De l'arbre, del fill i del llibre

Aquesta és la il·lusió, fixeu-vos, perviure en els altres. Planta un arbre, escriu un llibre i tingues fills per haver fet el què, a la terra. Maneres d'estendre les ungles i gratar i esperar que acabi la vall de llàgrimes i comenci la glòria, allò que no es viu mai en el precís moment però després sobre la marxa (de la història) es nota. El dia incert en què ja has deixat petja en uns individus i aquests individus et reconeixen i t'aprecien i volen que, morta com Lucia Berlin, formis part de les seves vides. Però primer a pringar, a plantar l'arbre, a fer el fill i a escriure el llibre. Com si hi hagués gaire scholarhips i internships que t'ho permetessin o editorials que et publiquessin. Tan maco que és l'anar fent, el deixar-se distreure, però distreure's de què?

De l'arbre, del fill i del llibre

Posem que l'arbre està bé, l'arbre et prepara. Ho fas quan encara ets petita, transplantes un pi de la naturalesa i el col·loques dins un test a la terrassa paterna de la perifèria nord de Barcelona. La curtesa dels petits pins és inversament proporcional a les seves arrels, que ni són curtes ni volen acomiadar-se de la terra que les alimenta: quan se les arrenca els entra enyorança i per més que reguis i mimis el pi dins el seu nou test al sol, a poc a poc es moren. Pins que neixen al Palau i moren a la terrassa paterna de la perifèria nord de Barcelona. Vaig transplantar-ne molts en va, quan era nena i la meva família encara tenia "terres" als afores de Palau Solità i Plegamans. Palau el no-lloc, Palau el meu Komala. 
 

Palau per mi no era cap poble, era la casa. La podeu veure des d'alguna nacional que va i ve de Barcelona al Vallès, ben quadrada i grandiloqüent, amb un balcó llarg de pissarra blava. La façana és una filera de finestres en forma d'arc, i darrere s'hi amaga un pati que és més que un pati i menys que una hectàrea. Com un palau. Figues oscil·lants a l'arbre, grills i cuques de llum a l'hora de sopar. Gotes d'ambre regalimen de la figuera i els insectes s'hi queden per sempre. Palau és una palmera gegant que fa dàtils que no es mengen i un pi que fa pinyes. L'avi menjava pa amb tomàquet a la terrassa i tots sopàvem sota un fanal que atreia mosquits i papallones. La mare sospirava i recordava com ella de petita, ab illo tempore, es passejava per Palau i recollia els tomàquets i els queixalava de camí a taula. Palau per ella havia estat un paradís de tomàquets i enciams frescos. No m'ha agradat mai el tomàquet. 
 

Al costat del safareig de Palau hi havia dos xiprers, i el pare deia que els xiprers són propis dels cementiris. La mare s'havia banyat al safareig i recordava les granotes que abans hi havia hagut a la bassa, allà on el seu primer amor va ofegar-se i va morir. El primer amor de la mare era el Ramonet, que als tres anys li havia ensenyat que els nens fan pipí amb una canya. Mort el Ramonet, el besavi Jaume va soterrar la bassa. De petita jo només veia el safareig, però l'aigua era bruta i la pedra era verda; al meu Komala només ens remullàvem en una piscina de pals de plàstic.

Al safareig s'hi rentava el meu besavi que conec d'oïdes, un pagès poc avesat a la dutxa, el constructor de Palau. Quan era nena l'imaginava mític i grandiós, l'home que havia posat sol cada pedra de la casa. A la sortida de la cuina, davant dels fils d'estendre la roba, hi havia una marca al terra (JC, Jaume Cruells) feta per ell quan el ciment encara era tou. Bategava en mi una excitació estranya quan trepitjava la pedra firmada, la JC. Era una sensació similar a la de saltar per sobre dels noms dels difunts burgesos que al segle XVII van contribuir a construir i van ser enterrats a Santa Maria del Mar (Ángel Batllori, fuster i dels sevs, morí el 1786, i al costat de la inscripció una calavera maldestra, com traçada per nens). 
 

