6. Cap puta s'ho val
Una nit primaveral de l'any 83 a la Barceloneta. Les guitarres i alguns grills sonen des de diversos punts del que vint anys enrere era el Somorrostro. Joves successores de la llegendària Carmen Amaya assagen el claqué i els càntics flamencs mentre els seus pares i avis i germans les acompanyen amb certa reticència, sense voler que el somni de ser algú les distregui de ser mares. Lluny del mar, els carrers són plens de caps de famílies de quinze fills que ja fa temps que han claudicat en la tasca de posar ordre als seus caus enxubats i que opten per exilar-se al bar i fer-la petar amb un grup heterogeni de policies ociosos vinguts des de Galícia, Andalusia, Extremadura. Les dones del barri vell estenen els llençols al balcó i parlen a crits entre elles fins que decideixen que per estar parlant així de balcó a balcó el millor és treure cadires de plàstic fora i deixar que els seus descendents creixin junts esquivant borratxos i jugant a fet i amagar darrere dels arbres, agombolats per la flaire del mar i de les freginades. Expósito ha sortit de treballar i es disposa a beure.
Dos policies grassos mengen patates braves i cornes de porc a la barra de El Colmado. Els bigotis del més veterà llueixen de greix, i de fet el greix s'escampa també per la seva camisa, i també n'hi ha una mica a la punta de les seves botes de cuir negre. Expósito el saluda, el policia gras i veterà empassa la pasta de patates i cornes que té a la boca i li diu:
¿Cómo va eso, jovencito? Tómate un trago con nosotros.
Expósito coneix i admira vagament Antonio de la Vega, de manera que obeeix i seu al tamboret que hi ha al costat d'ell, davant d'una cambrera de braços gruixuts i mirada caducada. El policia veterà es ventila un xupito d'orujo i comença a explicar llegendes sobre mariners bandits i tios mariques. L'altre policia gras és menys veterà i sembla concentrat en la tapa d'anxoves en vinagre. El policia de bigotis greixosos que és Antonio de la Vega canvia de tema i es posa a parlar de les putes del barri. D'una mora molt guapa que té dos clotets profunds a les galtes i que corre pel xino amb un moro tolit,
(riures) La has visto a esta furcia,¿Juan?
El Juan el policia de les anxoves que no havia dit res fins ara enretira tots els platets de tapes de la barra i provoca una trencadissa de ceràmica escandalosa. La dona del bar que té els braços gruixuts i la mirada caducada surt de la barra amb l'escombra a la mà sense presses, habituada als enfrontaments nocturns sense solta ni volta. El policia veterà gras i greixós incita el seu company de les anxoves a que facin com dos homes i es barallin fora. Expósito murmura que Cap puta val una baralla entre camarades i Antonio de la Vega li diu Tu calla imbécil i esclafa el platet de ceràmica de les cornes contra les rajoles de terra. El local entra en estat d'ebullició i ben aviat corren llaunes i ampolles en múltiples direccions, algunes esquerden taules i d'altres esquerden nassos. Expósito surt del bar prò sembla ser que la bronca s'estén per tots els altres locals de la zona i el jove policia de la marítima dóna voltes pels carrerons de la barceloneta, camina de pressa i treu el fetge per la boca fins que topa amb un home que vesteix una túnica i que el condueix a un trencant estret i finalment a una porteria resguardada dels fanals i del rebombori.
Des de la porteria s'entreveu l'aigua del Mediterrani com una pàtina de blau fosc. Expósito seu a terra damunt d'un graó i s'adona que el seu salvador de la nit és un foraster i un religiós, un moro amb túnica.
Hakîm: Baralles per dones, sempre al barri. Tots embolicats amb una o altra, tots barallen per mateixes, i cada dia així aquí.
Expósito no diu res.
Expósito segueix sense dir res prò li vénen al cap imatges de l'habitació humida on vivia abans d'entrar a l'orfenat i evoca l'olor de suor, d'opi i de patxulí que feia la seva mare. Sent basques i agror d'estómac.
