Tragèdia soprana

[...]Desnua, conscient, sens pena ni arrogància, lo més naturalment,Alça sa forma esvelta d’una blanco exquisida.

Simonetta Cattaneo de Candia va créixer com una reina entre reines. Els jardins de Gènova encara la recorden, la gràcia dels seus malucs i l’escàndol de la seva cabellera. Vespucci va enfrontar-se amb mitja la ciutat per ella, en part perquè el corroïa el desig i en part perquè l’empenyia l’orgull.  Prenia grappa i sortia de casa amb el seu cavall i el cap altiu, i el saludaven els Vespertino, els Mèdici, els Cozzoli. Aleshores començaven els duels amb els pretendents de totes les famílies respectables, que s’allargaven fins la caiguda del sol. Finalment, Simonetta Cattaneo de Candia es va convertir en Simonetta Vespucci. El casament va tenir lloc sota la flaire del llessamí en una eterna nit d’estiu, sota la mirada atenta d’estrelletes resplendents. Sandro Botticelli va assistir a les noces i va sentir la punxada d’una revelació artística. Durant mesos i mesos es va dedicar a retratar la bella Simonetta, perquè sabia que estava a punt de fer un quadre sublim que li regalaria la immortalitat. I així va ser; així va néixer Venus. Mentrestant, el jove Lorenzo Mèdici emmalaltia d’amor i d’una ferida a l’engonal. Del desamor es va recuperar, però malauradament no va poder sobreviure a la infecció  que li havia provocat  la llança de Vespucci. Insolències del destí.

Sis- cents anys  més tard, dos italianoamericans impertinents es dirigeixen a la galeria Uffizi de Florència. La seva idea és fer una ullada a les obres, estudiar el museu i decidir quina és la millor manera d’entrar-hi per emportar-se discretament el Botticelli que els ha demanat un vell client. Anthony Soprano, capo discutible de la màfia de Nova Jersei, queda clavat davant d’un quadre. El quadre que vol Morfini.

La Venus que surt de la petxina, com una exòtica perla negra. Tony Soprano s’apropa a ella, s’embolcalla amb la cascada dels seus cabells torrats mil vegades pel sol i rodola muntanya avall, embriagat per un perfum de flors i pedra polida. La Venus. Al costat d’ella no hi ha res, ella és l’únic centre, principi i fi. I la mirada. Uns ullassos en forma d’avellana que miren enlloc i per sempre,  com si el temps no existís. Ella el crida, serena,  “vine, Tony”,  i ell acarona el seu cos de cigne despreocupat i de plomes sedoses, d’ivori.  Devora el seu pubis de marbre.

-Ha de ser aquest quadre. Hem d’agafar-lo. – Tony Soprano es dirigeix a Jackie Grasso, el seu antic company de glòries i penúries.

- Sí, aquest és el quadre que vol Morfini. 400 dels grossos per la Venus. És bonica, eh Toni?

- No li donaré a Morfini, Jackie. Vull que sigui meva.

- Ma sei pazzo? T’has tornat marica o què et passa, Toni? Primer visites una psiquiatra i després t’enamores del quadre de Morfini.

- Anar al psiquiatra és important, et fa  estar en harmonia amb tu mateix; al Capone també hi anava, és que no mires la tele, imbècil?  I ara, si no calles et fotré la pistola pel cul. No m’importa el que digui aquest col·leccionista de merda.  La Venus serà  meva.  Li donarem una còpia falsa i no se’n parli més.

I així va ser com Antony Soprano va enemistar-se amb Morfini, que quan va saber que el seu quadre era una simple còpia d’El naixement de Venus va morir de desamor i d’una ferida de bala a l’engonal.