FAST CAR

Dedico aquest conte al Nil i al senyor Àngel Guimerà.

Dels altaveus de l'única terrassa de la plaça Sant Just sona fast car de tracy chapman. Una taula, un gos pataner, una parella que beu americanos un migdia d'hivern assolellat a Barcelona. Ell va brut, porta una jupa de cuir i els cabells greixosos prò té unes faccions regulars i els seus ulls són dos bassals de color verd serèserè. 

Marxaré aquest vespre a casa meva, aviat parirà la Luna i quan pareixi prefereixo estar allà tranquil a dalt de la muntanya.

Clar, prò jo es que creia que havies marxat de la masia i que volies posar-te a treballar a la vinya del teu pare. No em vas dir això per telèfon?

El Manel arrufa el font i creua la trajectòria dels seus globus oculars per encendre un porret gairebé consumit del tot i que fa ferum de tabac negre. La Luna llepa les mans de la Marta. 

Wenu, aniré a fer parir la Luna i arreglaré algunes vigues del sostre de la meva habitació de la masia i després aniré a la vinya. Segur que no em quedo a Barna, això està clar. Aquí no sé fer re io, només puc tenir curros de merda i emborratxar-me amb els colegues.

L'estiu que es van conèixer el Manel la va fer pujar a un autocar de la sarfa direcció Lloret. Allà dintre asseguts el Manel recolzava el cap sobre la falda de la Marta i li deia que ell no creia en prínceps ni princeses, que això de la fidelitat i la monogàmia era una forma d'estimar poc realista i caduca. Que ell era lliure i no es creia això d'enganxar-se a ningú, que tot eren pel·lícules de Disney.  

Ara a plaça Sant Just senten el vent esquivar-los les galtes i refredar-los els dits, prò és igual perquè el seu silenci no ha estat mai incòmode. 

 A mi el que de brîtat m'agradaria és trobar alguna noia que vulgués viure a la muntanya, fent supervivència, recollint fruits del bosc. Prò les noies no voleu això. 

Ara els ulls del Manel són més brillants i més bonics del compte. La Marta pensa No he estudiat sis anys en universitats diferents per anar-me'n a fer de caçadora recol·lectora. També recorda la nit dos o tres mesos abans en què ella i el Manel s'abraçaven a les fosques damunt del llit gegant dels pares d'ella i el Manel li deia que ell el que volia era escapar-se amb alguna noia a una ciutat nova per començar de zero, que això sí que et fa estar unit. 

Ja pago jo els cafès que això de vendre boix grèvol no és un gran negoci,no?

Gens. I m'he passat dues setmanes allà França pujant els arbres per tallar-lo, em vaig fer un tall. -li ensenya un tall vertical al dit pulgar esquerre.- tots els treballadors anàvem a dormir quan es feia de nit i ens llevàvem quan es feia de dia. I ara a la una t'he de deixar, que he d'intentar vendre el boix...el muérdago a dos euros el quilo per cinquanta fires abans que es podreixi. 

En Manel expulsa el fum i en fer-ho els seus llavis vibren d'una manera especialment infantil i graciosa. 

Ja, tranquil, jo tampoc tinc gaire temps.

Estaven tots dos a les palpentes i s'acariciaven i ella li va preguntar si se n'aniria amb ella a una ciutat desconeguda a començar de nou. Ell li va dir que no ho sabia. Volien i dolien prò la Marta sap bé que ella no vol, que no podrà ser mai infidel al Sebas encara que el Sebas la insulti i la ignori cent mil vegades al llarg de dues eternitats. 

[...]

Hi havia cavalls, a França, prop de la caseta de fusta on dormíem els treballadors. A mi m'estimen molt els cavalls. Els que no estan domats venen i paren el morro perquè els toqui – riu orgullós.

Sonen les campanes de tres quarts d'una. 

Els cavalls són molt sensibles -la Marta pensa que els cavalls s'entenen bé amb la gent que com el Manel sap ser u amb la naturalesa. La Marta toca el cap de la Luna i la gossa remena la cua amb serenor. - oii Luna, preciooosaa. Que estàs prenyadeta?? això és molt important eh, reina? 