Al Palau vaig estar dins l'habitació d'eines, vaig veure i tocar els perers i els pruners, vaig sentir mil nits el perfum càlid del llessamí a l'entrada. Vaig veure i vaig témer el pou d'on trèiem l'aigua. Vaig passajer-me pel celler on reposaven fresques i en la penombra les tenalles plenes d'olives que havíem recollit, escapçat a cops de pedra i enfonsat en herbes aromàtiques. Marinaven durant mesos, igual que el whisky que fan a Tennesse.

Vaig simular que conduïa el vell sis-cents, sempre aparcat sota els penjolls del til·ler. El cotxe havia de ser per mi, però va anar a parar a mans d'un col·leccionista. Les cendres de la besàvia Lola sota l'arbre, coberta de les boletes dures que queien, renascuda en forma d'espàrreg. L'avi amb banyador i sense samarreta cavant la terra (ell que a Barcelona s'havia tacat les mans de petroli al garatge) fins l'hora que sèiem a la terrassa i picotejàvem pernil. 
 

Passava nits de goig i por a la casa. Xiulava el vent des de fora, feia so de carretera nacional, que és com so de fugir lluny sempre que vulguis. Onejaven les cortines, una verge penjava damunt del meu llit a l'alçada del cap i a l'alçada dels peus hi tenia un escriptori amb calaixos i papers esgrogueïts. Papers grocs com l'altra besàvia, la iaia veieta, que duia una bata taronja i un clip als cabells grisos menys quan era diumenge, que els diumenges vestia de negre i es posava joies i es pintava una mica la cara. Alguna topada amb ella dins el Palau, quan jo tenia menys de cinc anys i corria amb mala bava damunt de les rajoles que ella havia acabat de fregar tot i els anys als ossos, m'havia fet preguntar qui era en realitat aquella senyora: sempre era a Palau i a casa l'àvia i mai no feia nosa, però que no sentia res del que li deien i feia ganyotes. Tampoc no entenia a la seva filla de més de mitjana edat quan aquesta li indicava amb gestos explícits que era l'hora d'anar a dormir i que havia d'anar al vàter, per prevenir un excés de pipí als bolquers d'anciana que aleshores duia la meva besàvia i que ara porta sempre la meva àvia, perquè el temps passa. Sorda com una tàpia, la iaia velleta quan li indicaven que havia danar al lavabo sempre contestava Què diu la meva filla, que vol nar al vátel? Que hi vagi!

Després de la iaia velleta me n'han dit sempre coses, i de morta se m'ha fet més humana que quan vivia. Abans de ser la iaia velleta es deia Lola i cosia pantalons pels soldats republicans. Havia nascut gairebé òrfena de pare (del pare en conservava un manyoc de cabells rossos tancats dins un penjoll de plata) i va viure en família dins una caseta amb jardí al carrer Mir bona part de la seva vida adulta. De jove tenia un amo sonat que inventava cançons sobre la marxa, mentre cosia o dirigia les cosidores. Una de les lletres deia així:

 Úrsula qué estás haciendo tanto rato en la común,

ay madre mía estoy haciendo un cagarru com el puny

 I una altra de les lletres deia així:

Para verte un solo instante hasta el fin del mundo iría

hasta el fin delmundo iría
pero es decir no, tan lejos no,
porque me canso, porque me canso
y ya no puedo más.

La tieta Maria era menuda i pèl-roja, hi sentia bé. Les nits d'estiu que passava al Palau la seva dedicació exclusiva era matar mosquits a cops de pala contra la taula de plàstic del jardí de casa seva, una casa més discreta, annexada al meu Palau però amb els seus propis pins i hamaques. Potser mentre matava insectes, sempre en silenci i ben concentrada, deixava volar coloms sobre el que podria haver estat i mai no seria, la vida al costat d'aquell anarquista que es deia Manel i que volia endur-se-la a França, el mateix Manel que cinquanta anys després de la guerra va tornar a Barcelona perquè volia veure-la (Jo encara me l'estimo, la Maria). Ella va negar-se a rebre'l.

