DIUMENGE

Baldanota, 1930

La meva santa àvia i jo menjàvem pollastre un diumenge de primavera. Vaig baixar a la botiga de baix i vaig pagar menys de deu euros a canvi d’un animalet picantó que ens esperava, fumejant delícies, obert en canal.

Hola àvia ja sóc aquí, com va això. Na fent, nena. M’he pintat una mica i tot perquè sabia que venies. I això que ja no tinc il·l·l·usió per res, he perdut la gana i ho haic perdut tot. Àvia no serà tant. Porto el pollastre, dinem? No tinc gaire gana, Mireia, vull dir Júlia. M’atanses el vas d’aigua? Sí, té, beu. Ara et porto a la cuina i dinem.  Noooo vull que em posis bé el sofà, primer. Que me’l giris una mica cap aquest cantó. Ara està bé, aixís, que pugui obrir i tancar la porta des de la cadira [...] Jo me l’estimo molt, la meva terra, molt. Si me n’he d’anar de Baldanota ja em puc morir, escolta’m. No hi vull estar, jo, lluny de la meva terra. I mira que és trist, veure’s aixís. Impossibilitada, sense diners, sense un capritxo. Em fa por la mort però d’una banda ja me n’aniria amb el teu avi... que guapu que el van deixar al teu avi, quan es va morir, oi?. Sí, àvia, menja una mica.

Llavors es va produir un esdeveniment inaudit, mai vist i només llegit. La meva santa àvia va escanyar-se amb una petita estella del fèmur esquerre del pollastre a l’ast, el seu tors va agitar-se en una lluita histriònica per la supervivència i els seus ulls van quedar en blanc. El temps es va aturar. Vaig creure que era la fi de l’àvia i que només una menda era allà per ocupar-se de les trucades, dels papers, de tot l’escàndol de la tramitació mortuòria. I el previ avís a una ambulància que arribaria massa tard, i les sirenes i què sé jo. Però la cosa no va anar així. La molt honorable va escopir l’estella del pollastre i va quedar muda, sorda i cega. Sobretot cega. Com Tirèsies davant l’oracle,  Mercè Fillol Aulers va iniciar un soliloqui. Va vomitar literatura.    

PERE En Pere estava entrant al taller, el taller mecànic que ja l’havia fet anar de bòlit durant més de vint anys que li havien passat desapercebuts, quan va veure uns gatets petits i arraulits a la porta del darrere, allà des d’on es veu el jardí botànic del municipi de Baldanota. Rossos com canaris peluts, els gatets eren fills d’una gata taronja i blanca que els havia parit el mateix setembre de la mort de la Roseta. Però això en Pere no ho sabia ni ho sospitava, igual que tampoc no sospitava que la senyora Marta, mig tarada i mig monja, els havia col·locat davant del replà que hi havia a la part amagada del taller expressament, pensant que ell els trobaria i que li farien companyia les tardes d’hivern (i les d’estiu, perquè a partir d’ara en Pere estaria sol primaveres i tardors, caps de setmana i dilluns i dimarts i sempre). I en topar amb els dos gatets el cor d’en Pere s’eixamplà, perquè encara que no ho hagués reconegut mai en presència de la seva difunta esposa, a ell els animalets li agradaven molt.

ROSETA Va venir una dia a casa amb aquells canaris cridaners i els va batejar Tic i Mic perquè no podia estar-se de posar noms a les coses. I això passava des de sempre, sí senyor, perquè quan em va conèixer ja m’ho va dir em va dir Roseta et diré Meta si no et fa res, i jo que li responia buenu Pere, jo volia que em diguessis Roseta i ell bé què vols no hi puc fer res, m’agrada dir-te meta i pensar que les teves metes seran meves algun dia. No siguis groller Pere, com pots dir-me això a mi que sóc la teva xicota i a més molt honrada qui t’has pensat que ets i què vols de mi si saps que la meva mare em mataria si tu i jo mai no féssim, bé, aquestes coses que es fan de casats i que no sé ni perquè estic anomenant, Pere, tant tímida que sóc jo, bé, esclar que a vegades m’agradaria M’agradaria baixar-li els pantalons i veure què hi ha, com és i saber què és això dels homes que tothom li dóna tanta importància perquè diuen que els nens vénen d’allà i jo no puc ni imaginar-m’ho, què hi deu haver que funcioni així, de què estan fets els nens Nens com el que tindrà la Mília que ha fet Pasqua abans de rams i ara tothom li gira la cara i ni es preocupen de si era amiga o no i ja li està bé per marrana anant-se’n amb el primer que passa, que ningú no sap ni qui és. Que caben als penis dels homes Penispenis.