La Luna sacseja el cap amb la llengua fora i la Marta recorda una tarda d'estiu que ella treballava al bar al Born i que va caure un xàfec massiu. En Manel va venir pedalejant a veure-la i a fer un carajillu i quan va saber que ella havia vingut a treballar sense paraigües ni res en Manel va tornar a casa la seva mare d'on venia sota litres i litres d'aigua només per portar-li una jaqueta impermeable. La Marta recorda l'escalforeta de les atencions del Manel i pensa en una cançó sobre els brigadistes internacionals durant la Guerra civil espanyola que es diu "una espurna de llum per véncer la foscor". Prò al final la foscor s'empassa l'espurna i la Marta i el Manel no pujaran a cap cotxe ràpid junts ni aniran a viure a cap ciutat on estiguin sols i siguin feliços perquè la Marta és l'esclava del Sebas que és un tirà prò que no és un salvatge i que és l'únic home que ella estima.   

Me n'hauré d'anar. 

Quan van baixar de l'autocar de la sarfa en Manel i ella van caminar per la carretera que va de Tossa a Lloret durant dues hores, van travessar boscos, van beure aigua de les fonts i finalment un gitano que conduïa un cotxe destartalat i que bevia un litre de cervesa els va agafar i els va fer anar d'un cantó a l'altre del vehicle entre riures i comentaris sarcàstics de borratxo sense por. 

Tornaré a baixar per Nadal, si vols ja et diré alguna cosa quan baixi.

Van baixar del cotxe del gitano al capvespre i van arribar a una platja plena de cabanes de fusta buides davant del mar, a la espera que alguna parella s'hi instal·li per uns dies i després marxi. De nit a la cabana van fer l'amor com conills i es van defensar l'un a l'altre dels mosquits grassos i agressius que habitaven un bassal d'aigua proper. Aquella nit d'aquella platja estant miraven el cel i els feia l'efecte que les estrelles els caurien al damunt. L'endemà van anar a caminar per un pujol ple de pins que hi havia a la vora i en Manel mentre rosegava un bri d'herba va anar recollint floretes silvestres de colors diversos i va fer un ram  per donar-li a la Marta.  

Sí, diga'm alguna cosa quan tornis a baixar a Barna. -la Marta somriu.

Per una fracció de segon abans que s'acomiadin en Manel fa aquella cara que sembla que digui: Marta, ets meva, anem-nos-en tu jo i la Luna a una altra ciutat, a una illa deserta o a les muntanyes de la Garrotxa, lluny de la maldat del Sebastià i de la resta dels homes. Però al final cadascú camina sol per la seva banda. 

_______________

La Marta puja a una camioneta i passa hores asseguda al darrere amb la mirada fixa a les finestres que reflecteixen tota la realitat física de l'asfalt, del cel i les urbanitzacions a gran velocitat. Només de tant en tant veu, de reüll i sense immutar-s'hi, la conductora del vehicle que fa clenxes sobre el volant i esquiva camions titànics amb continguts altament inflamables. I pensa anem-nos-en a la terra alta, lluny de la maldat del Sebastià i de la resta dels homes...

PROCRASTINATION

I) 

Va baixar Av. Vallcarca avall amb la guitarra a l'esquena, com si fos Hackelberry Finn carregant un sac de patates una tarda d'estiu prop del Mississipi. Avinguda Vallcarca desemboca a l'al·lucinació que és plaça Lesseps. Hackelberry Finn baixa Gràcia avall i topa amb el vagabund del barri que sempre es mou en patinet i que arrossega un carro metàlic. Després passa un altre vagabund en patinet. I un altre. Els dos porten un barret al cap i una cueta que els arriba a mitja esquena. Ben aviat s'inicia una mena de dansa de vagabunds amb patinet a la plaça de la Virreina. Hackelberry Finn arriba a casa. Fa una mena de dinar-berenar a base de gaspatxo i baixa a la plaça amb la guitarra al braç i la serenor de sempre. Les hores són plàcides a la plaça del Sol. Cau la nit i tornen els vagabunds en patinet. Hackelberry Finn segueix tocant.

