UrbanoTemprano. Maniquins decapitats amb collarets de hawaiana

Els altres menyspreen la Marítima. No tenen ni idea de la feina que fem. Quan vaig entrar al cos fa vint anys em pensava que no era ningú, un poli baixet més de la marítima. Jo hagués volgut ser capdavanter en drogues o en homicidis, no m'interessava ser vigilante de la playa. Però vaig accedir, vaig acotar el cap i vaig accedir. De vegades els homes de veritat han de saber acotar el cap i esperar. Una matinada d'abril vaig obrir la meva guixeta per agafar l'uniforme i sortir a patrullar a la platja i em vaig trobar en una situació que hagués cagat tota la poli de Barcelona junta. Un cos de dona sense cap vestia el meu uniforme de la Urbana. El tall del coll era net, no hi havia sang ni hematomes: la feina d'un artista. - Garcia fa una pausa per somriure- I què vaig fer? Vaig seguir la pista del maniquí sense cap jo mateix perquè aquell era el moment de deixar d'obeir. Així em vaig guanyar el respecte.

 Temprano i López admiren i escolten Expósito asseguts en cadires de plàstic dins el despatx improvisat que Garcia ha instal·lat al pis de dalt del Club Nàutic. Durant la temporada d'estiu es dedica a examinar tot tipus de velers i de rems i només puja a l'oficina-que-no-és-oficina cada dues hores per treballar uns deu minuts aproximadament, el temps just per recordar als seus subordinats que ell és el cap de la Policia Marítima i l'exemple que han de seguir a les seves vides en general.

L'Urbanu Temprano porta dil·latacions a les orelles i és un agent de curta mida. Tan aviat com va entrar a l'Acadèmia després de la universitat el van advertir que la llei dictamina que el metre seixanta-cinc és insuficient pels candidats al cos antidroga o a la policia portuària. Els antidroga o els de la poli portuària són toros. Temprano sap que ell i López només són igual d'imponents que la resta de policies quan s'estan dempeus damunt de la zodiac blava i a una distància considerable. Sempre que aquesta realitat el trastoca Temprano recorda les paraules del cap Expósito i se sent millor. Prò avui té un dia dolent perquè té son i gana. Una colla de nens de barri s'han assegut a l'espigó de l'hotel Wella i s'hi han passat el matí. Han saltat d'un bloc de pedra a l'altre cent vegades i han begut Tinto de verano fins que l'Urbanu Temprano i el seu col·lega López els han fet fora primer amb la formalitat altiva que s'escau i després a base de crits i de fer dibuixos d'espuma sobre l'aigua amb el motor de la zodiac. López s'ha posat nerviós perquè quan ells han començat a moure la zodiac i a fer espumeta amenaçadora els xavals els han ignorat i s'han traslladat a la cara exterior de l'espigó, i hi ha ordres molt concretes d'Expósito que aquella zona és inaccessible. De vegades l'urbanu Temprano creu que la única funció a la vida que tenen ell i López és impedir que la gent es banyi a la cara exterior de l'espigó.

Avui com ahir l'urbanu Temprano haurà de dinar a les quatre tocades assegut a la part de darrere del cotxe. Mentre menja l'entrepà que li ha preparat la Manoli l'urbanu Temprano contempla el mar i l'aigua de la Barceloneta li recorda a la de Puntacana quan va fer aquell viatge de final de curs amb pulserita i ties vestides de hawaianes. Ell i els seus companys de Criminologia van estar dies bevent daiquiris a l'interior de la piscina amb vistes a l'Atlàntic, van passar moltes borratxeres, borratxeres interminables que ara fa anys que ja no agafa. La seva parella de la Urbana marxa a buscar un cafè i a llepar-li el cul a Expósito, que s'ha cansat de mirar rems i de jugar amb els velers i ara seu en una de les taules a l'ombra que hi ha al bar del Club Nàutic. Com un somnífer arriben els xiscles de les gavines i el perfum de mil cremes solars. Temprano reposa sobre una hamaca una nit d'estiu a Puntacana. El seu cos està calent pel contacte amb la pell d'una noia que va amb ell a classe. El vent que inclina les fulles de les palmeres també enlaira els cabells d'ella i Temprano els sent com un formigueig de  molles de pa damunt del pit. Acarona poca estona la cara de la noia i sent que el que fa no és just per la Manoli prò és molt just per ell. Llavors sona una sirena i se senten uns crits. Temprano reconeix dues ombres diminutes reflectides al mur que separa l'hotel de les penúries de la República Dominicana. Nens que corren i segurates que els persegueixen. Se sent un tret i una de les figuretes cau a l'aigua i l'altra s'esvaeix. La noia se sobresalta i es desperta al costat de Temprano i Temprano torna a estar a la part de darrere del cotxe de la Urbana marítima amb la camisa descordada i el pit ple de molles. Un dels xavals de barri que Temprano i López han fet fora de l'espigó el mira fixament a través del vidre entreobert de la finestra.