Hakîm: També policia tu?Expósito: Ahà.
Expósito treu un cigarret de la butxaca dels seus texans i n'ofereix un a l'home, que el refusa sense dubtar i que procedeix amb la conversa.
Hakîm: Saps? Una vegada perdre el cap vaig per una meuca. Mediterrani travessat hagués cent vegades per veure-la una estona. Prò no, no val la pena, ara ja ho veig tot diferent.
Es mossega amb força el llavi inferior, com si volgués fer-se sang. Expósito sent una curiositat immensa, el moro li incita respecte i li fa una mica de por i sent que tot això sense saber per què l'excita.
Hakîm: ... el que s'ha de fer és castigar-les i que cremin en una foguera en nom d'Al·là. Només sense la temptació els homes viurem en harmonia sota les ordres divines.
La cara beatífica de l'home es desfigura després de dir això, i Expósito es reconeix a si mateix en aquesta desfiguració i aquesta ràbia cap a les putes tot i que és la ràbia d'un home estrany que ve d'un lloc estrany i creu en un Déu de nom -de nom què? Expósito no ho sap. Expóstio recorda l'última vegada que va pensar en el Déu que toca. La mare creia en Déu prò no exercia més que de santa Magdalena; les monges creien en Déu prò quan els colpejaven amb el regle de fusta després de l'hora del pati sota el pretext que havien fet tard a l'oració no exercien de creients. Pensa que potser Al·là és un Déu menys decebedor.
Expósito: Antonio de la Vega i el Juan aquest... no sabia que tots dos anessis de cul per la mateixa puta, m'esperava més d'ells. Això no són polis ni són re.
Llavors Expósito torna a veure com si fos ara la cara del tio babós que va emportar-se a sa mare per sempre més i que el va condemnar a ser orfe. Esclafa la part final del seu cigarret contra l'asfalt. Li explica la seva infantesa a Hakîm en un d'aquells clàssics atacs de sinceritat que hom experimenta de vegades amb els estranys. Després d'haver-ho sentit tot Hakîm somriu i Expósito torna a témer el personatge. Se sent avergonyit. El moro que ja s'ha presentat i li ha dit que es diu Hakim se l'ha escoltat amb atenció i nerviosisme, víctima d'una frisança a estones. Es remou sobre les seves anques, tomba el cap, busca algú en va amb la vista i després mira de nou el cel com en espera d'una resposta definitiva. La història d'Expósito i la seva mare puta que el va abandonar l'animen a explicar que potser, aquí a prop, hi ha la temptació que tant el tortura i que és la causa dels seus mals, els mals que només gràcies a Al·là ha aconseguit oblidar a mitges. El so d'una guitarra de dotze cordes ressona per uns instants dins el cap de Hakîm, i la cridòria per una de les putes més cotitzades de la Barceloneta continua. Hakîm i Expósito respiren infinit, que és una cosa que passa sobretot les nits fresques vora el mar en bona companyia. Cap dels dos no ho diu en veu alta prò aquest és l'inici d'una gran amistat.
Hakîm: Dones són perdició.
Expósito: Cap puta val una baralla entre camarades.
Tots dos s'aixequen i els veiem allunyar-se junts d'esquena. L'un amb texans, l'altre amb una túnica i unes babutxes. Expósito es treu un puro de l'estoig que duu a la butxaca esquerra per celebrar la joia secreta del moment.
7. Sol contra tots
L'urbano Temprano porta dies de baixa. Està a casa amb calçotets i mira Starsky & Hutch. La Manoli l'escridassa i s'hi enfada prò cada cop que tanca la porta de l'entrada de casa i agafa l'ascensor per anar a treballar somica. Segueix volent ser mare. Segueix sense entendre el seu maromo.