<<Jo vull tocar una música que no soni trista ni alegre, que soni com la vida. Però només sé fer escales menors.>>

Arriba diumenge. Des d'alguna finestra de la plaça del Sol es veu el perfil d'una nena asseguda davant d'un televisor de moltes polzades que mira per enèsima vegada la pel·lícula Amèlie. I just és aquella escena en què la protagonista li demana a la seva amiga hostessa que carregui el nan del jardí de son pare amunt i avall i li faci fotografies als punts més emblemàtics de cada ciutat d'Europa i més enllà, també a Nova York i a Tòquio. I el pare d'Amélie que ni s'immuta. La nena està embadalida davant la pantalla i no sent la música ni trista ni alegre que Hackelberry Finn segueix tocant fins que se'n cansa, per carregar-se després la guitarra a l'espatlla i procedir el seu camí mentre esquiva indiferent, un cop més, la dansa dels vagabunds en patinet. 

II) 

There we stood, absolutely brokenhearted, Alberto and I.

We were in a weed club, on the outskirts of the city. He'd just rolled his blunt because it was my former plan to just sit there and make him roll one. “Catch me up later for a beer at night,” he'd said, “Maybe invite me over, wherever you live. I can get anywhere I want really fast with my motorbike, you know.” But I was lazy back then when he offered that, so I said “Nah, let's just meet there in the club, see you in AlPacino.” AlPacino is a house with a big entrance and a balcony inside. You can look through it and see the neighborhood guys sitting on the other sofas upstairs, with the standard big blunt in their hands.

A guy from the neighborhood who works in AlPacino spent most of the time showing us both some random videos about cute cats in all sort of positions. His looks were those of a street fighter who'd been raised in a big family with little money. I could see my sort-of-speak friend  getting nervous. It was me he wanted to talk to. And still, there was nothing him nor I could say. Not that we could directly mention our huge disappointments. It was useless. They were stupid disappointments anyway, and we both somehow knew it. Hundreds of thousands of people starving all over the world and we feel miserable in the face of a Romantic disillusion. There were no wars, no scary threats directly affecting our lives, and still we remained unhappy, Alberto and I. It is a sickness some call desire (he desired me, I desired someone whose name I can't remember), and we felt ashamed of it. Life just seemed ungraspable as we stood there rolling another and watching cat videos. Some men were playing videogames upstairs. Every once in a while somebody would come around and pick tiny plastic bags containing weed. The street fighter finally abandoned us to our sorrow.

"So you accepted me back in your life? I mean, we're seeing each other."

"M... You know? I know you think I'm mean and all this, but I'm not, really. I don't know why I never answer your messages. Not that I do it on purpose."

"Yeah, you just don't care, right?"

"Maybe. Anyway, you seem to be one of these guys who never gives up fighting aren't you? I think you are."

"Not always. Sometimes I don't fight that hard. Only when I feel it's worth it. Only when I'm really interested in someone."

"It is hard to draw the line between interest and obsession."

"Yep, it's a thin line."

Not that I really wanted him in my life, nor did I really want to discuss anything with him. I just felt like sitting there and smoking a joint while I heard a freak talk about cats. This is the curious thing about weed, that it implies procrastination beyond all possible troubles and illusions. So it goes.

The weekend came.

That Thursday evening I had left Alberto in front of the Pakistani shop in front of AlPacino and I made it quite obvious to him that we were not going to kiss each other. He was wearing a coat with a hood rimmed by tiny feathers and he had bags of air under his brownish, sad red eyes. He turned his back on me and I did the same but for some reason I suddenly decided to stop to look at his back once more (and I caught him doing the same). I had this redemption feeling one has after acting according to what she thinks is proper and emotionally-healthy behavior.

So the weekend came, and with the weekend came Carnival. There I stood on Saturday night in front of a building that looked like a church but was actually a club/centre for young and alternative people who enjoy getting drunk in a priceless-friendly environment. The place was crowded and the organizers had had to put themselves in front of the doors in order to control the massive human traffic that was blowing in and out. Skinheads were disguised as skinheads and hippie girls were disguised as hippie girls with brighter dresses and make up. Inside of the room it smelt of blood, sweat and beer and I was next to a guy who was literally on my butt and whispering nasty things in my ear. Every now and then he would place his right hand holding a bottle of vodka in front of my chest, so as to assure me I would never run out of alcohol as long as I let him convince me of having lowbrow sex anywhere. I thought it felt good to be inside there because of

a) the nostalgic music of my childhood that was playing and

b) the cocaine I had taken while waiting for the metro together with my vodka friend and some other random night animals.

