanoTemprano. El perruquer de la fe (II) i 5.Oblit i obediència

4. El perruquer de la fe (II) 

L'endemà la veu. La noia toca la guitarra de dotze cordes i somriu a un home calb que jeu hipnotitzat entre coixins. Els cabells d'ella són espessos i negres, a en Hakîm li agradaria trenar-los i després deixar-los anar. Prò l'home calb no marxa i l'encarregada del prostíbul fa córrer les cortines i els clotets i els ulls i els cabells espessos de la puta berber desapareixen de la vista de Hakîm fins al cap de més d'una hora quan el calb surt ben dret i satisfet. Hakîm no es rendeix, va cent cops més al prostíbul, l'espia i la busca fins que un dia aconsegueix trobar-la i van tots dos a la part més alta de la muralla. El cel és clar i el rebombori de la ciutat queda enrere. Ella corre per les roques i salta damunt seu, els clotets d'ella són més profunds que mai i es descobreix el xal vermell i li ensenya l'elixir que s'amaga entre unes cuixes mundanes. Després de l'èxtasi Hakîm li exigeix que es casi amb ell però ella escapa corrents i en Hakîm es queda palplantat amb la brisa del mar picant-li les espatlles i abraçat a la sorra fina.

La prostituta berber desapareix, Hakîm beu tè a la menta amb totes i cadascuna de les noies del local sense èxit. Se'l miren i riuen, riuen i es destapen el xal prò mai no diuen res sobre la noia berber dels clotets i la melena espessa. Un matí mesos més tard Hakîm enfonsa la navalla d'afeitar i deixa una marca vermella sobre al rostre d'un vell amic de la família d'Ahmed que seu a la rebotiga. Ahmed s'ha recuperat de la seva esquena esberlada, està postrat a una cadira i ha comprat una nòmada salvatge que toca una guitarra de dotze cordes. Se l'ha enduta cap algun lloc desconegut, potser a Europa, potser a les muntanyes del Riff o potser més enllà del desert del Sàhara. Aquella nit Hakîm plora i s'emborratxa, i durant mil i una nits puja a la part més alta de la muntanya per baixar després rodolant entre sanglots. La nit que fa mil dos Hakîm s'endormisca ebri sobre una roca i el sorprèn la llum del dia. Des del punt més àlgid es veu la torre de la mesquita de la Kasbah encesa per l'alba, ferma davant les adversitats del vent i de les ones. El moetzí inicia el seu cant i tots els temples comencen a despertar-se un darrere l'altre guiats per l'ordre suprema. A partir d'aquell moment Hakîm s'oblida de les dones i de l'alcohol i s'entrega a la voluntat del profeta, recorda la llum d'una dia clar sobre Tànger i se sent envaït per la fe. Cada matí s'alça amb el cant del moetzí i es dirigeix a la gran Mesquita. Després del primer crit a l'oració treballa pel seu oncle i aprofita les estones lliures per llegir el Corà. De vegades Hakîm s'imagina que és capaç de sobrevolar el Mediterrani i aterrar al vell continent, a l'altra cara d'aquell puntet capriciós que és Gibraltar. I un dia marxa a Espanya i l'atzar el porta a la Barceloneta. 

5. Oblit i obediència 

Comissaria de Les Corts. 

Els mossos d'esquadra medeixen més d'un metre vuitanta i són tios cepats. Es miren López i Temprano amb una barreja de rebuig i d'indiferència, perquè la comissaria de les Corts és el seu territori i no és lloc per dos vigilintes de la playa mitja cerilla. Els dos urbanus arriben amb el cap ben alt i entren a una habitació minúscula sense finestres. López porta el braç embenat pel tret d'Ahmed i Ahmed seu damunt la seva cadira de rodes. La sala d'interrogatori està il·luminada de blanc estrident. 

-Intent d'homicidi a una autoritat de l'ordre, eh? Et podriràs a la presó, paràsit. Farem que això passi.-Temprano gairebé sent l'alè pudent i amenaçador de López sobre el rostre cremat d'Ahmed.

Silenci interromput només pel comportament irregular d'una de les bombetes del sostre. 

-Quin és el mòbil?- Temprano recolza les dues mans sobre la taula i fixa els seus ulls sobre Ahmed.- Per què volies matar-me?

