Descampat

Dedicat a Holden Caufield, el guardià del camp de sègol.

La grava té traces de cotxes, el cel llueix el millor vestit elèctric i uns núvols discrets passegen, rosats i plens de fums urbans. Estrelles i buit, una muntanya de Mercedes oblidats i convertits en ferralla –ferralla que després algún marrec negre s’endurà a una altra banda de la ciutat, ningú no sap ben bé on. Jo estic al mig, assegut en una cadira de càmping de ratlles blaves i blanques, disseny camp de concentració. Sota la llum d’un fanal proper a les reixes lluito amb la vista per escriure aquestes ratlles insulses, testimoni d’un vigilant. Al fons de tot hi ha una casa. Té una façana triangular a l’estil grec, columnes dòriques o jòniques o què sé jo. Està pintada per fora, plena de gargots adolescents i de respostes també adolescents als primers gargots: toy, toyaco, primo, el meu gargot és millor que el teu. La casa està tapiada i sola, presidint el descampat ple de Mercedes. Més enllà, lluny, els edificis més alts del barri de Sant Narcís obren escletxes d’una claror domèstica.    

Sec a la cadira plegable, la meva calva incipient i les orelles protegides per una gorra de l’Spiderman –sí, una gorra de l’Spiderman, valor emocional, deixeu-ho córrer. Esperar assegut és la meva feina. Gric-gric, diuen els grills, i el perfum del llessamí… no m’adono dels grills ni del llessamí. La realitat és que miro el watsapp. I li dic bona nit a l’Eul·làlia. Sempre li dic bona nit quan estic a la cadira de ratlles blaves i blanques, a la mà la cervesa i al cap la gorra de l’Spiderman. Mai no fallo; li dic preciosa, com t’ha anat el dia i coses per l’estil. I ella no em contesta, però forma part del joc. Si em contestés i arribéssim a fotre un clau no seria el mateix, passaria d’ella, perquè… bah, és igual. Bec una Voll Dam i penso que aquesta feina està de puta mare. De vegades la nit em sorprèn i el cap em pesa, carrego les cervicals i aboco mitja llauna a terra. Si em deixessis endinyar-te-la, Eul·làlia… els llums es fonen i apareixen uns pingüins pares intentant rescatar les seves criatures pingüí des d’un precipi rocós i verd, carregat de flors, atlàntic. I els pingüins petitets salten i em quedo com un imbècil en companyia dels pingüins adults i llavors torno a ser al descampat que és el descampat però que no ho és ben bé, només s’hi assembla... I si em deixessis endnyar-te-la, Eul·làlia…

Per què parla sol?- Sobresalt, taquicàrdia.

D’on collons surts, tu? Qui ets?

 Margarideta. No em vaig llevar de matí i se m’ha fet el vespre... Surto de casa meva, estava dormint -i assenyala el casalot, el temple grec de fireta i ple de graffitis on tios d’edats  i generacions diverses han anat pintant sense ordre ni concert durant vint anys.
-Qui és vostè? Què són, tots aquests cotxes? On són… les cases?

Quines cases? – No hi ha cases. Només sorra i els gratacels de Sant Narcís, això és tot.

- Són les cases dels veïns. - S’atura. La Margarideta  porta un llaç immens  al cap i un vestit acampanat i primaveral. No em fixaria en el seu vestit acampanat i primaveral si no fos perquè … perquè tota ella està en blanc i negre. 
-Què… què és aquesta gorra? Quin horror. Que no és promès, vostè? Si jo fos la seva promesa no li deixaria posar-se aquesta cosa al cap. – I riu com una ximpleta, com la Marta quan encara era petita.

-Mm. Prume… què? No n’has de fotre res. –La pregunta em molesta. Callo i dubto. Però no puc resistir la temptació-: Per què estàs en blanc i negre?

-No ho sé. Coses de la meva època, suposo…  Escolta, qui és l’home de la gorra?

-És l’Spiderman. – No entén, no coneix.-  L’heroi aranya. Li surten teranyines del canell.

-Ah.

La Margarideta està palplantada al meu costat i mira a l’horitzó, allà on els límits de Sant Narcís es confonen amb una plaga de núvols vermells grassonets d’aquells que volen ploure. A punt de ploure sobre casa l’Eul·làlia. El seu caparronet deu ser sobre el coixí, i unes teules robustes la protegeixen de l’aigua, bona nit Eul·làlia…

-Quina nit més maca que fa, oi? M’alegro d’haver-me llevat. –Gric, gric, més soroll de grills i de buit i de llessamí. Té raó, fa una nit maca. Com tantes altres nits maques. Li ofereixo cervesa, però no pot ser perquè ja l’he vessada tota. Merda, de totes maneres és massa petita per veure. Dotze, tretze anys a tot estirar.  

-Ecs, no m’agrada la cervesa. Ja se la pot confitar. – Trobo que fa una cara prou graciosa, que arrufa el nas amb un rebuig simpàtic, familiar. – I què fa?