Thanks to both drugs and music the world of Saturday night fever seemed a good place to be, no matter if a street fighter presumably coming from a big family with little money -indeed, my vodka friend reminded me of the cat freak from AlPacino- had his hands on me. All of a sudden I got too near the vodka guy (not a friend of mine at all) and I decided to run outside where nobody would dare touch me nor pretend I'm his, etc. Outside nobody touched me nor pretended I was his, so I took a walk around and then checked my mobile phone for the last time of a night which would soon turn to dusk. Alberto had sent me a couple of Watsapp messages with too many flirty-funny faces on it. And then I thought, there I stand, completely drunk and happy and a bit brokenhearted. Playing the never-ending game of procrastination. Procastination of self awareness. Love.  And Social Revolution.  

Estimat senyor Picasso

La mare m'ha dit que li escrigui, perquè des que sóc aquí que no paro de parlar-li de vostè. Jo no el conec, senyor, però sé que és un artista de primera perquè ha pintat un quadre d'un cavall molt maco que m'acompanya tots els dies i totes les nits. La veritat és que no entenc de què va el seu quadre ni el significat de les seves figures, però vull que sàpiga que mai no paro de mirar-lo i que he decidit que quan em curi seré artista com vostè. De moment ja he fet més de sis-cents ocells blaus de paper. Li agraden els ocells, senyor Picasso? Segur que li agraden molt, com a mi. I encara li agradarien més si pogués veure'ls passar des de la meva finestra, que és molt alta i té les muntanyes molt i molt a prop. De vegades sembla que puguis acaronar-los des del llit, perquè no els fan por els edificis alts i volen a tocar del vidre, com si vinguessin a dir-me hola. La majoria d'ocells que passen a visitar-me són grues. Hi ha grues, a Espanya? Les grues tenen una cua de plomes negres al darrere i unes potes molt primes i delicades, però com que no les fan servir gaire i són molt àgils mai no se'ls trenquen.

Per què no va dibuixar-hi cap ocell, al Gernika? La mare m'ha dit que el seu quadre es diu així, i també m'ha dit que no li sembla gens adequat per l'habitació d'una nena malalta. Però jo penso que s'equivoca. La bombeta i la cara del cavall em fan pensar en la meva caiguda. Estava jugant a bàsquet al parc dels cirers del costat de casa i em vaig desplomar sense saber perquè. Només recordo que la meva amiga Misako em va sacsejar, i que les flors del cirerer anaven caient per tot arreu, i em cobrien la cara i els cabells. I llavors em vaig aixecar i vaig venir aquí i ara la mare sempre diu que tot és culpa de l'explosió, però a mi això no em preocupa. Només sé que quan hagi fet mil ocells d'origami podré despedir-me del seu quadre i sortir a veure volar les grues. Després tornaré a jugar a bàsquet i viatjaré a Espanya per conèixe'l. És bonic Espanya, senyor Picasso? Estic convençuda que és un lloc esplèndid.

Sadako Sasaki,

Hiroshima 1954.

Nota de Misae Sasaki: Malauradament la meva filla va morir ahir, però he decidit enviar-li la carta igualment. Gràcies per haver-la acompanyat tot aquest temps.

 

Descampat

Dedicat a Holden Caufield, el guardià del camp de sègol.

La grava té traces de cotxes, el cel llueix el millor vestit elèctric i uns núvols discrets passegen, rosats i plens de fums urbans. Estrelles i buit, una muntanya de Mercedes oblidats i convertits en ferralla –ferralla que després algún marrec negre s’endurà a una altra banda de la ciutat, ningú no sap ben bé on. Jo estic al mig, assegut en una cadira de càmping de ratlles blaves i blanques, disseny camp de concentració. Sota la llum d’un fanal proper a les reixes lluito amb la vista per escriure aquestes ratlles insulses, testimoni d’un vigilant. Al fons de tot hi ha una casa. Té una façana triangular a l’estil grec, columnes dòriques o jòniques o què sé jo. Està pintada per fora, plena de gargots adolescents i de respostes també adolescents als primers gargots: toy, toyaco, primo, el meu gargot és millor que el teu. La casa està tapiada i sola, presidint el descampat ple de Mercedes. Més enllà, lluny, els edificis més alts del barri de Sant Narcís obren escletxes d’una claror domèstica.    