-La xupa bé la Marquesa, eh? -Ahmed es mulla els llavis amb la punta de la llengua i apreta les mans amb força. 

-Desgraciat- i aquí Miguel Temprano està a punt d'agafar Ahmed i d'escanyar-lo i fer-lo purè contra la paret prò no fa re.

-Parla, tros de fill de puta. -López insisteix.

-És la història de sempre. Un tio surt del no-res per anar-se'n amb alguna de les meves nenes i la nena desapareix. La nena desapareix i la poli calla, ni els mossos ni la urbana que es passegen sempre pel barri, ningú ho comenta. Les putes s'esfumen prò la Marquesa no. 

-Si reconeixes amb què et guanyes la vida davant d'un jutge les coses no milloraran. -López primer fa servir un to amenaçador i acte seguit es distreu amb les seves coses, s'acarona la bena i aixeca la part superior de la tela per mirar quin és l'estat de la seva ferida. 

-No us deixaré que peleu la Marquesa. La Marquesa és meva. 

-Les autoritats no maten ningú. Nosaltres ens encarregarem de buscar el culpable, nosaltres som els professionals. -Miguel Temprano parla com un home que se sent segur de si mateix i llavors López aixeca el cap i se'l mira de reüll amb escepticisme. - Quantes noies t'han desaparegut?

-Merda de poli. Traieu-me d'aquí i us explicaré el que vulgueu. 

López contesta << Em temo que això no podrà ser>> i Ahmed escup saliva i mocs verds sobre la taula d'interrogatori i sobre la mà dreta de Miguel Temprano. López agafa Ahmed per les aixelles, el sacseja i li fot una manta d'hòsties. Ahmed s'hi torna una estona fins que Temprano truca discretament una ambulància i se l'emporten. Ahmed marxa sobre la llitera i crida i maleeix la mare que els va parir a tots i de tant en tant exclama: 
<<Més de cinquanta, més de cinquanta...>>

Ahmed, el xulo de les cames raquítiques que recorre el Raval sobre rodes. Més de cinquanta putes desaparegudes que són maniquins decapitats amb collarets de hawaiana. Temprano vol entendre-ho tot prò la veritat és que no entén res. 

UrbanoTemprano. El perruquer de la fe (I)

Tànger, 1974. 

Hakîm és jove i treballa en una botiga de catifes. Sempre que arriba l'estiu s'escapa  de la botiga del seu oncle i marxa fora de la muralla de la Medina per saltar al mar des de les roques més altes, a trenta metres d'alçada. Els seus amics l'acompanyen i només Ahmed aconsegueix igualar-lo però mai no s'atreveix a llençar-se abans del que ho fa ell. Quan el seu cos impacta contra l'aigua en Hakîm es capbussa i reemergeix ràpid a la superfície. En aquest instant en què el sol li pica el crani i els pulmons se li omplen d'aire ell es fixa en un puntet de terra verda que és Gibraltar a l'altra banda de la frontera i es torna boig d'alegria. Crida i neda una estona i torna a escalar com un mico per les parets verticals que separen el mar de la ciutat. 

Arriba l'hivern a Tànger i el mar es refreda. Hakîm oblida les roques i Gibraltar i es dedica a tallar els cabells del seu oncle a la rebotiga. L'oncle queda satisfet i des de llavors fa seure als clients i els ven catifes mentre Hakîm els afeita i els pentina com sempre ha vist fer a la seva mare. Amb el temps la seva tècnica millora i la botiga de catifes es transforma en perruqueria fins que l'estiu torna a convertir la ciutat en forn i Hakîm torna a la part més alta de la Medina per llençar-se al buit.  Ahmed el segueix per tot arreu fins que un dia se sent més valent del compte i es llença des de la banda més esquerdada del precipici. Tots els amics són allà per aplaudir-lo i Hakîm creu que guanyar-lo per una vegada a la vida a l'Ahmed li sentarà bé i el deixa fer. Prò l'Ahmed cau al buit sense gaire punteria i el seu cos menut i esbelt s'estampa contra una pedra que sobresurt i que li esberla l'esquena. 

