Gent de principis

Ella puja la bragueta i s’eixuga la babeta dissolta en blanca saba. Agenollada com està, l’estudiant de Dret veu els vidres enllacats de la finestra i a través d’ells un parc, unes palmeres i una pancarta.  LA pancarta.

Ell es diu David Mas, porta corbata i fa un parell de mesos que el va deixar la nòvia. // que se’n va anar amb un alcaldet convergent una tòrrida tarda d’agost entre les dotze i la una. Els convergents s’han inventat la independència només per poder trencar parelles de socialistes feliços. Porcs. Desvergonyits. // David Mas nava calent, nava calent...

Ella es posa dempeus i es corda la jaqueta.

“Ja ho saps, estaria bé que això del desallotjament no tirés endavant. Cessió d’ús per l’edifici és tot el que et demano, ehem, demanem, tot el que tots i totes demanem en nom de Can Bocins. I en tindràs quan vulguis, d’això. – I l’estudiant de dret abaixa la guàrdia, es llepa el tou del dit índex i pressiona amb simpatia el prepuci de David Mas– . Can Bocins es queda al barri.”

//Penja una pancarta i després xupa una polla, perquè això de l’insurrecionalisme purità fa molt de temps que ja no s’estila. // I ella se’n va contenta, contenta com s’està després de complir amb els principis (creieu que té finals, la gent de principis?).

Ell David Mas se’n fa creus. Amb la titola eixuta i la vaga recança del suborn s’adona que sí, que per fi ja és un d’aquests homes amb corbata que surten per les notícies. I la vanitat li encén les galtes i li eixampla el somriure, perquè l’elixir de la corrupció és dolcet i es deixa beure.