Una història d'amor

Artista: Paint

Viola K. no es deixava derrotar fàcilment per les adversitats. Així va ser que, després d’una ruptura desastrosa amb l’home dels seus somnis, Viola es va fer el ferm propòsit de lluitar pel que havia perdut. La seva antiga parella era un noi cepat, gentil, irreflexiu. Feia temps que ja no estaven junts, potser un any, potser dos, Viola K. ja n’havia perdut el compte. Per ella el temps era una qüestió secundària. Mesos i mesos després de la ruptura, V.K. seguia experimentant la imperiosa necessitat de travessar continents i de despullar el seu antic amant cada vegada que sentia la flaire del seu desodorant al metro, al bar o a la parada d’autobusos. Amb una bondat i comprensió considerables, l’ex-xicot de V.K. li havia fet entendre que  des de feia uns quants mesos ell havia refet la seva vida i estava amb una altra. Però Viola K estava disposada a viatjar molt lluny per veure el seu home cepat i cap de les argumentacions racionals de P. no semblaven  convèncer-la. La persecució d’una meta sempre és noble. I literària! Pensem en el Grial, en la pedra filosofal, en Buscando a Nemo. V.K. veia pel·lícules de reconciliacions i primer somicava, després se sentia renovada, i finalment tenia encara més ganes de reprendre la batalla.

La noia de P. es deia D. i no era ni alta ni baixa, ni prima ni grassa. Tenia uns ulls grans i atents i seguia els passos de P. amb placidesa però determinació, perquè tampoc no era cap joveneta desproveïda d’ambicions pròpies.  Els vespres, quan tornava de les classes de ioga, se’l trobava mig enfeinat a la caseta de fusta, cuinant  amb el tors nu i un somriure als llavis.  I llavors s’explicaven el dia i P. se la mirava quasi amb timidesa, aquella timidesa que només poden demostrar els homes honrats quan estimen de debò.  Viola K. coneixia només vagament la història de D., i res no semblava preocupar-la al respecte, perquè l’amor de veritat, deia, no entén de fronteres ni de segones persones. Tothom sap que d’amor només n’hi ha un i que veinte años no es nada, així que poc importen totes les hamburgueses de la terra.

Viola K. va viatjar en avió i va acudir a casa de P.  un matí d’hivern.  El seu destí estava escrit, i dins el seu cap sonaven campanades de boda. Viola va arribar a l’aeroport exhausta, perquè Déu sap com en són de fatigants, aquests vols que surten a hores intempestives.  Havia baixat a l’estació de metro més propera i havia caminat sota la neu, reconstruint el llarg camí de prats fins a la caseta de fusta que P compartia amb D. Dins de la caseta de fusta, D. estava jugant amb Gos, i  P. no hi era.

“He vingut a recuperar el que és meu, petita hamburguesa. T’agrairia que em facilitessis la tasca i et desmarquessis del meu camí. Ara que sóc aquí ja res no s’imposarà entre el meu estimat i jo”. A la cara de D. es dibuixà una ganyota de  perplexitat extrema, tal vegada perquè les noies d’Hamburg no acostumen a entendre el català. Viola K. es va instal·lar al darrere de la caseta de fusta i va convertir el niu d’amor de P. i D. en una veritable trinxera. La mudança es va produir amb relativa facilitat: va cavar un sot al costat de la petita plantació de cols i patates de P. i va instal·lar-hi un matalàs de goma. Dormia amb les cames encongides i passava l’estona tirant pedretes a la finestra de P., sempre procurant no despertar la resta de veïns  de les altres casetes de fusta.  Així va començar una escalada d’ofensives sense precedents.  Viola K. va ofrenar a P. primer amb un pastís, després amb un llarg poema d’amor, finalment amb la proposta d’un sopar romàntic al sot. P. s’hi negava, diplomàtic. Viola l’assaltava mentre anava cap a la feina, mentre comprava amb la seva àvia, mentre anava al lavabo cada matí a les 6.30 com un rellotge. La desesperació de P. no tenia límits. La policia no intervenia, perquè Viola K. feia servir l'amor i les roses vermelles com a única arma. Alguns matins en què D. es dirigia al centre de ioga on treballava, Viola K. la seguia i la colpejava repetidament al cap amb un ram de flors. Cap possibilitat de denúncia, cap mitjà legal per acabar amb la persecució muda de l’heroïna Viola K., que s’havia convertit ara en una autèntica icona de la passió desenfrenada. Primer Joana la Boja passejant el cadàver del seu difunt espòs, després Viola K. amb el seu sot al terra d’un pati, en vaga indefinida, reclamant ser corresposta a qualsevol preu. Amb el pas del temps P. i  D.  es van veure empesos a l’exili, obligats a fugir de la seva caseta de fusta.

 La nit abans de la seva marxa, Viola K. va voler atemptar un darrer cop contra la intimitat de la parella, fer l’últim intent de recuperar P. Va obrir la porta de la caseta de fusta d’un cop sec, infalible. P. I D. estaven en una situació compromesa, les galtes del cul de P. nues i visibles des de l’entrada. Amb l’embranzida de la porta el noi va caure esglaiat del llit que acabava de construir, i amb ell va caure D., i P. i D. van caure sobre Gos. Tot va produir-se amb tanta mala sort per part de tots tres que quan Viola els intentà aixecar ja no en quedava res. El pols de P., aturat; el coll de D., desencaixat, les vèrtebres de les cervicals mortalment esquinçades en dos, el pesat crani d’ella sobre el pit immòbil d’ell.  I Gos esclafat, la llengua i els ulls penjant i fora d'òrbita.

Viola va contemplar-ho tot amb una serenitat impecable. Prop del llac, a poques passes de la casa, una altra parella sonàmbula de tendresa es passejava tranquil·lament. I en la seva nova llibertat, V.K. exhalà l’aire fresc de mitjanit i va sentir renéixer en ella una nova alegria. Viola K. tenia s’havia tornat a enamorar.