Un dia després de l'accident d'Ahmed entra a un local clandestí i coneix una prostituta berber. La veu tota sola amb poca roba i una guitarra de dotze cordes en una sala plena de coixins. S'hi apropa, parlen. Ella ve del desert i ell no entén bé l'àrab que ella parla.  Ella té dos ulls marrons gegants que brillen i dos clotets a les galtes, seu descalça i un xal vermell la cobreix tota com un llençol. Prenen tè a la menta i ell mentre beuen sap que ha trobat aquell no sé què d'angoixa i d'esperança que el rosegava des dels primers pèls púbics de l'adolescència. Hakîm explica als seus amics que s'ha follat un parell de putes i que no ha estat res de l'altre món. L'endemà torna al prostíbul. 

UrbanoTemprano. Marquesa i abandó

Continuació de "Maniquins decapaitats amb collarets de hawaiana", publicat el mes de juliol del 2014 en aquest mateix blog

2. Marquesa

artista: Saf

És alta i prima,la Marquesa. Sol prendre el cafè a les cinc i torna a la cantonada a quarts de sis sens falta, perquè sinó sempre hi ha qui li fot els clients. Aquesta tarda la xafogor esclafa els vianants i fa bullir l’asfalt. Entre Robadors i Sant Pau l’Ahmed dormita a la seva cadira de rodes mentre la Natasha fuma una cigarreta, absent. El sol destapa l’aroma dels orins i de la cervesa tèbia que s’ha vessat de llaunes diverses la nit anterior. La cova fosca de davant de la farmàcia on les senyoretes fan de les seves es manté entreoberta, però no sembla que hi hagi ningú disposat a copular. Natasha mou les anques al ritme d’una lànguida melodia de jazz que ningú no sent i que només ressona dins el seu cap de nina russa adolescent. La Marquesa està recolzada al seu costat però no es diuen res, perquè la conversa les distreu de la captura de transeünts. La somnolència s’apodera del barri que sempre ha estat asil de putes, de perduts i de borratxos.

A escasses passes de la Natasha i la Marquesa Miguel Temprano es passeja amb López. Avui han fet torn de matinada a l'espigó i han plegat a mitja tarda i volen celebrar-ho. La calor de l’estiu dibuixa cercles sota les aixelles de  les seves camises de paisà i López busca una mica d'ombra davant la porta del Bodegón. Temprano sap que López vol entrar a fer copes perquè el sol encara brilla i se sent lliure com si la vida fos un etern vermut de diumenge.

-La Manoli està de mal humor i fa molt temps que no faig un clau, López.

-Per què està de mal humor?

Per la meva merda de feina que no em deixa viure. Perquè em vas llençar els prismàtics i em vas deixar el nas fet un cromo i ara fem veure que no ha passat res. Perquè no la deixo dormir quan em desperto de somnis plens de caps i d'algues i de maniquins amb collarets de hawaiana. Perquè la Manoli no té un pèl de tonta i sap que me n'ha passat alguna de molt grossa o que me'n follo una altra o jo què sé. 

-No sé perquè. 

López escura el cigaló i surt a la porta del bar per seguir fumant la seva pipa elctrònica, com si hi hagués cap llei que prohibís fumar-la en espais tancats. 

Estàs a la millor àrea per fotre un polvo. Podries catar alguna de les preciositats que se t’ofereixen. Res de culs de guiris a la platja. Aquí són professionals. No coneixes la Marquesa? -els polis se la miren i ella somriu. 

Nye. 

Tu dius que vols un clau. La Marquesa et pot donar un bon clau, és una bona guarra, creu-m'he, inoblidable. 

A Temprano li desagrada la idea de posar el seu penis en un ampli abocador de semen però va calent i López està animat i li jura que si se'n va amb la Marquesa ell li paga. Accepta l’oferta. Arriba el vespre i s'aixeca un vent plàcid. La Marquesa continua dreta al seu racó, la Natasha es repassa la manicura...

Hakîm

Abans de res us diré que tinc escassa simpatia per la llei atea d’aquestes terres i que els seus guardians disfressats em fan riure. I més Temprano i López, els pallassos de la Marítima. Però un home és un home i cap home no hauria de veure’s rebaixat a aquesta infàmia. Al·là castigui les males pècores infidels i el gos sarnós Ahmed, que escup sobre la seva fe cada minut que passa bressolat per putes cristianes i exhibint el seu cos deformat. 