Un migdia la mare plorava abraçada al pare a l'habitació del Palau que compartien i que com totes les habitacions tenia un Sant Crist o el quadre d'una verge. No entenia el seu plor ni la seva tristesa però sabia que era la fi d'alguna cosa. El Komala de la mare no em pertanyia i quan els grans se'l van vendre vaig oblidar-lo. I em vaig quedar sense arbre.

Posem que el llibre està bé, ordena la biografia. Però no n'hi ha massa, de llibres que han quedat pendents de llegir? Em pregunto de vegades què faré de mi si finalment no escric mai res de profit. No sé si busco fama, crec que vull reconeixement. Però hi ha una cosa que desitjo i que és primordial, i és un cert mal de panxa. M'irrita quan em feliciten pel que escric si sento que fa massa dies que no m'hi poso. M'agrada conduir la bicicleta i pensar sobre les coses que he escrit que em fan mal de panxa; el fruit de la joia creadora, potser, que et fa pensar-hi després d'haver-la creat i que justament per això creus que la creació val la pena. No se m'acudiria comentar el que he escrit, per ser feliç; per ser feliç necessito —i a vegades en els temps que escric ho aconsegueixo— sentir que el que he escrit ha valgut la pena escriure-ho. Vull notar que el que he creat és més que un blabla; aquesta és la por infinita i justificada del qui vol fer literatura, escriure blabla a falta d'una altra cosa.

És bell el que descric? S'hi reconeixeran? Se'ls entel·laran els ulls? Voldran quedar-se una o dues pàgines més dins la meva atmosfera? Se sentiran menys sols (i em faran sentir menys sola)? Quan estic sola amb mi l'única cosa que de veritat em sento és lectora; o lectora o res, la resta és secundari. Lectora per ser escriptora, i em pregunto, escriure sobre què? Sobre una lectora que vol ser escriptora? Maleït solipsisme.

Sé que quan veig una terrassa elevada i envoltada de plantes el primer que em ve el cap és: com de bé s'hi viuria —s'hi escriuria—, aquí? Cada vegada que sento que el meu dia a dia no té sentit penso, "I si marxo i escric?" Ni tan sols hauria de marxar lluny. Podria ser Barberà del Vallès, en una casa d'una sola habitació amb un exèrcits de gatets i una buguenvíl·lia. O podria ser al terrat que hi ha a l'encreuament entre la Diagonal i el carrer Consell de Cent, amb una taula de fusta i acompanyada d'una parra.

Vull viatjar i crec que el meu voler viatjar és com el trobar casa, una altra excusa per escriure sobre el que he vist, com si al capdavall fos millor que viure-ho. Aquesta sensació és per mi tan intensa que em produeix angoixa. No hi ha cap ofici que m'interessi. Podria fer-me professora, però seria una excusa per escriure. Una de les coses que lamento és haver estat professora d'anglès en una acadèmia i no haver escrit res sobre el que vaig viure a l'acadèmia. La relació platònica entre el director de l'acadèmia i l'altra professora, una secretària maternal i soltera que mai no serà la mare efectiva dels fills del director de l'acadèmia. El director vagament panxut i mafiós, poc disposat a fer contractes, escassament atractiu pel seu físic però absorvent pel seu tarannà d'autoritat clientelista. Hi ha homes que tenen aquest tarannà d'autoritat i acostumen a ser els caps de totes les coses que es proposen, fins i tot quan les coses que es proposen els van grans. La meva reacció davant d'aquesta mena d'homes és estranya, entre l'admiració profunda i el recel. Mai no es produeix entre aquesta mena d'homes i jo cap mena de complicitat que pugui anticipar-se com a complicitat amorosa; i tot i així, sempre persisteixo en una veneració secreta i respectuosa cap a ells. 