Sec a la cadira plegable, la meva calva incipient i les orelles protegides per una gorra de l’Spiderman –sí, una gorra de l’Spiderman, valor emocional, deixeu-ho córrer. Esperar assegut és la meva feina. Gric-gric, diuen els grills, i el perfum del llessamí… no m’adono dels grills ni del llessamí. La realitat és que miro el watsapp. I li dic bona nit a l’Eul·làlia. Sempre li dic bona nit quan estic a la cadira de ratlles blaves i blanques, a la mà la cervesa i al cap la gorra de l’Spiderman. Mai no fallo; li dic preciosa, com t’ha anat el dia i coses per l’estil. I ella no em contesta, però forma part del joc. Si em contestés i arribéssim a fotre un clau no seria el mateix, passaria d’ella, perquè… bah, és igual. Bec una Voll Dam i penso que aquesta feina està de puta mare. De vegades la nit em sorprèn i el cap em pesa, carrego les cervicals i aboco mitja llauna a terra. Si em deixessis endinyar-te-la, Eul·làlia… els llums es fonen i apareixen uns pingüins pares intentant rescatar les seves criatures pingüí des d’un precipi rocós i verd, carregat de flors, atlàntic. I els pingüins petitets salten i em quedo com un imbècil en companyia dels pingüins adults i llavors torno a ser al descampat que és el descampat però que no ho és ben bé, només s’hi assembla... I si em deixessis endnyar-te-la, Eul·làlia…

Per què parla sol?- Sobresalt, taquicàrdia.

D’on collons surts, tu? Qui ets?

 Margarideta. No em vaig llevar de matí i se m’ha fet el vespre... Surto de casa meva, estava dormint -i assenyala el casalot, el temple grec de fireta i ple de graffitis on tios d’edats  i generacions diverses han anat pintant sense ordre ni concert durant vint anys.
-Qui és vostè? Què són, tots aquests cotxes? On són… les cases?

Quines cases? – No hi ha cases. Només sorra i els gratacels de Sant Narcís, això és tot.

- Són les cases dels veïns. - S’atura. La Margarideta  porta un llaç immens  al cap i un vestit acampanat i primaveral. No em fixaria en el seu vestit acampanat i primaveral si no fos perquè … perquè tota ella està en blanc i negre. 
-Què… què és aquesta gorra? Quin horror. Que no és promès, vostè? Si jo fos la seva promesa no li deixaria posar-se aquesta cosa al cap. – I riu com una ximpleta, com la Marta quan encara era petita.

-Mm. Prume… què? No n’has de fotre res. –La pregunta em molesta. Callo i dubto. Però no puc resistir la temptació-: Per què estàs en blanc i negre?

-No ho sé. Coses de la meva època, suposo…  Escolta, qui és l’home de la gorra?

-És l’Spiderman. – No entén, no coneix.-  L’heroi aranya. Li surten teranyines del canell.

-Ah.

La Margarideta està palplantada al meu costat i mira a l’horitzó, allà on els límits de Sant Narcís es confonen amb una plaga de núvols vermells grassonets d’aquells que volen ploure. A punt de ploure sobre casa l’Eul·làlia. El seu caparronet deu ser sobre el coixí, i unes teules robustes la protegeixen de l’aigua, bona nit Eul·làlia…

-Quina nit més maca que fa, oi? M’alegro d’haver-me llevat. –Gric, gric, més soroll de grills i de buit i de llessamí. Té raó, fa una nit maca. Com tantes altres nits maques. Li ofereixo cervesa, però no pot ser perquè ja l’he vessada tota. Merda, de totes maneres és massa petita per veure. Dotze, tretze anys a tot estirar.  

-Ecs, no m’agrada la cervesa. Ja se la pot confitar. – Trobo que fa una cara prou graciosa, que arrufa el nas amb un rebuig simpàtic, familiar. – I què fa?

-Qui?

-L’heroi aranya.

-L’Spiderman? És un personatge de còmic. Després n’han fet pelis. Les he vist totes, a ma germana li encantaven.