Vaig sortir a tancar la meva perruqueria. Devien ser les deu. Em disposava a fer l’última oració del dia quan vaig veure la Marquesa parlant amb el jove Temprano. López feia tombs al voltant de la filmoteca per assegurar-se que el seu amic se n'anava amb ella. Tots dos anaven de paisà, però sé que Temprano duia una pistola perquè vaig veure un bony a la cintura del seu abric; m’hi vaig fixar bé. Temprano es va apropar a la puta i va començar a parlar amb ella.

La Marquesa s’emporta Temprano a la “cova”, darrere del Bodegón. Els segueixo amb la vista i els veig entrar al local. La silueta de la Marquesa s’ajup davant del policia i li baixa la cremallera. M’apropo sense que em vegin i sento com la donota li fa una bona mamada. Ella xarrupa i ell gemega com una fera. En qüestió de segons Temprano entra en èxtasi, i llavors sento un esgarip infernal. D’una sola queixalada el membre viril de Temprano passa a ser història. El policia crida com si se li escapés la vida per l’entrecuix i ella se n’aparta amb una rialla sonora. Els udols de l’urbano desperten el barri i López entén que les coses s’han posat lletges i surt de darrere l’edifici. Ahmed surt disparat per la porta petita de la cova, mou les rodes de la cadira a un ritme frenètic i passa per davant meu amb la pistola de Temprano damunt les cames. Una conxorxa d’ell i la Marquesa. En aquest moment apareix López de darrere l'edifici gran i apunta Ahmed, es miren. Un policia i un musulmà invàlid i abominable que van armats i que s’apunten l’un a l’altre. L’urbano dispara a l’aire. Jo tombo la cantonada. No m’interessen els finals d’aquestes històries. Sóc massa vell. 

3. Abandó 

1961 en un sòtan del carrer Robadors.

L'habitació fa pudor d'opi la mama crida jo em tapo amb el coixí blau del sofà blau tinc ganes de sortir a jugar prò em toca estar aquí perquè la mama crida i aquest senyor li passa la pipa i hi ha molt de fum el sostre i les parets estan sempre humides i la mama ja no crida està estirada a l'altre sofà i aquest senyor també està estirat a l'altre sofà i li fica la mà entre les cuixes i li torna a treure la roba la mama sempre va sense roba té els ulls tancats des de fa una estona i jo ploro perquè ningú em fa cas. El senyor és gras pelut prò va ben vestit li diu que la portarà a un lloc millor que no li vol donar calés que el que ella necessita és un paio que la cuidi la mama diu que sí el senyor l'abraça segueixen fumant vaig a l'habitació a dormir amb en Freddy apreto el Freddy que és el meu millor amic contra mi i demà demà s'haurà acabat tot i aniré a l'escola i després jugaré no ha passat res m'adormo. 

L'endemà la policia troba un nen que ha estat tancat en un sòtan del carrer Robadors i se l'emporten a viure amb les germanetes del Raval. Algunes de les criatures que van a parar a la institució reben el nom d'Expósito i viuen una infantesa plena de bolleria industrial i de partits de bàsquet, després creixen i roben entre empentes i amb presses. De vegades espien les monges joves que passen a formar part de les germanetes i els diuen coses obscenes, i sempre que això passa la vella sor Inés els fa dir deu ave-maries i els pica els dits amb la fusta del seu regle llarg i castrador. Els vespres els passen asseguts prop de les cistelles de bàsquet i parlant de quan siguin grans. Un dels xavals els diu als altres que ell de gran serà el rey de la chatarra i que totes les putes del barri li xuparan la polla. 

UrbanoTemprano. Maniquins decapitats amb collarets de hawaiana

Els altres menyspreen la Marítima. No tenen ni idea de la feina que fem. Quan vaig entrar al cos fa vint anys em pensava que no era ningú, un poli baixet més de la marítima. Jo hagués volgut ser capdavanter en drogues o en homicidis, no m'interessava ser vigilante de la playa. Però vaig accedir, vaig acotar el cap i vaig accedir. De vegades els homes de veritat han de saber acotar el cap i esperar. Una matinada d'abril vaig obrir la meva guixeta per agafar l'uniforme i sortir a patrullar a la platja i em vaig trobar en una situació que hagués cagat tota la poli de Barcelona junta. Un cos de dona sense cap vestia el meu uniforme de la Urbana. El tall del coll era net, no hi havia sang ni hematomes: la feina d'un artista. - Garcia fa una pausa per somriure- I què vaig fer? Vaig seguir la pista del maniquí sense cap jo mateix perquè aquell era el moment de deixar d'obeir. Així em vaig guanyar el respecte.