Si escrivís sobre aquella feina que em va fer sentir una dona de profit durant un cert temps descriuria el perfil dels gratacels de Badia del Vallès contra el cel gris càlid. Les meves tornades a la casa sense aigua dalt del Carmel, el camí de l'escola a l'estació del meu tren que sortia a les onze, l'altra gent que agafava el mateix tren de les onze i que sovint eren els mateixos. Mentre ho vivia volia escriure-ho però ho vaig deixar córrer. Volia escriure sobre l'olor dels arbres de la zona residencial i amable de l'encara Barberà que a Avinguda Tibidabo es fon però no es confón amb Badia. L'Avinguda Tibidabo és la frontera. A la banda del carrer que és part de Badia els edificis són de façana fosca i semblen enxobats, fan ferum de franquisme. 

Badia és pobra i familiar. La gent no mor de fam ni t'amenaça, però els carrers són patis comunitaris descuidats i el color dels edificis és d'un gris que per arreglar-lo caldrien tones de pintura i de disciplina, i així i tot el fantasma de l'urbanisme dictatorial no es resoldria. Des del balcó de la meva classe la visualització de l'Avinguda Tibidabo que separa el Barberà de cases baixes de la Badia de blocs de ciment m'hipnotitzava.

Els alumnes en edats adolescent i postadolescent em sorprenien pel seu grau d'autoconsciència. se sabien escòria i parodiaven el fet de saber-se escòria. Escòria és innecessàriament excessiu: se sentien en l'esglaó més baix de la classe mitjana baixa, se sabien quillus i es reien de la seva condició. Això em feia estimar-los i animar-los a no sentir-se escòria, cosa paradoxal si tenim en compte que els apreciava PRECISAMENT perquè se sabien i es reien de ser escòria. L'ídol del Badia és Sergi Busquets, que va arribar a ser un més al Barça. A Badia hi vivia la Georgiana, una adolescent romanesa i cega que feia angles nivell intermidiate i que era de llarg la més jove i llesta de la classe. L'Anàs, diminut marroquí de nou anys d'edat i cabells negres, que era insolent com poden ser-ho els bons nens, tenia les galtes rodanxones i era l'únic de la classe que sabia alguna cosa sobre William Shakespeare. Quan l'acusaven de moro i el feien sentir com un cuc esclafat l'Anàs mai defallia, i a mi el cor sense voler em bategava d'indignació i no podia evitar estimar-lo i preferir-lo per sobre de tota la resta de nens de la classe, que si fa no fa eren tots igual d'innocents, odiosos i, d'una manera complexa, tendres a la vegada.

L'Ester, trentena llarga, potser lesbiana, la segona de quatre germanes. Era grassa i bonica, més intel·ligent del que ella mateixa es creia. Netejava una escola i després de treballar venia a classe d'anglès fins a les deu de la nit. 

El camí que va d'AUSBorn Idiomas situat a l'Avinguda Tibidabo —lletja, gris, horitzontal—, fins a l'estació de tren de Barberà, —àmplia, vegetal i tranquil·la—, era un dels meus plaers íntims. Quan vaig entrar a treballar era octubre, però de nit les flors resistien oloroses. L'ambient era fresc, hi havia estrelles, també hi havia un paquistanès de la meva edat que treballava al badulake del costat de l'acadèmia i que agafava l'últim tren. Tenia el cos llarg, cara de bo simpàtic i la determinació de posseir tants badulakes com li permetessin les vint-i-quatre hores de cada dia. En una ocasió vam parlar més estona del compte i va convidar-me seriosament a sopar patates fregides i bistec en un bar barat que ell tenia prop de casa seva, a la Trinitat Vella.I el fill?  El fill encara no, el fill un altre dia.