Hutch és com io molt més intel·lectual que Starsky, té un cotxe que sembla un tomate con rayas prò és la mena de poli que cal ser, segur que ell mai no agafaria la baixa per depressió i ferides al prepuci. Prò és ros i és guapo com io. He d'anar als arxius de la guàrdia per buscar el cas de les putes que va arxivar Expósito. És veritat que en Hutch deu ser més alt que io, és un tiarro, prò això no compta. L'urbanu Temprano s'alça del sofà, assaja algunes patades a l'aire, fa un parell de flexions amb la barra de ferro que té al sostre del seu petit despatx/gimnàs situat a la meitat del passadís de la casa i després es decideix a afaitar-se, a dutxar-se i a sortir al carrer amb el cap ben alt. Agafa el seu ford fiesta gris i es trasllada de Besòs Mar a la dreta de l'Eixample. Els vagabunds que busquen xatarra i els oficinistes del 22@ que surten a fumar ignoren que cada any l'espigó de la Barceloneta és més i més ple de caps de víctimes innocents. Miguel Temprano Botijo està sol davant la injustícia.
Arriba a l'arxiu. Li demanen una explicació i diu que ve de part d'Expósito. La secretària que porta ulleres de pasta i faldilla de tub li diu que d'acord prò que no s'hi estigui gaire estona que per aquests tràmits calen autoritzacions signades i ell no ha dut cap autorització signada. Temprano calcula que Expósito va entrar al cos de la Urbana a principis dels vuitanta. Sap que el cas del maniquí que ell va trobar en una guixeta és a la secció d'homicidis, i la secció d'homicidis no és gaire extensa perquè la guàrdia urbana acostuma a cedir els casos d'assassinats a la policia nacional o als mossos.
Antonio de la Vega, assassí de la prostituta d'origen incert trobada a la caserna de la Barceloneta de la policia marítima, juliol del 1983. Crim passional. Cas resolt per l'agent Expósito. Medalla de la marítima. Ubicació d'Antonio de la Vega: presó de la Model.
Qui cony és Antonio de la Vega? Feia de poli de la Barceloneta a finals dels setanta i a principis dels vuitana, després se li perd la pista i el retrobem als arxius de la Model, acusat de barallar-se amb altres presos i d'enaltir el feixisme. Un poli facha i putero que es va enamorar massa d'una d'elles, tot encaixa. Però si el van tancar, qui va matar la resta de putes? Qui les mata encara ara?
LUISA
Temprano passeja per la Barceloneta i va de bar en bar. Pregunta als amos i als cambrers que troba quant de temps fa que són oberts, si els clients habituals són polis. Cada cop que entra a un establiment diferent Miguel Temprano es beu un quinto. L'èxit de la seva primera sortida és nul i el fa tornar a casa capficat, sentint-se un inútil. Prò l'endemà torna un cop més a la zona i al cap d'hores de rondar i de beure va a parar a El Colmado. Darrere el taulell hi ha una única cambrera vella amb els braços fets una pelleringa i la mirada caducada de tants anys de servir. A ella li demana un vermut i unes olives i li pregunta si aquell és un bar molt antic, que això és el que a ell li sembla. Ella li diu que sí, es mira dirvertida les dil·latacions a les orelles de Temprano i li pregunta si ell també és un petit agent de l'ordre de la Marítima. La referència a la "petitesa física" infla considerablement els pebrots de Miguel Temprano prò l'urbanu intenta moure's amb professionalitat i decideix anar al gra i preguntar-li per un senyor que era gris i que es deia Antonio de la Vega. La Luisa la cambrera li diu que sí, que el seu bar abans era un cau d'agents de l'ordre i que tot es va acabar precisament amb la detenció d'Antonio de la Vega que era un gran home un gran policia i un client assidu de la casa – i aquí el criminòleg especialitzat en psicologia emocional Miguel Temprano intueix en els gestos de la dona potser la febre d'un amor passat mantingut sempre en silenci. Temprano s'acaba les olives i escura el Martini. Promet a la Luisa que tornarà amb notícies de de la Vega i agafa les claus del cotxe per entrar-hi encendre el motor i dirigir-se a Quatre Camins.
No hay comentarios:
Publicar un comentario