Les dues formigues

Vaig conèixer la Raimunda poc després d’entrar a Ponent, el mes d’agost de l’any 1990. El pati estava buit,les dones s’arreceraven a l’ombra del porxo i fumaven. Els ocells piulaven i el cel brillava. La calitja lleidatana altera les preses. No es pot ni jugar a futbol sota aquesta brasa infernal. Jo llegia. 

  

S’estén, immensa, la blancor d’un espadat quasi vertical. La formiga de davant mou les potetes esforçadament, i sembla que la companya de darrere l’empenyi. Les extremitats els rellisquen perquè la superfície està humida. Les dues bèsties pugen lenta i diligentment, la primera carrega un tros d’ungla sobre l’esquena. Quaranta vegades el seu pes; les formigues aguanten quaranta vegades el que pesen i ho traslladen a casa seva, a la distància que sigui. Casa seva és el cim de la pica, el mànec de plata que les reflecteix i les deforma fins a convertir-les en bombolles negres gegants i extraordinàries. Llavors passa. L’aixeta deixa caure una gota, la gota que vessa i és letal. L’aigua les engoleix, i les dues germanes insecte desfan el camí que havien recorregut en va. Quaranta vegades el seu pes, durant tota la vida. I l’aigua, que no té pietat, s’empassa tros d’ungla i formigues i les esbandeix canonades avall. Quaranta vegades.

La Raimunda va aparèixer, amb aires de gata vella. Gata vella de presidi.

-           Si tornes a remenar les meves coses no ho explicaràs, xiqueta – va dir-me. A hores d’ara crec que ho havia fet expressament, que volia explicar-me la seva història i que justament per això havia deixat aquell paper masegat pel temps sobre la taula de la nostra cel·la.

-          Estava damunt la taula – em va fitar amb una expressió d’indiferència.

Silenci.

-          Ho vaig deixar per escrit de seguida que vaig tornar a l’habitació que compartíem. Llavors encara escrivíem a màquina, haha. Després el vaig matar. – Ho va dir de pressa, amb una barreja d’orgull i amargor.

-          Qui era?

-          Estava casada amb ell.

-          Mmm.

-          Era un vell, em van vendre com a tantes noies de la meva època, ves. Jo em resignava. Fins que va passar l’incident de les formigues a la pica del lavabo. El mes vinent farà vint-i-cinc  anys. -Va fer una pausa dramàtica-.  Vint-i-cinc anys sense el nen gran, que en pau reposi  -aleshores la senyora va ser víctima d’una rialla histèrica. El nen gran devia ser el marit.  Em va envair una onada de solidaritat inexplicable. No hi ha res que uneixi més dues persones que la càrrega d’un mateix crim.
  Silenci i xafogor.

-           Vols fumar?

-          Fa temps que no fume, xiqueta.

-          D’acord.

-          Era un violador de merda. Em follae quan arribava a casa, borratxo. Tot el que recorde de la meva vida abans d’entrar a Ponent és aquella pudor d’alcohol. Això és el matrimoni per mi. El matrimoni és carregar un tros d’ungla sobre l’esquena i esperar que una gota t’esclafi.-  Raimunda, assassina i poetessa, vaig pensar- Tot em va semblar absurd a partir d’aquell moment.  La sang perpètua entre les cuixes, la bafarada de licor. Em semblae absurd però ho havia de fer abans que una immensa gota d’aigua  caigués i  decidís per mi quan ja fos massa tard. Davant del jutge vaig intentar culpar la colònia de formigues del nostre lavabo. – Acabat el soliloqui va tornar a riure satisfeta. Es notava que la Raimunda havia repetit i alterat  la mateixa història fins a convertir-la en llegenda. Jo també arribaria a fer el mateix, algun dia. Però el meu nen gran ni tan sols assolia la categoria d’abjecte. Era un besuc. Un besuc que mirava la tele i mastegava xiclet. ECS.

-          Com el vas matar?

-          El paio dormia la mona. Quina manera de clapar! Ja veus que vaig tenir temps de deixar testimoni escrit i tot. El vaig escanyar amb el llençol, i quan es va desvetllar ja era massa tard. Era jove, llavors, xiqueta. Molt més del que tu ets ara.

-          Ahà.

Piu, piu, pie? Fins i tot els ocells piulen lleidatà en aquesta merda de presó. Trobava a faltar Barcelona. Les festes, la llibertat, la coca. Vaig preguntar-li a la Raimunda quina era la seva condemna. Quaranta anys, em va dir.

Es veia cascada. El sol del matí pintava una lluïssor estranya als seus ulls. Tenia els cabells grisencs i tirats enrere, i recordo que vaig pensar “no deixaré de tenyir-me els cabells mai. Com si em quedo aquí per sempre. A mi plin”.  Llavors va  sonar el xiulet, i ella em va dir “Xiqueta, la cel·la ens espera”.

FI 

-          Abans d’aguantar amb la càrrega d’aquest matrimoni ella decideix matar-lo, eliminar-lo. Be water, my friend. Però la diferència és que l’aigua no sap res del temps, no perd res. Ella perd quaranta anys.

-          Ja. La reiteració de la xifra quaranta resulta òbvia, feixuga...QUÈ ENS VOLS DIR? Vols dir que imitar la naturalesa en els seus procediments li sortirà car? Que l’assassinat és l’única càrrega veritable?

-           M’agrada conversar amb tu perquè entens les coses.

-          Sí, això està molt bé. Però què se n’ha fet d’aquell jugar amb el lector, aquell no voler exposar-li, tot allò de limitar-se a  suggerir?