-Ah, ja, pelis. Però què fa d’especial? És… és com el Popeye? –la Margarideta em mira esperant alguna resposta, amb uns ulls grisos oberts com taronges.

-Com el Popeye? No. L’Spiderman és un nano normal. Una mica primo.

-Què? Primo?

-Mm. Un primo, un desgraciat, un… no hi ha gaires maneres de dir primo. El cas és que s’adona que té intuïció d’aranya i ajuda la gent silenciosament, passant desapercebut, saps? A mi i a ma germana ens agradava molt.

-I te la va regalar ella?

-La gorra? Sí, era seva. Abans.

Sento uns sorolls darrere la muntanya de Mercedes. El xerric de les rodes sobre la grava, la porta davantera d’un cotxe s’obre i apareixen les ombres de dos cossos. Dues figures que es projecten a terra per la llum somorta d’un fanal, el mateix fanal que il·lumina  les meves nits  amb  el  watsapp, la cervesa i la llibreteta.

Una noia surt del cotxe a empentes. Un tio petit però amb molta mala baba li clava una puntada de peu, els dos van per terra i ella crida. Se l’ha emportada a follar al descampat i ella no volia, vés a saber, i ara forcegen i jo no faig res per impedir-ho. Em quedo amb la Margarideta, fent d’espectador. Ell l’agafa pel coll i jo m’apropo a ells, i veig aquells rínxols negres i uns ulls fora d’òrbita que em reconeixen i se sorprenen. Llavors m’adono que ell l’agafa dels cabells i que els cabells són de l’Eul·làlia. Eul·làlia. Surto disparat. Tot s’esborra, només veig el cap pelat del desgraciat que es vol follar l’Eul·làlia. Li esquinço el llavi, li faig ballar una dent, el redueixo a terra i li destrosso el que té entre les cames, una polla hissada per l’expectativa d’una violació.

Mercedes destrossats, l’Eul·làlia en estat de xoc i un tio catatònic que agonitza per les pilotes, que se li escapa la vida pels ous i les genives. M’inflo d’orgull. Ella és allà, tremola, se m’abraona i plora mentre acarono sense pressa els seus rínxols negres. Em mira.  

-Adéu Eul·làlia, ara torna-te’n a casa. M’he de quedar vigilant el pàrquing. – No s’ho fa dir dos cops. La veig allunyar-se entre el gric gric dels grills i la delicia del llessamí. Ella no es gira, ni em dóna les gràcies, ni espera tornar-me a veure. Si em deixessis endinyar-te-la, Eul·làlia…

-T’agrada aquesta noia, oi? I a més l’has salvada i no necessites que ningú ho sàpiga, com l’Espierman. Per què es diu Espierman, oi?

-Spiderman, NO Espierman. – Qui és aquesta nena, per Déu! És l’últim que em faltava, una mosca collonera en blanc i negre, una mena d’esperit adolescent insofrible. A partir d’una certa edat les nenes haurien de crèixer de cop. O quedar-se tal com són, petites i indefenses.

-Deixa-la marxar, Albert. Si no ho fas te’n penediràs, potser no avui ni demà però algun dia i per la resta de la teva vida. – I ara està molt seriosa. Un extrem del seu llaç es deixa caure sobre el seu front infantil i camufla una de les ceves celles polides i arquejades.

-Eh, això em sona d’alguna cosa.- La Margarideta riu, coqueta.

-Casablanca. La van estrenar l’altre dia. Vaig aconseguir els cèntims per anar-la a veure al casal. I hi havien les meves amigues, i… bé, Albert, crec que he de marxar. Tinc parents dintre la casa i si no m’hi troben passaran ànsia.

-Vale, que vagi bé… escolta, a qui he de deixar marxar? A l’Eul·làlia?

-Sí, a l’Eul·làlia potser també. Però això només ho saps tu. En general cal deixar marxar les imatges en blanc i negre. Es van descolorint però no se’n van i comencen a fer nosa – Calla. I afegeix. - No cal que vigilis res, Albert. – torna a riure, i darrere les seves celles arquejades i els seus ulls grisos reconec… M’ha dit Albert. I se n’ha anat tal com ha vingut, fent anar els peus amunt i avall per sobre l’alçada dels genolls.

La llum del sol m’encega.

