CASA

Aquest dissabte el vespre era a Berlín amb l’Elif i la Lydie. Ens vam conèixer a Amsterdam d’Erasmus, i ens hem reunit en un apartament llogat per dies prop d’Alexanderplatz. L’Elif és turca i acumula beques per estudiar eternament a Europa i per fugir d’Erdogan, que acaba de prohibir la viquipèdia i els programes televisius per trobar parella. La Lydie és francesa africana, amb una branca a Benín i l’altra a Martinica, el Carib crioll de la seva mare i últim reducte de les colònies franceses. L’Elif estudia cultura nordamericana a Leipzig i la Lydie és advocada a París però aspira a treballar contra la corrupció a l’Oest d’Àfrica. Si allà no troba feina sempre pot venir aquí a ajudar-nos. A mitjanit vam anar al Rosis, una discoteca a la part de la ciutat que vint i tants anys enrere quedava a la part soviètica del mur.

De camí al Rosis ens vam confondre d’estació diverses vegades, vam pujar a un tren i vam preguntar com arribar a l’Ostkreuz a un grup de joves que també eren turistes i tampoc sabien on anaven. Les llums de la nit berlinesa corrien a la velocitat de la finestra de l’SBahn. Jo em queixava del turisme a Barcelona i dels nòrdics instal·lats al Born, al Gòtic, a Gràcia, al Poblesec i a Poblenou: tenen ganes de gresca i els diners dels seus pares a la butxaca, i això  ha encarit els preus dels lloguers a nivells estratosfèrics per sempre. “La teva crítica em recorda massa als discursos nacionalistes i  nostàlgics que assolen Europa” diu l’Elif, i sé que es refereix al Brexit, a Le Pen, a la pallissa que va rebre l’antifeixista àrab Hassem a mans dels seguidors del Front Nacional a Marsella. Vaig intentar explicar-li i explicar-me la diferència entre els que emigren per treballar i els que paguen pisos a la ciutat comtal als preus que els propietaris barcelonins escullin, com més alts millor. La Lydie va murmurar “a París ja ni parlem del turisme”, i sense adonar-nos-en vam baixar una parada abans d’Ostkreuz.

El Rosis té un pati il·luminat prop de les vies, una taula de ping pong i sales de llum tènue pels fumadors amants de la conversa. Mentre l’Elif i la Lydie guanyaven uns alemanys al ping pong vaig conèixer en Sunday, de Nigèria, i a l’Artam, d’Ucraïna. Els dos són desenvolupadors de software en una empresa de publicitat i fumaven una cigarreta industrial rere l’altra. Es barallaven per qui dels dos parla millor l’alemany però cap dels dos sembla saber-ne gaire. Fa anys, en Sunday va dir-li al seu pare que no volia dir-se Diumenge, que aquest no és nom d’africà. Des de llavors la família li diu Olakinke, el seu segon nom. L’Artam va instal·lar-se a Berlín perquè sentia que a Ucraïna cobrava massa. “Els meus clients nordamericans em pagaven molt menys del que paguen als treballadors d’allà, però el meu sou era més alt que els dels professors a Ucraïna. No és que sigui socialista, però em sentia culpable”. Les meves amigues criden victòria al ping pong. “La guerra a Ucraïna? Sí, continua morint gent, encara que oficialment no hi hagi estat de guerra. Hi ha estat antiturístic, però si t’agrada el risc i pagues et deixaran entrar. Ucraïna és corrupta”.

Entrem a una sala dins del Rosis. La Sabrina és una croata d’Split de vint anys que seu al meu costat i que ha vingut per estudiar a Berlín; encara no sap si es decantarà per estudiar arquitectura o física. La música tecno sona lluny, gairebé esmorteïda. “Els croates milionaris que aparquen els iots al port d’Split van fer-se rics amb l’oli d’oliva. A Croàcia tot gira entorn a l’oli d’oliva”. Mentre la sento recordo un passatge de Las venas abiertas del América latina que va llegar-nos Eduardo Galeano, la part en què explica com arran de la conquesta els monocultius de sucre i de cacao van ofegar l’economia i les terres brasilenyes, cubanes i veneçolanes, esclaus i aborígens inclosos. “Física i arquitectura van lligades, però començaré per arquitectura. El que més m’interessa és l’arquitectura del cosmos”. En Sunday paga una ronda de Jagermeister. Diu que entre el temps que va estudiar i viure al Marroc i a Alemanya  ha oblidat el ioruba, la seva llengua materna; però quan la Lydie li explica que el seu cognom és Laleye en Sunday la corregeix i ens explica que en realitat ha de ser Olaleye, que en ioruba significa “riquesa i virtut”. En Sunday riu i peta els dits d’alegria, crida “no he oblidat la meva llengua materna!! “ i la Lydie li pregunta paraules, perquè només ha sentit el ioruba l’any que va visitar la família de Benín i les vegades que ha sentit al seu pare parlar amb els cosins per telèfon. L’Elif calla i escolta; té la pell clara i els ulls clars del musulmans tàtars que van emigrar segles enrere de Rússia a Turquia, però mentre bevíem vi a l’apartament d’Alexanderplatz abans d’arribar al Rosis ens ha dit que ella no se sentia blanca. En Sunday escura el jager: “Quan algú em diu ´Vés-te’n a casa teva` penso en Marràqueix, no penso en Lagos”.

L’Artam se m’apropa a l’orella i em fa notar que, fum enllà, en un extrem de la sala on som hi ha un forn i uns fogons polsegosos, com si abans d’haver estat un club nocturn el Rosis hagués estat una casa. El parell d’alemanys que han perdut al ping pong s’asseuen a prop de l’Elif i esperen que els donem conversa. Ells també són forasters, vénen d’un poblet del mar bàltic i treballen a Berlín de comptables. No sabem gaire què dir-los, perquè el seu anglès és coix i el nostre alemany no camina. La nit s’acaba i l’Artam s’ha esfumat per sempre. En Sunday seu absort amb la mirada fixa a la taula plena d’ampolles, gots de jager, cendra i restes de palets de galeta salada. Va begut i no tinc temps de dir-li adéu que ja ha marxat cap a casa.