 Temprano i López admiren i escolten Expósito asseguts en cadires de plàstic dins el despatx improvisat que Garcia ha instal·lat al pis de dalt del Club Nàutic. Durant la temporada d'estiu es dedica a examinar tot tipus de velers i de rems i només puja a l'oficina-que-no-és-oficina cada dues hores per treballar uns deu minuts aproximadament, el temps just per recordar als seus subordinats que ell és el cap de la Policia Marítima i l'exemple que han de seguir a les seves vides en general.

L'Urbanu Temprano porta dil·latacions a les orelles i és un agent de curta mida. Tan aviat com va entrar a l'Acadèmia després de la universitat el van advertir que la llei dictamina que el metre seixanta-cinc és insuficient pels candidats al cos antidroga o a la policia portuària. Els antidroga o els de la poli portuària són toros. Temprano sap que ell i López només són igual d'imponents que la resta de policies quan s'estan dempeus damunt de la zodiac blava i a una distància considerable. Sempre que aquesta realitat el trastoca Temprano recorda les paraules del cap Expósito i se sent millor. Prò avui té un dia dolent perquè té son i gana. Una colla de nens de barri s'han assegut a l'espigó de l'hotel Wella i s'hi han passat el matí. Han saltat d'un bloc de pedra a l'altre cent vegades i han begut Tinto de verano fins que l'Urbanu Temprano i el seu col·lega López els han fet fora primer amb la formalitat altiva que s'escau i després a base de crits i de fer dibuixos d'espuma sobre l'aigua amb el motor de la zodiac. López s'ha posat nerviós perquè quan ells han començat a moure la zodiac i a fer espumeta amenaçadora els xavals els han ignorat i s'han traslladat a la cara exterior de l'espigó, i hi ha ordres molt concretes d'Expósito que aquella zona és inaccessible. De vegades l'urbanu Temprano creu que la única funció a la vida que tenen ell i López és impedir que la gent es banyi a la cara exterior de l'espigó.

Avui com ahir l'urbanu Temprano haurà de dinar a les quatre tocades assegut a la part de darrere del cotxe. Mentre menja l'entrepà que li ha preparat la Manoli l'urbanu Temprano contempla el mar i l'aigua de la Barceloneta li recorda a la de Puntacana quan va fer aquell viatge de final de curs amb pulserita i ties vestides de hawaianes. Ell i els seus companys de Criminologia van estar dies bevent daiquiris a l'interior de la piscina amb vistes a l'Atlàntic, van passar moltes borratxeres, borratxeres interminables que ara fa anys que ja no agafa. La seva parella de la Urbana marxa a buscar un cafè i a llepar-li el cul a Expósito, que s'ha cansat de mirar rems i de jugar amb els velers i ara seu en una de les taules a l'ombra que hi ha al bar del Club Nàutic. Com un somnífer arriben els xiscles de les gavines i el perfum de mil cremes solars. Temprano reposa sobre una hamaca una nit d'estiu a Puntacana. El seu cos està calent pel contacte amb la pell d'una noia que va amb ell a classe. El vent que inclina les fulles de les palmeres també enlaira els cabells d'ella i Temprano els sent com un formigueig de  molles de pa damunt del pit. Acarona poca estona la cara de la noia i sent que el que fa no és just per la Manoli prò és molt just per ell. Llavors sona una sirena i se senten uns crits. Temprano reconeix dues ombres diminutes reflectides al mur que separa l'hotel de les penúries de la República Dominicana. Nens que corren i segurates que els persegueixen. Se sent un tret i una de les figuretes cau a l'aigua i l'altra s'esvaeix. La noia se sobresalta i es desperta al costat de Temprano i Temprano torna a estar a la part de darrere del cotxe de la Urbana marítima amb la camisa descordada i el pit ple de molles. Un dels xavals de barri que Temprano i López han fet fora de l'espigó el mira fixament a través del vidre entreobert de la finestra.