-L'espigó no és perillós. No hauria de ser il·legal anar-hi. No tens poder perquè deixi de ser il·legal? Doncs quina merda d'autoritat. Per què fas aquesta feina?

-Perquè paguen. I ara fot el camp abans que et denuncïi. Avui ja te l'has jugada.

El postadolescent riu una mica i diu que li agraden les dil·latacions que Temprano porta a les orelles i després s'allunya sorra endins per continuar un partit de pilota que ha deixat a mitges. Temprano se sent ofès prò té mandra. Arriba la seva parella López i es posa al volant. Tots dos s'asseuen a la part de davant del cotxe i fan glops del cafè del club marítim. L'ambient continua carregat de crema solar prò l'arribada de la tarda pesa cada cop més sobre les ones i turistes i locals marxen cap a casa a dutxar-se i posar-se aftersun.

Temprano i López continuen aparcats prop de l'espigó quan la nit arriba.

-Abans un xaval dels que hem fet fora de l'espigó m'ha picat la finestra i m'ha dit que no tinc autoritat. Merda de nanos.

-Ja. Algú els hauria de fer saber què passa quan un mindundi fa el que li dóna la gana. L'hauries d'haver espantat una mica.

-Per què està prohibida, la cara externa de l'espigó?

- És perillosa i punt. O és que prefereixes recollir cadàvers de guiris i nens despistats? -Prò López sembla nerviós, sembla saber alguna cosa més. Al petit criminòleg que el petit Temprano porta dintre se li encén la llumeta de la intuïció. 

Les nits solen ser avorrides prò s'acaben ràpid. A les onze Temprano acaba el seu torn i agafa l'N7 que recorre la ciutat. Es recolza al vidre de la finestra mentre imagina que és un gran criminòleg i que una oportunitat com la dels trets a Puntacana l'està esperant a la cantonada. Després arriba a casa amb l'autobús i es menja el que ha cuinat la Manoli o fregeix molts ous si ella no ha estat d'humor per cuinar-li res.

-Maniquins reals. Sense cap. Quina puta bogeria. López fa una pipada absent al seu cigarret electrònic i es mira Temprano de reüll:

-Expósito és un tio increïble. Jo penso seguir el seu exemple, i tu hauries de fer el mateix. I saps què s'ha de fer per seguir el seu exemple, Temprano?

- No. Què s'ha de fer?

-Callar i oblidar-te de tota la merda que et van ensenyar a la universitat. Això a qui no serveix per res. Has de tenir collons per fotre fora els cantamanyanes de l'espigó i prou.

-Prò no tens curiositat? Expósito no ens ha dit res sobre com va resoldre el cas.

-No n'hem de fotre res. López fa una llarga pipada al cigarret electrònic. A Temprano se li acut que fumar cigarrets electrònics és un succedani de viure similar a passar les hores impedint que un grup de postadolescents i de guiris reposin damunt d'unes pedres gegants.

El mediterrani està plàcid i l'hotel Wella reposa sobre les ones. Fa mitja hora que Temprano i López no parlen. De cop i volta un home surt del Club Nàutic amb una bossa de plàstic verda a cada mà. Va cap a l'espigó i continua caminant en direcció a la cara exterior, on les ones llimen els blocs de ciment. Temprano clava un cop de colze a la seva parella.

-Allà hi ha un tio.

López s'ho pensa i no diu res.

-Et dic que allà hi ha un tio, va cap a la cara externa de l'espigó.

El tio de les bosses de plàstic treballa per Expósito i Expósito li ha donat a López el privilegi de saber-ho, prò de fet López no sap qui és el tio de les bosses ni coneix el contingut de les bosses ni sap ben bé el que fa cada vegada que es dirigeix a la cara externa de l'espigó. Temprano treu els prismàtics i López els llença a terra amb un cop de puny. Els dos urbanus es miren. A Temprano li ragen quatre gotetes de sang del nas que se li assequen a la comissura dreta de la boca. 