Bon dia tío, te has quedado dormido bajo el sol!

Ahmed, el senegalès. La xatarra de primera hora, una cita puntal. El saludo, m’aixeco amb les cervicals destrossades i vaig cap a casa. Ni rastre de la gorra de l'Spiderman, a la merda el valor emocional. Camino xino-xano tararejant, sense saber perquè, una vella i estúpida melodia:

Margarideta, lleva’t de matí,
Que ha passat la matinada…

La verge de Caravaggio

a Júlia Villalobos

(perquè la competència encén les lletres.

...Oh Temps, oh mar! La cara forma que ens torna amb ton renou bullent. És un inflat cos mort, o hi ha una rara vida d’eternitat, en ella, que ens separa.
Carles Riba

A la plaça de les Glòries hi a un oasi amagat darrere els ponts de formigó armat, una porció d’espai que escapa al control de la planificació urbana. Les males herbes són altes i onegen amb parsimònia;  l’immens aspirador -que aspira alguna cosa incerta i condueix a algun lloc desconegut i profund- es manté altiu, com un motor immòbil. L’aspirador és gegant, i a l’Helena  li evocava una infantesa marcada per les escenes finals dels capítols dels Teletubbies, aquells temps en què feia zàpping mentre anhelava amb impaciència la projecció de Gat i gos. Tothom sap que els teletubbies són avorrits i no agraden a ningú i que, de fet, l’única màgia que se’n desprèn és la del lloc estrambòtic per on caminen, ple d’aspiradors i de turonets encatifats d’una gespa impecable. L’Helena sempre s’estava allà a tocar de Glòries palplantada per agafar l’autobús cap a l’escola, amb la motxilla a l’esquena. Fins que un dia un cotxe es va aturar i el conductor va agafar-la per banda. Mercedes blau, esmòquing  fet a mida,  va aparèixer  fumant un puro gruixut i generador de jeroglífics vaporosos. Humboldt , li va dir que es deia, i la seva cara es difuminava  entre els gasos d’incomptables automòbils. Aquell matí l’Helena va anar-se’n amb el senyor,  arrossegada per uns gestos virils i uns comentaris trivials, per una perspectiva de feina.       

Vergonya és el que sentia, d’entrada; després, a mesura que els dies se succeïen i que la parada a les Glòries es convertia en el seu despatx, l’Helena anava sentint dins seu el foc de l’emancipació. Co-pilotava un cotxe que fins llavors només havia estat real a les pantalles, que mai no es materialitzava en la quotidianitat del seu Singuerlín natal. Es despullava. I com Humboldt n’hi havia d’altres. Eren tres, tres tristes tigres amb corbata. Humboldt, i amb Humboldt García-Vanas, i entre ells Pedro López de Madre. Els tres anaven amb uniforme i amb maletí, els tres eren a la ciutat per un període de temps indeterminat fent negocis poc clars i molt excitants, amb l’ordinador i els telèfons mòbils i les ulleres de sol amunt i avall. Humboldt va ser el primer, l’home del Mercedes i l’esmòquing. Després García-Vanas i finalment López de Madre, d’aspecte canós i reservat. L’Helena els trobava excessivament similars, intercanviables. Les mides també eren equitatives, llargues i primes com un fuet afilat, poc atentes a les exigències clitorianes. Pagaven. Eren polles pagadores, polles nodridores, polles amenaçadores. Se l’enduien de bon matí –els homes, no les polles- i anaven a l’escullera de la Marbella. De vegades venia Humboldt sol, de vegades la recollia algun dels altres, però els procediments eren sempre els mateixos.  Una mamadeta entre les pedres i l’enrenou de les ones, una mica d’herba abans de reunir-se amb qui sap quins altres senyors per fer qui sap quins negocis. Gitana, li deien. I grapejaven i embrutaven els seus llargs cabells negres, el seu cos adolescent que anunciava un floriment esponerós. Ella es quedava quieta escoltant les onades fins que, sempre al cap d’una estona, li donaven quatre xavos i marxaven amb el cotxe. No parlava gaire amb ells perquè tot es limitava a un tràmit eròtic, al procediment indiferent d’unes pràctiques remunerades.   