-L'espigó no és perillós. No hauria de ser il·legal anar-hi. No tens poder perquè deixi de ser il·legal? Doncs quina merda d'autoritat. Per què fas aquesta feina?

-Perquè paguen. I ara fot el camp abans que et denuncïi. Avui ja te l'has jugada.

El postadolescent riu una mica i diu que li agraden les dil·latacions que Temprano porta a les orelles i després s'allunya sorra endins per continuar un partit de pilota que ha deixat a mitges. Temprano se sent ofès prò té mandra. Arriba la seva parella López i es posa al volant. Tots dos s'asseuen a la part de davant del cotxe i fan glops del cafè del club marítim. L'ambient continua carregat de crema solar prò l'arribada de la tarda pesa cada cop més sobre les ones i turistes i locals marxen cap a casa a dutxar-se i posar-se aftersun.

Temprano i López continuen aparcats prop de l'espigó quan la nit arriba.

-Abans un xaval dels que hem fet fora de l'espigó m'ha picat la finestra i m'ha dit que no tinc autoritat. Merda de nanos.

-Ja. Algú els hauria de fer saber què passa quan un mindundi fa el que li dóna la gana. L'hauries d'haver espantat una mica.

-Per què està prohibida, la cara externa de l'espigó?

- És perillosa i punt. O és que prefereixes recollir cadàvers de guiris i nens despistats? -Prò López sembla nerviós, sembla saber alguna cosa més. Al petit criminòleg que el petit Temprano porta dintre se li encén la llumeta de la intuïció. 

Les nits solen ser avorrides prò s'acaben ràpid. A les onze Temprano acaba el seu torn i agafa l'N7 que recorre la ciutat. Es recolza al vidre de la finestra mentre imagina que és un gran criminòleg i que una oportunitat com la dels trets a Puntacana l'està esperant a la cantonada. Després arriba a casa amb l'autobús i es menja el que ha cuinat la Manoli o fregeix molts ous si ella no ha estat d'humor per cuinar-li res.

-Maniquins reals. Sense cap. Quina puta bogeria. López fa una pipada absent al seu cigarret electrònic i es mira Temprano de reüll:

-Expósito és un tio increïble. Jo penso seguir el seu exemple, i tu hauries de fer el mateix. I saps què s'ha de fer per seguir el seu exemple, Temprano?

- No. Què s'ha de fer?

-Callar i oblidar-te de tota la merda que et van ensenyar a la universitat. Això a qui no serveix per res. Has de tenir collons per fotre fora els cantamanyanes de l'espigó i prou.

-Prò no tens curiositat? Expósito no ens ha dit res sobre com va resoldre el cas.

-No n'hem de fotre res. López fa una llarga pipada al cigarret electrònic. A Temprano se li acut que fumar cigarrets electrònics és un succedani de viure similar a passar les hores impedint que un grup de postadolescents i de guiris reposin damunt d'unes pedres gegants.

El mediterrani està plàcid i l'hotel Wella reposa sobre les ones. Fa mitja hora que Temprano i López no parlen. De cop i volta un home surt del Club Nàutic amb una bossa de plàstic verda a cada mà. Va cap a l'espigó i continua caminant en direcció a la cara exterior, on les ones llimen els blocs de ciment. Temprano clava un cop de colze a la seva parella.

-Allà hi ha un tio.

López s'ho pensa i no diu res.

-Et dic que allà hi ha un tio, va cap a la cara externa de l'espigó.

El tio de les bosses de plàstic treballa per Expósito i Expósito li ha donat a López el privilegi de saber-ho, prò de fet López no sap qui és el tio de les bosses ni coneix el contingut de les bosses ni sap ben bé el que fa cada vegada que es dirigeix a la cara externa de l'espigó. Temprano treu els prismàtics i López els llença a terra amb un cop de puny. Els dos urbanus es miren. A Temprano li ragen quatre gotetes de sang del nas que se li assequen a la comissura dreta de la boca. 

-Deixa estar aquest tio. 

López és dels que pensa que pels homes de veritat és un orgull saber obeir i cedir en coses.

