Aquest octubre

El mes que vam assajar la República i l'hivern que ens espera

Fora les escoles hi ha cues. També al Mestre Gibert, a Sant Andreu. Des de les meses els fem esperar: una part de les urnes estan amagades i, davant l'amenaça de l'entrada de la Guàrdia Civil, la gent d'Òmnium que corre per aquí mirant de dirigir el cotarro ha decidit que és millor que la gent faci cua a fora que no pas que votin de seguida i marxin a les seves cases, perquè això deixaria l'escola i les urnes desprotegides. Al migdia els ferits passen de 300, i Twitter, que no pas la televisió pública espanyola, ja s'ha fet ressò de fotografies de cares ensangonades i d'àvies que són llençades escales avall per Nacionals i Guàrdia Civils, instal·lats provisionalment des de ja fa una setmana a l'espera de la reconquesta catalana en un creuer del Piolín al port de Barcelona.

Els mossos han arribat a les 6 del matí i han aixecat acta. El web del cens electrònic universal, que havia de permetre a tothom votar a totes les escoles, fa hores que ha caigut. Durant tot el dia el funcionament ha estat intermitent, però sempre hi havia algun ordinador que funcionava. Hem acabat fent el vot manual, que després (quan? avui ja segur que no) hauria d'enregistrar-se i constar digitalment. El vot manual és forçat pel boicot estatal i aconsegueix restar tota credibilitat de rigor i control al referèndum. El web garantia que es votava una sola vegada: a l'altra banda de la pantalla, algú de Telecinco ja diu que "en el 1-O se puede votar dos veces". Un amic diu que ha votat manualment amb una aplicació mòbil que garantia que només votava una vegada, però a la nostra escola no hi ha cap aplicació que pugui garantir-ho. És clar que, per més proves empíriques que hi haguessin de l'autenticitat del referèndum, l'estat persistiria en el desprestigi. Posar-me a una mesa electoral i comptar vots fins al vespre no ha estat idea meva. M''han enxampat a la cua. Som aquí des de les 5.

Primer han votat els avis. Seien en cadires de plàstic mentre esperaven el seu torn. Hi ha la por que si votem massiva i ràpidament el col·legi es quedarà sol a les 8 del vespre, vulnerable als atacs d'agents de la civil i la Nacional. Ja han requisat urnes al CEIP Mediterrani de la Barceloneta, que han aconseguit desallotjar i tancar en algun moment del dia. També han tancat l'Institut Balmes, i han apallissat els votants de l'IES Ramon Llull amb fermesa i dedicació. La frustració s'apodera de nosaltres a la mesa sense urna: seiem i actuem a Twitter, parlem amb coneguts pel mòbil i poca cosa més. A vegades els esdeveniments són això, gent junta que mira el mòbil. L'any 2015, els refugiats sirians a l'illa de Lesbos passaven bona part del temps a bars amb una cafè davant i enganxats al carregador del mòbil. I vist així el conflicte semblava menys dramàtic, semblava poc creïble que aquesta mateixa gent hagués de dormir en tendes, semblava mentida que la siriana de 24 anys que em va venir a parlar mentre jo descansava en una terrassa ho fes per demanar-me socors per les pallisses del seu marit frustrat cada nit dins la tenda de campanya. Al capvespre un home amb una sola cama ha vingut a votar i l'han aplaudit, com s'ha aplaudit avui tantes vegades, com quan una anciana de 102 anys ha dipositat la papereta dins l'urna, o quan ho ha fet a última hora un avi visiblement a les portes de la mort acompanyat per una familiar o cuidadora. Quan l'home d'una cama ha votat ho ha fet dins l'única urna encara visible a la sala, perquè les altres estan amagades. Hem amagat les urnes dins de matalassos inflables i material d'esport del centre, perquè si la policia requisa urnes no pugui requisar-les totes. No sé de què serveix guardar-ne algunes; si només n'hi ha algunes, els resultats quedaran igual d'inhabilitats que si no n'hi ha cap.

Han aplicat el 155 i han engarjolat els Jordis sense parpallejar i sense fiança. Als carrers hi ha gent altra vegada, com a l'1 d'octubre i com tants dies després de l'1 doctubre. Faig lloc a un avi amb cadira de rodes i un últim bri de vida que vol gastar cantant l'Estaca. Entre la multitud, un home amb barratina fa veure que rasca una guitarra. Les cordes no se senten, però la gent que va viure la Transició s'aplega a cantar-la una vegada rere l'altra, com una coral improvisada. Al costat meu, aquí al Passeig de Gràcia, una dona diu Els carrers sempre són nostres. N'ha modificat l'original, Els carrers seran sempre nostres, és el joc del telèfon. La màxima va néixer a Can Vies i s'ha extès tant aquest octubre que els manifestants han après a corejar-la a cops de mans. Una ambulància s'emporta un altre avi que s'ha ultrapassat amb la revolució i li ha agafat un cobriment. Aquesta revolució la fan molts avis i la paguen cara, però potser és l'última gran cosa que faran amb el que els queda de dies, pensen. La gent crida Llibertat, i jo penso en la solitud oficial dels presos. La presó engoleix encara que algú t'estimi fora. Fins i tot una presó on els guardians els fessin carícies compliria amb la funció crucial de la presó: l'enterrament total i inevitable de la vida pública. El pres només espera.

Aquest 10 d'octubre la independència ha durat 8 segons. Algú ha corregut a escriure-ho a la Viquipèdia, i l'article s'ha compartit amb to de mofa: mireu els catalans, tanta èpica per tan poca cosa, molt soroll per no res. Cares llargues a l'Arc de Triomf i a les places d'altres localitats catalanes. Acte seguit ha parlat Inés Arrimadas, i ho ha fet en nom d'Europa, de la no divisió, de la "inutilitat de les fronteres", sempre i quan les fronteres espanyoles es mantinguin ben definidies. M'agradaria que algun dia tinguéssim una presidenta, en aquest petit país nostre que mai no passa de comunitat autònoma. Però si Arrimadas parla, com si ho fa l'Albert Rivera, una sensació orwelliana em recorre l'espinada, la sensació que el que escolto és exactament el contrari de la realitat que percebo. Quan Puigdemont (quasi) declara la independència hi havia altaveus, persones amatents que vestien banderes estelades com si fossin capes. Però sobretot, hi havia silenci. Als anys noranta la política semblava un tema de conversa als dinars familiars de diumenge, i a més el tema solia ser monopolitzat pels homes de la casa. Ara la gent va es reuneix per escoltar el president Puigdemont i calla, i si truco a la meva àvia manresana ella és la primera que en parla. Alguns diran que el nacionalisme, fins i tot el de les nacions sense estat, és dolent com la tinya perquè manipula les masses. Però ningú pot negar que un se sent més al món en què viu quan es fica amb política.

La possibilitat de la República catalana també ens ha canviat el vocabulari. Cada moment històric té el seu, igual que cada filòsof. Full de ruta. DUI. Procés Constituent. Caiguda del règim de la Transició. Fins fa poc la idea que vivim immersos al "règim de la Transició" era menys urgent. Potser algun periodista amb un nom llampant ho va dir durant i després del 15M, però l'expressió no estava popularitzada. Ara ho està, però ara també s'ha declarat de debò la República, i també hi ha 8 membres del govern a la garjola els votéssim o no, ens caiguessin bé o malament. El 2 de novembre hem cantat els segadors al Parlament, i ja era fosc, i el cant ha estat greu i lúgubre com l'hivern que ens espera.

Júlia Bacardit

Expressions

Malalletra