-Qui?

-L’heroi aranya.

-L’Spiderman? És un personatge de còmic. Després n’han fet pelis. Les he vist totes, a ma germana li encantaven.

-Ah, ja, pelis. Però què fa d’especial? És… és com el Popeye? –la Margarideta em mira esperant alguna resposta, amb uns ulls grisos oberts com taronges.

-Com el Popeye? No. L’Spiderman és un nano normal. Una mica primo.

-Què? Primo?

-Mm. Un primo, un desgraciat, un… no hi ha gaires maneres de dir primo. El cas és que s’adona que té intuïció d’aranya i ajuda la gent silenciosament, passant desapercebut, saps? A mi i a ma germana ens agradava molt.

-I te la va regalar ella?

-La gorra? Sí, era seva. Abans.

Sento uns sorolls darrere la muntanya de Mercedes. El xerric de les rodes sobre la grava, la porta davantera d’un cotxe s’obre i apareixen les ombres de dos cossos. Dues figures que es projecten a terra per la llum somorta d’un fanal, el mateix fanal que il·lumina  les meves nits  amb  el  watsapp, la cervesa i la llibreteta.

Una noia surt del cotxe a empentes. Un tio petit però amb molta mala baba li clava una puntada de peu, els dos van per terra i ella crida. Se l’ha emportada a follar al descampat i ella no volia, vés a saber, i ara forcegen i jo no faig res per impedir-ho. Em quedo amb la Margarideta, fent d’espectador. Ell l’agafa pel coll i jo m’apropo a ells, i veig aquells rínxols negres i uns ulls fora d’òrbita que em reconeixen i se sorprenen. Llavors m’adono que ell l’agafa dels cabells i que els cabells són de l’Eul·làlia. Eul·làlia. Surto disparat. Tot s’esborra, només veig el cap pelat del desgraciat que es vol follar l’Eul·làlia. Li esquinço el llavi, li faig ballar una dent, el redueixo a terra i li destrosso el que té entre les cames, una polla hissada per l’expectativa d’una violació.

Mercedes destrossats, l’Eul·làlia en estat de xoc i un tio catatònic que agonitza per les pilotes, que se li escapa la vida pels ous i les genives. M’inflo d’orgull. Ella és allà, tremola, se m’abraona i plora mentre acarono sense pressa els seus rínxols negres. Em mira.  

-Adéu Eul·làlia, ara torna-te’n a casa. M’he de quedar vigilant el pàrquing. – No s’ho fa dir dos cops. La veig allunyar-se entre el gric gric dels grills i la delicia del llessamí. Ella no es gira, ni em dóna les gràcies, ni espera tornar-me a veure. Si em deixessis endinyar-te-la, Eul·làlia…

-T’agrada aquesta noia, oi? I a més l’has salvada i no necessites que ningú ho sàpiga, com l’Espierman. Per què es diu Espierman, oi?

-Spiderman, NO Espierman. – Qui és aquesta nena, per Déu! És l’últim que em faltava, una mosca collonera en blanc i negre, una mena d’esperit adolescent insofrible. A partir d’una certa edat les nenes haurien de crèixer de cop. O quedar-se tal com són, petites i indefenses.

-Deixa-la marxar, Albert. Si no ho fas te’n penediràs, potser no avui ni demà però algun dia i per la resta de la teva vida. – I ara està molt seriosa. Un extrem del seu llaç es deixa caure sobre el seu front infantil i camufla una de les ceves celles polides i arquejades.

-Eh, això em sona d’alguna cosa.- La Margarideta riu, coqueta.

-Casablanca. La van estrenar l’altre dia. Vaig aconseguir els cèntims per anar-la a veure al casal. I hi havien les meves amigues, i… bé, Albert, crec que he de marxar. Tinc parents dintre la casa i si no m’hi troben passaran ànsia.

-Vale, que vagi bé… escolta, a qui he de deixar marxar? A l’Eul·làlia?

-Sí, a l’Eul·làlia potser també. Però això només ho saps tu. En general cal deixar marxar les imatges en blanc i negre. Es van descolorint però no se’n van i comencen a fer nosa – Calla. I afegeix. - No cal que vigilis res, Albert. – torna a riure, i darrere les seves celles arquejades i els seus ulls grisos reconec… M’ha dit Albert. I se n’ha anat tal com ha vingut, fent anar els peus amunt i avall per sobre l’alçada dels genolls.

La llum del sol m’encega.

Bon dia tío, te has quedado dormido bajo el sol!

Ahmed, el senegalès. La xatarra de primera hora, una cita puntal. El saludo, m’aixeco amb les cervicals destrossades i vaig cap a casa. Ni rastre de la gorra de l'Spiderman, a la merda el valor emocional. Camino xino-xano tararejant, sense saber perquè, una vella i estúpida melodia:

Margarideta, lleva’t de matí,
Que ha passat la matinada…