La iaia

Fa calor. El iogurt és dolç i fresc i bo. Aquest nano que m’acompanya és jove.

-Ets jove, eh? Quants anys tens, maco?

-Vint-i-set.

-Ah. Jo ja no me’n recordo dels que tinc.

SILENCI

 Com m’agrada estar-me en aquest barri. Un bar, estic asseguda a la part de darrere d’un bar. Em cau el iogurt de la boca. El noi m’ajuda amb la cullera i me’l torna a ficar a la boca. És maco, aquest noi, és jove. No sé pas com es deu dir, aquest noi. I aquest barri, com es deia aquest barri?

-Ets maco i jove, eh? Quants anys tens, ara?

Això és Santa Maria, som a la part del darrere d’una gelateria minúscula i en forma de tub. La façana de la catedral es repeteix al mirall enllacat de dins, i grans flaires de marisc emanen dels restaurants i  trattories veïnes. Els guiris passegen i paguen un dineral per xarrupar sangria don Simón i menjar gelats Carte d’Or davant de l’entrada principal (o una d’elles, qui s’aclara, amb tantes portes?) d'“una catedral (hi ha hagut un clar abans i un després del llibre d’Ildefonso Falcones pel que fa a la terminologia que designa l’edifici) única, una veritable joia del gòtic català”. En qualsevol cas, a la part de darrere del tub-gelateria no hi ha estàtues ni escaletes de pedra, només  hi ha una botiga de materials d’obra. Menteixo, no només hi ha una botiga d’estris inversemblants i materials diversos. També hi ha una tauleta i una cadira destinada a amics coneguts i saludats de l’amo de la gelateria que s’emborratxen a la reraguarda, eixoplugant-se dels turistes. I avui divendres en Paco seu allà amb una iaia desdentegada. Ell la passeja en cadira de rodes  Born amunt i Born avall cada cap de setmana del món, sempre de sis a set del vespre. La iaia té uns ulls petits blaus i brillants i la mandíbula totalment enfonsada. Devora iogurt, està absorta. Absorta com el nen  autista o vegetal que els  pares treuen a passejar i conviden a gelats amb tristesa.

-Tu, vinc a pagar, quant et dec? Ja és hora de tornar-la a la residència. Hem començat a entrar al cicle del dia de la marmota i m’ha preguntat l’edat dos cops en un minut.

-Jajaja vale. Dóna’m u cinquanta. Ja ens veurem, quan surti o quan sigui. Potser et truco. Gràcies per venir. – Llavors ella (metre cinquanta, rabassuda, la sensualitat d’una carn jove i tova) dubta. Porta un davantal a l’alçada de la cintura i lligat amb un doble nus. Fa poca estona que ha entrat a treballar i l’ha vist i ha volgut abraçar-lo (al Paco). Sap què vol dir abraçar-lo, i sap que és  curiós pensar que potser no hauria d’abraçar-lo (però l’abraça). –Va, un petó.

La noia del bar fa un petó al noi del iogurt. Petons. Aquesta és la plaça dels petons. Com m’agrada aquesta plaça. Vull més iogurt, tinc gana. Dels petons i dels casaments. Jo també m’he fet petons aquí, en aquesta plaça. Va ser la primera vegada que em vaig casar. Que no em vaig casar, que vaig sortir rodolant graons avall amb aquella corona de la Escuela del amor, que era tan bonica... M’escapo corro, corro baixant les escales de l’església de Santa Maria del mar, porto una corona molt bonica, aquella que em vaig fer fer a mida després de veure la Escuela del Amor, però no sento gens d’amor i vinc davant de la catedral i li faig un petó... un petó a un altre home que no és el que m’està esperant a l’altar i que no es casaria amb mi perquè no té diners i perquè... i no sé perquè més, ara no hi caic. El noi del iogurt és maco, i no deu tenir més de trenta anys. Quants anys dec tenir, jo?

David Foster Wallace assegura que això de les epifanies decisives ja no es porta en els temps que corren. Però aquesta iaia és un vell prototip literari, una Colometa rodoredesca vulgaris. I un dia veu una jove que fa un petó a un altre jove en un lloc i en un moment determinat i això la desvetlla i li desperta records remots i il·lusions pringoses. No és tan estrany, no? Encara que apuntant-vos això només estigui intentant justificar-me, no és estrany. Oi? Què hi dius, D.F.? Intento dir-vos que ja sé que les il·luminacions són un recurs fàcil. Intento dir-vos que... intento suplicar clemència pel postpostpost que m’ha tocat viure. A la merda.

-La novia! Sale la novia! – La veu d’una vella clienta anomenada Llano, de sang castellana (castellana de Castella, no em salteu a la iugular) i de mena estrambòtica. La seva és una altra història (que no tinc temps d’explicar aquí).-Uuu, es la quinta por hoy. – i la cambrera (la que és rabassuda i ha fet un petó a la galta del Paco) surt a la porta que dóna a la façana de Santa Maria per veure un nou escot palabra de honor (palabra de honor que no se me cae! Perquè aquests escots sempre cauen i et deixen els pits a la intempèrie quan menys ho desitges i esperes) i tot de ties engiponades amb llargs vestits de seda a l’estil romà, en forma de capa i amb un llaç immens a l’alçada de la cintura.

El petó li vaig fer aquí, a l’altre home. Com es deia. Davant de la portalada de l’església, i després va sortir la mare que plorava. I jo vaig sortir corrents, corrents darrere d’aquell home que no m’esperava a l’altar però que __________.   M’agrada aquest barri, com n’hi diuen? Si pogués recordar com es deia. Va ser aquí. La vegada aquella que no em vaig casar i que li vaig fer un petó vestida de núvia aquí a aquell home. I portava la corona de La Escuela del Amor. Després sí que em vaig casar, un altre dia, molts mesos més tard, suposo. Amb algú altre. Aquell dia que li vaig fer un petó al que no havia de ser el meu marit sinó a un altre i que vaig ensopegar amb els graons de Santa Maria del Mar i l’església sencera va sortir a veure l’espectacle de la núvia que fugia i la mare que plorava... aquell dia jo era aquí, en aquest lloc. Jo era la núvia.  I la corona? Què se’n deu haver fet, d’aquella corona? Tinc gana. Vull més iogurt. El noi del iogurt se m’emporta. On se m’emporta? Deu ser jove, aquest noi. Jo no sé pas quants anys tinc. Ni que m’ho fessin jurar-ho.

             -Vinga, adéu.

            -Adéu, Paco.

-Hasta luego, hijo. – La llano parla i contempla, menja una magdalena. El sucre del berenar reposa sobre els seus llavis vagament bigotuts. S’aixeca una certa brisa marinera, però el seu pentinat encarcarat es manté impecable en lacositat i descoloriment. 

             

SILENCI

-No, si además ellas se ven guapas (les ties  engiponades amb llargs vestits de seda a l’estil romà).

SILENCI

 ...Qué vulgaridad, esas cosas no pasaban antes. Una boda es una cosa seria.