Aquesta nit l'Urbanu Temprano està inquiet mentre agafa l'autobús i mentre sopa i després es passa hores fent voltes al llit. La Manoli se n'adona i no diu res prò li posa la mà al pit perquè es calmi.

L'endemà és un nou dia a la Barceloneta. Temprano i López seuen aparcats davant del Club nàutic fins que el grup de postadolescents i de guiris despistats que prenen el sol i es banyen a l'àrea prohibida creix més del compte. Llavors juguen amb el motor de la zodiac blava i fan voltes entorn a les pedres, agafen el megàfon i parlen de denúncies en català en castellà i en un anglès d'escola d'idiomes. Torna a arribar l'hora de dinar i Temprano torna a adormir-se a l'interior del cotxe mentre López compra cafè i parla amb Expósito al bar del Club nàutic. Temprano torna a estar a Puntacana abraçat a la seva companya de classe de Criminologia i es tornen a sentir els trets; aquest cop Temprano veu d'aprop una de les ombres diminutes que intenten saltar el mur i reconeix la cara del xaval de l'espigó que esquiva els segurates i desapareix per sempre. Al final del somni Temprano veu un maniquí decapitat que porta collarets de hawaiana i que li ofereix daiquiris.

Plovisqueja i després arriba la tempesta. Tothom marxa de la platja expulsat pels llamps i trons. El cotxe de la Marítima continua estacionat ben a prop de la zodiac blava. A les onze aparquen el cotxe dintre la comissaria de la Barceloneta, Temprano s'acomiada de López i es dirigeix a la parada de l'N7. El tio de les bosses de plàstic que es dirigia a l'espigó no ha reaparegut. Prò quina autoritat tens, quina merda d'autoritat, no hauria de ser il·legal, l'espigó no és perillós, Puntacana, maniquins decapitats amb collarets de hawaiana. A Temprano la seva intuïció de petit criminòleg i el seu odi a López que li va llençar els prismàtics i el va humiliar li fan bullir la sang. Deixa escapar dos N7. Llavors torna al seu lloc de treball davant de l'espigó a tocar de la zodiac blava que balla al so del mar i s'espera dempeus sota l'aixopluc d'un paraigües fins que es posa a caminar i s'empapa les sabates. Mentre camina cap on no hauria de caminar Temprano pensa en la noia de Puntacana, en els dominicans que saltaven el mur de l'hotel de Puntacana, en el nen insolent de la platja que hauria pogut ser ell i en la Manoli, al final sempre pensa en la Manoli. Salta la tanca de l'espigó i s'aferra als blocs de pedra amb les poques ungles que li queden, rellisca un parell de vegades i tem per la seva vida. Prò ha d'arribar a la cara exterior de l'espigó perquè els homes de veritat han de saber deixar d'obeir i els criminòlegs de veritat han de saber què passa.

A la cara exterior de l'espigó la pluja ho engoleix tot, el Mediterrani ha deixat de ser un llac i ha passat a ser una fera. Els blocs de ciment de la cara exterior de l'espigó són molts més difícils de saltar que els de la cara de l'hotel Wella. Hi ha porqueria acumulada durant dècades, condons i compreses errants que ara són u amb la naturalesa. I també hi ha una bossa de plàstic verda com la que duia el tio d'ahir. Temprano s'hi atansa, s'ajup i l'agafa; una bossa de plàstic verda amb moltes ampolles de vidre. Sota d'aquesta bossa verda s'hi amaguen cinc-centes bosses verdes que ocupen una ranura àmplia i mig amagada entre dos blocs de ciment. Unes algues fosques llefiscoses surten per les nances de la segona bossa verda, i després unes celles, unes pestanyes i uns ulls. I totes les bosses tenen algues que són cabells i celles pestanyes i ulls, els caps dels maniquins d'Expósito. 

il·lustradora: Saf

Els homes de veritat han de saber deixar d'obeir i els criminòlegs de veritat han de saber què passa, i han de lluitar pel bé, i han d'esbrinar qui són aquestes ties que han estat decapitades i oblidades. Dominat per la taquicàrdia, Temprano guarda les bosses amb els caps al mateix lloc on eren i refà el camí de tornada cap a la cara segura de l'espigó, cap al passeig marítim i després cap a l'N7 al costat de la Manoli.