Marquesa

Artista: Saf

 

Era alta i prima, la Marquesa. Solia prendre el cafè a les cinc i tornava  a la cantonada a quarts de sis sens falta, perquè sinó sempre hi havia qui li fotia els clients. Aquella tarda la xafogor esclafava els vianants i feia bullir l’asfalt. Entre Robadors i Sant Pau l’Ahmed dormitava a la seva cadira de rodes mentre la Natasha fumava una cigarreta, absent.  El sol destapava l’aroma dels orins i de la cervesa tèbia que s’havia vessat de llaunes diverses la nit abans. La cova fosca de davant de la farmàcia on les senyoretes fan de les seves es mantenia entreoberta, però no semblava que hi hagués ningú disposat a copular a aquelles hores. Natasha movia les anques al ritme d’una lànguida melodia de jazz que ningú no sentia i que només ressonava dins el seu cap de nina russa adolescent. La Marquesa estava recolzada al seu costat però no es deien res, en part perquè no hi havia anècdotes noves per explicar i en part perquè la conversa les distreu de la captura de transeünts. La somnolència s’apoderava del barri, que sempre ha estat asil de putes, de perduts i de borratxos.

A escasses passes d’elles el guàrdia urbà Miguel Temprano es passejava amb López, la seva parella de patrulla.  La porra els penjava d’entre les cuixes i la calor de l’estiu dibuixava cercles a les seves camises d’uniforme. En López va parar-se davant la porta del Bodegón i Temprano va saber que volia entrar a fer la copa de mitja tarda, un cigaló o una mica de licor.

-          Fa molt temps que no faig un clau, López.

-          Ja ho saps, no pots abandonar la zona sense catar cap de les preciositats que se t’ofereixen.

-          No has cregut mai en l’ètica policial, oi?

-          Tu dius que vols un clau. La Marquesa et pot donar un bon clau.- va escurar el gotet de vidre i va escrutar Temprano de dalt a baix, amb aquell somriure i aquell aire de suficiència que gasten tots els policies madurs de moral relaxada.

En Temprano no n’estava convençut. Tenia dona i fills, li desagradava la idea de posar el seu penis en un ampli abocador de semen; però anava calent i en López pagava. Va acceptar l’oferta. Va arribar el vespre i després la nit, i amb la nit va venir un vent fresc. La Marquesa continuava dreta sense immutar-se, la Natasha es repassava la manicura...

Què dius? Què hi pinten la Natasha i la lànguida melodia de jazz, la manicura? A més, la Natasha no té cap importància en aquesta història. No crec ni que es digui així.  Bah, no us cregueu res del que us digui aquesta escriptoreta grillada. Jo sé què va passar de debò; li he explicat tot, a ella. Ara tinc ganes de dir-hi la meva perquè jo hi era, vaig observar-ho tot des de prop.  Abans de res us diré que tinc escassa simpatia per la llei atea d’aquestes terres i que els seus guardians disfressats em fan riure. Però hi ha una engruna de virilitat en ells, i un home mai no hauria de veure’s rebaixat a aquesta infàmia. Al·là castigui aquestes males pècores infidels i al gos sarnós Ahmed, que escup sobre la seva fe cada minut que passa bressolat per putes cristianes i exhibint el seu cos deformat. Obriu bé les orelles i us contaré el que va passar.  

 Vaig sortir a tancar la meva perruqueria. Devien ser les deu. Em disposava a fer l’última oració del dia quan vaig veure la Marquesa parlant amb el jove Temprano. Estic segur que ell i en López havien fet una aposta, perquè en López també hi era, allà. Són com criatures, aquests cretins. Els conec perquè sempre passen per davant de la perruqueria amb el cotxe i una vegada es van ficar amb el meu nebot Hassan; les armes els fan sentir molt més homes del que en realitat són i es pensen que poden ficar-se amb un moro perquè sí. Van equivocats i un dia Al·là els castigarà, però aquest és un altre tema.  El cas és que el López aquest feia tombs al voltant de la filmoteca per assegurar-se que el seu amic complia amb la promesa d’anar-se’n amb la Marquesa. Tots dos anaven de paisà, però Temprano  duia una pistola. Vaig veure un bony al seu abric, a la cintura; m’hi vaig fixar bé. Temprano es va apropar a la puta i va començar a parlar amb ella.

 De sobte, la Marquesa s’emporta Temprano a la “cova”. Els segueixo amb la vista i els veig entrar al local. La silueta de la Marquesa s’ajup davant del policia i li baixa la cremallera. M’apropo al local sense que em vegin i sento com la donota li fa una bona mamada. Ella xarrupa i ell gemega com una fera. En qüestió de minuts Temprano entra en èxtasi, i llavors sento un esgarip infernal. D’una sola queixalada el membre viril de Temprano passa a ser història. El policia crida com si se li escapés la vida per l’entrecuix i ella se n’aparta amb una rialla sonora. Els udols de l’urbano desperten el barri i en López entén que les coses s’han posat lletges i surt de darrere l’edifici. Ahmed surt disparat per la porta petita de la cova, mou les rodes de la cadira a un ritme frenètic i passa per davant meu amb la pistola de Temprano damunt les cames. Una conxorxa d’ell i la Marquesa. En aquest moment apareix López de darrere l’edifici gran i apunta Ahmed, es miren. Un policia i un musulmà invàlid i abominable que van armats i que s’apunten l’un a l’altre. L’urbano dispara a l’aire. Jo vaig tombar la cantonada. No m’interessen els finals d’aquestes històries. Sóc massa vell, jo.

-          Com? Però què li va passar a l’Ahmed?

-          Ni idea. Vaig anar a la mesquita com si no hagués vist ni sentit res. Fa un parell de dies que no el veig.

-          I de què em serveix que vostè m’expliqui una història real si no sé com acaba?

-          Inshallah!I jo què sé? Això ja ho decidiràs tu, que per alguna cosa escrius.

Em vaig acomiadar d’en Hakîm. Algun altre dia inventaré un final per l’Ahmed i la Marquesa, però ara per ara se m’han acabat les idees.