Platja, la visió d’un cadàver. Helena López flota amb el ventre inflat de la verge de Caravaggio. La verge-puta, l’escàndol de l’analogia. I a la Plaça de les Glòries, entre l’aspirador i la parada d’autobús, alguns testimonis asseguren haver-la vista, reconeixen el seu rostre a les fotografies. Cap rastre de penetració de cap tipus, cap ferida fraudulenta. Només les rascades ocasionades per les roques, per l’anar i venir de l’aigua contra l’escullera; i això que va caure a ple dia. Ningú no la va veure ofegant-se,  ningú no havia trobat el seu cos intacte fins avui, després de dues setmanes de morta. 

Tragèdia soprana

[...]Desnua, conscient, sens pena ni arrogància, lo més naturalment,Alça sa forma esvelta d’una blanco exquisida.

Simonetta Cattaneo de Candia va créixer com una reina entre reines. Els jardins de Gènova encara la recorden, la gràcia dels seus malucs i l’escàndol de la seva cabellera. Vespucci va enfrontar-se amb mitja la ciutat per ella, en part perquè el corroïa el desig i en part perquè l’empenyia l’orgull.  Prenia grappa i sortia de casa amb el seu cavall i el cap altiu, i el saludaven els Vespertino, els Mèdici, els Cozzoli. Aleshores començaven els duels amb els pretendents de totes les famílies respectables, que s’allargaven fins la caiguda del sol. Finalment, Simonetta Cattaneo de Candia es va convertir en Simonetta Vespucci. El casament va tenir lloc sota la flaire del llessamí en una eterna nit d’estiu, sota la mirada atenta d’estrelletes resplendents. Sandro Botticelli va assistir a les noces i va sentir la punxada d’una revelació artística. Durant mesos i mesos es va dedicar a retratar la bella Simonetta, perquè sabia que estava a punt de fer un quadre sublim que li regalaria la immortalitat. I així va ser; així va néixer Venus. Mentrestant, el jove Lorenzo Mèdici emmalaltia d’amor i d’una ferida a l’engonal. Del desamor es va recuperar, però malauradament no va poder sobreviure a la infecció  que li havia provocat  la llança de Vespucci. Insolències del destí.

Sis- cents anys  més tard, dos italianoamericans impertinents es dirigeixen a la galeria Uffizi de Florència. La seva idea és fer una ullada a les obres, estudiar el museu i decidir quina és la millor manera d’entrar-hi per emportar-se discretament el Botticelli que els ha demanat un vell client. Anthony Soprano, capo discutible de la màfia de Nova Jersei, queda clavat davant d’un quadre. El quadre que vol Morfini.

La Venus que surt de la petxina, com una exòtica perla negra. Tony Soprano s’apropa a ella, s’embolcalla amb la cascada dels seus cabells torrats mil vegades pel sol i rodola muntanya avall, embriagat per un perfum de flors i pedra polida. La Venus. Al costat d’ella no hi ha res, ella és l’únic centre, principi i fi. I la mirada. Uns ullassos en forma d’avellana que miren enlloc i per sempre,  com si el temps no existís. Ella el crida, serena,  “vine, Tony”,  i ell acarona el seu cos de cigne despreocupat i de plomes sedoses, d’ivori.  Devora el seu pubis de marbre.

-Ha de ser aquest quadre. Hem d’agafar-lo. – Tony Soprano es dirigeix a Jackie Grasso, el seu antic company de glòries i penúries.

- Sí, aquest és el quadre que vol Morfini. 400 dels grossos per la Venus. És bonica, eh Toni?

- No li donaré a Morfini, Jackie. Vull que sigui meva.

- Ma sei pazzo? T’has tornat marica o què et passa, Toni? Primer visites una psiquiatra i després t’enamores del quadre de Morfini.

- Anar al psiquiatra és important, et fa  estar en harmonia amb tu mateix; al Capone també hi anava, és que no mires la tele, imbècil?  I ara, si no calles et fotré la pistola pel cul. No m’importa el que digui aquest col·leccionista de merda.  La Venus serà  meva.  Li donarem una còpia falsa i no se’n parli més.

I així va ser com Antony Soprano va enemistar-se amb Morfini, que quan va saber que el seu quadre era una simple còpia d’El naixement de Venus va morir de desamor i d’una ferida de bala a l’engonal.