ENRIC Em pesen les parpelles i les cames, tinc les cames baldades com si hagués estat jugant a futbol tot el dia ja no tinc edat per fer aquestes coses i aquest sofà que ens va regalar la Marta la monja pilotes de futbol que roden pel Camp Nou i es mouen d’una banda a l’altra de la pantalla que còmode que és, si almenys avui la Mília estigués de bon humor tot aniria millor (Buaaa buaaaaaa!) ella baixaria amb el nen a comprar i jo faria la becaina tranquil Kubala kubalkubalakubalaaaaaaa gol de Kubala aquest nen i la mare que el va parir que no para de plorar li clavaria un mastegot Pilota cap amunt penaltis còrner fora de joc! Enric, què és el fora de joc? Mai no he entès el fora de joc i és clar que no mala puta no n’has de fer res del que és fica’t en els teus assumptes com has fet sempre i deixa’m tranquil. La gespa és verda corro darrere la pilota i en Kubala em somriu i marco gol i m’abraça i tot el camp és un clam clam de mil dimonis.  

MÍLIA. La Mília seu darrere el taulell de la pastisseria amb els ulls ben oberts i el petit Joan als braços, quan, de cop i volta, la porta fa un xerric insolent i ella es prepara per servir els clients, els pocs que queden i es mantenen fidels malgrat la vergonya. És la Roseta. Se’n fa un tip, de veure-la, deu ser que no li guarda rancor. “Ai, si ho sabés canviaria de parer” i aleshores tot el barri de Baldonota cremaria d’ira contra ella i ella i nen haurien de fugir. Sort de l’Enric, que és un sant baró aquest home, i que jo me l’estimo tant i tant poc alhora, que les coses van així i no s’hi pot fer més. No em penedeixo de res ni d’en Pere ni del petit Joan ni de l’Enric per més que em senyalin i critiquin totes les veus del barri, això rai. Però això que vingui la Roseta em fa parar boja. Si ella se n’adonés, els mateixos ulls del mateix to verdós, el nas rectilini i prominent sort que el d’en Joan encara no es veu gaire prominent, però ja s’hi veurà i llavors estaré perduda i s’hauran acabat les visites. Menys les de la Marta, esclar. La Marta que ho sap tot però no bada boca, que em compra bombons i em defensa peti qui peti. Però res, res no servirà per tapar aquesta infàmia, Hola Roseta, com anem? Què et poso? que ja diràs tu quina infàmia, estar amb l’home que estimes i prometre-li amor etern i desitjar portar la seva saba durant nou mesos a les entranyes Amén. Sí, fa un dia rúfol avui, ja ho pots ben dir, Roseta I que ell et prenyi i t’enredi i tu hagis d’enredar un sant baró com l’Enric, pobre, ell sempre amb el futbol amunt i avall sense preocupar-se de res, ni d’en Joan ni de mi perquè sap que jo no n’estic, d’ell. No saps com me n’alegro, de que li vagi bé el taller, al Pere I en Pere amb la Roseta. Roseta, com la puta i la Ramoneta, sabia que triaria la Ramoneta i engegaria la puteta riu avall, au, ja t’espavilaràs amb el nanu i t’arreglaràs un casament. L’Enric bé, i el nen ja el veus, fresc com una rosa!

El pollastre estava fred. Vaig rosegar l’extrem de la cuixa, la part groguenca que fa de juntura entre el metatars i les falanges. La meva santa àvia havia callat, i el seu plat estava intacte. Va obrir els ulls, em va mirar amb indiferència.

-          Àvia, Mercè Rodoreda es queda curta al teu costat. Què se’n va fer de la Mília?

-          Per què ho dius? La Mília? Ui, que en fa de temps que no ens piquem! No hi ha manera d’entendre-la per telèfun. M’atanses el vas d’aigua, Mireia?