-Deixa estar aquest tio. 

López és dels que pensa que pels homes de veritat és un orgull saber obeir i cedir en coses.

Aquesta nit l'Urbanu Temprano està inquiet mentre agafa l'autobús i mentre sopa i després es passa hores fent voltes al llit. La Manoli se n'adona i no diu res prò li posa la mà al pit perquè es calmi.

L'endemà és un nou dia a la Barceloneta. Temprano i López seuen aparcats davant del Club nàutic fins que el grup de postadolescents i de guiris despistats que prenen el sol i es banyen a l'àrea prohibida creix més del compte. Llavors juguen amb el motor de la zodiac blava i fan voltes entorn a les pedres, agafen el megàfon i parlen de denúncies en català en castellà i en un anglès d'escola d'idiomes. Torna a arribar l'hora de dinar i Temprano torna a adormir-se a l'interior del cotxe mentre López compra cafè i parla amb Expósito al bar del Club nàutic. Temprano torna a estar a Puntacana abraçat a la seva companya de classe de Criminologia i es tornen a sentir els trets; aquest cop Temprano veu d'aprop una de les ombres diminutes que intenten saltar el mur i reconeix la cara del xaval de l'espigó que esquiva els segurates i desapareix per sempre. Al final del somni Temprano veu un maniquí decapitat que porta collarets de hawaiana i que li ofereix daiquiris.

Plovisqueja i després arriba la tempesta. Tothom marxa de la platja expulsat pels llamps i trons. El cotxe de la Marítima continua estacionat ben a prop de la zodiac blava. A les onze aparquen el cotxe dintre la comissaria de la Barceloneta, Temprano s'acomiada de López i es dirigeix a la parada de l'N7. El tio de les bosses de plàstic que es dirigia a l'espigó no ha reaparegut. Prò quina autoritat tens, quina merda d'autoritat, no hauria de ser il·legal, l'espigó no és perillós, Puntacana, maniquins decapitats amb collarets de hawaiana. A Temprano la seva intuïció de petit criminòleg i el seu odi a López que li va llençar els prismàtics i el va humiliar li fan bullir la sang. Deixa escapar dos N7. Llavors torna al seu lloc de treball davant de l'espigó a tocar de la zodiac blava que balla al so del mar i s'espera dempeus sota l'aixopluc d'un paraigües fins que es posa a caminar i s'empapa les sabates. Mentre camina cap on no hauria de caminar Temprano pensa en la noia de Puntacana, en els dominicans que saltaven el mur de l'hotel de Puntacana, en el nen insolent de la platja que hauria pogut ser ell i en la Manoli, al final sempre pensa en la Manoli. Salta la tanca de l'espigó i s'aferra als blocs de pedra amb les poques ungles que li queden, rellisca un parell de vegades i tem per la seva vida. Prò ha d'arribar a la cara exterior de l'espigó perquè els homes de veritat han de saber deixar d'obeir i els criminòlegs de veritat han de saber què passa.

A la cara exterior de l'espigó la pluja ho engoleix tot, el Mediterrani ha deixat de ser un llac i ha passat a ser una fera. Els blocs de ciment de la cara exterior de l'espigó són molts més difícils de saltar que els de la cara de l'hotel Wella. Hi ha porqueria acumulada durant dècades, condons i compreses errants que ara són u amb la naturalesa. I també hi ha una bossa de plàstic verda com la que duia el tio d'ahir. Temprano s'hi atansa, s'ajup i l'agafa; una bossa de plàstic verda amb moltes ampolles de vidre. Sota d'aquesta bossa verda s'hi amaguen cinc-centes bosses verdes que ocupen una ranura àmplia i mig amagada entre dos blocs de ciment. Unes algues fosques llefiscoses surten per les nances de la segona bossa verda, i després unes celles, unes pestanyes i uns ulls. I totes les bosses tenen algues que són cabells i celles pestanyes i ulls, els caps dels maniquins d'Expósito. 

il·lustradora: Saf

Els homes de veritat han de saber deixar d'obeir i els criminòlegs de veritat han de saber què passa, i han de lluitar pel bé, i han d'esbrinar qui són aquestes ties que han estat decapitades i oblidades. Dominat per la taquicàrdia, Temprano guarda les bosses amb els caps al mateix lloc on eren i refà el camí de tornada cap a la cara segura de l'espigó, cap al passeig marítim i després cap a l'N7 al costat de la Manoli.