FAST CAR

Dedico aquest conte al Nil i al senyor Àngel Guimerà.

Dels altaveus de l'única terrassa de la plaça Sant Just sona fast car de tracy chapman. Una taula, un gos pataner, una parella que beu americanos un migdia d'hivern assolellat a Barcelona. Ell va brut, porta una jupa de cuir i els cabells greixosos prò té unes faccions regulars i els seus ulls són dos bassals de color verd serèserè. 

Marxaré aquest vespre a casa meva, aviat parirà la Luna i quan pareixi prefereixo estar allà tranquil a dalt de la muntanya.

Clar, prò jo es que creia que havies marxat de la masia i que volies posar-te a treballar a la vinya del teu pare. No em vas dir això per telèfon?

El Manel arrufa el font i creua la trajectòria dels seus globus oculars per encendre un porret gairebé consumit del tot i que fa ferum de tabac negre. La Luna llepa les mans de la Marta. 

Wenu, aniré a fer parir la Luna i arreglaré algunes vigues del sostre de la meva habitació de la masia i després aniré a la vinya. Segur que no em quedo a Barna, això està clar. Aquí no sé fer re io, només puc tenir curros de merda i emborratxar-me amb els colegues.

L'estiu que es van conèixer el Manel la va fer pujar a un autocar de la sarfa direcció Lloret. Allà dintre asseguts el Manel recolzava el cap sobre la falda de la Marta i li deia que ell no creia en prínceps ni princeses, que això de la fidelitat i la monogàmia era una forma d'estimar poc realista i caduca. Que ell era lliure i no es creia això d'enganxar-se a ningú, que tot eren pel·lícules de Disney.  

Ara a plaça Sant Just senten el vent esquivar-los les galtes i refredar-los els dits, prò és igual perquè el seu silenci no ha estat mai incòmode. 

 A mi el que de brîtat m'agradaria és trobar alguna noia que vulgués viure a la muntanya, fent supervivència, recollint fruits del bosc. Prò les noies no voleu això. 

Ara els ulls del Manel són més brillants i més bonics del compte. La Marta pensa No he estudiat sis anys en universitats diferents per anar-me'n a fer de caçadora recol·lectora. També recorda la nit dos o tres mesos abans en què ella i el Manel s'abraçaven a les fosques damunt del llit gegant dels pares d'ella i el Manel li deia que ell el que volia era escapar-se amb alguna noia a una ciutat nova per començar de zero, que això sí que et fa estar unit. 

Ja pago jo els cafès que això de vendre boix grèvol no és un gran negoci,no?

Gens. I m'he passat dues setmanes allà França pujant els arbres per tallar-lo, em vaig fer un tall. -li ensenya un tall vertical al dit pulgar esquerre.- tots els treballadors anàvem a dormir quan es feia de nit i ens llevàvem quan es feia de dia. I ara a la una t'he de deixar, que he d'intentar vendre el boix...el muérdago a dos euros el quilo per cinquanta fires abans que es podreixi. 

En Manel expulsa el fum i en fer-ho els seus llavis vibren d'una manera especialment infantil i graciosa. 

Ja, tranquil, jo tampoc tinc gaire temps.

Estaven tots dos a les palpentes i s'acariciaven i ella li va preguntar si se n'aniria amb ella a una ciutat desconeguda a començar de nou. Ell li va dir que no ho sabia. Volien i dolien prò la Marta sap bé que ella no vol, que no podrà ser mai infidel al Sebas encara que el Sebas la insulti i la ignori cent mil vegades al llarg de dues eternitats. 

[...]

Hi havia cavalls, a França, prop de la caseta de fusta on dormíem els treballadors. A mi m'estimen molt els cavalls. Els que no estan domats venen i paren el morro perquè els toqui – riu orgullós.

Sonen les campanes de tres quarts d'una. 

Els cavalls són molt sensibles -la Marta pensa que els cavalls s'entenen bé amb la gent que com el Manel sap ser u amb la naturalesa. La Marta toca el cap de la Luna i la gossa remena la cua amb serenor. - oii Luna, preciooosaa. Que estàs prenyadeta?? això és molt important eh, reina? 

La Luna sacseja el cap amb la llengua fora i la Marta recorda una tarda d'estiu que ella treballava al bar al Born i que va caure un xàfec massiu. En Manel va venir pedalejant a veure-la i a fer un carajillu i quan va saber que ella havia vingut a treballar sense paraigües ni res en Manel va tornar a casa la seva mare d'on venia sota litres i litres d'aigua només per portar-li una jaqueta impermeable. La Marta recorda l'escalforeta de les atencions del Manel i pensa en una cançó sobre els brigadistes internacionals durant la Guerra civil espanyola que es diu "una espurna de llum per véncer la foscor". Prò al final la foscor s'empassa l'espurna i la Marta i el Manel no pujaran a cap cotxe ràpid junts ni aniran a viure a cap ciutat on estiguin sols i siguin feliços perquè la Marta és l'esclava del Sebas que és un tirà prò que no és un salvatge i que és l'únic home que ella estima.   

Me n'hauré d'anar. 

Quan van baixar de l'autocar de la sarfa en Manel i ella van caminar per la carretera que va de Tossa a Lloret durant dues hores, van travessar boscos, van beure aigua de les fonts i finalment un gitano que conduïa un cotxe destartalat i que bevia un litre de cervesa els va agafar i els va fer anar d'un cantó a l'altre del vehicle entre riures i comentaris sarcàstics de borratxo sense por. 

Tornaré a baixar per Nadal, si vols ja et diré alguna cosa quan baixi.

Van baixar del cotxe del gitano al capvespre i van arribar a una platja plena de cabanes de fusta buides davant del mar, a la espera que alguna parella s'hi instal·li per uns dies i després marxi. De nit a la cabana van fer l'amor com conills i es van defensar l'un a l'altre dels mosquits grassos i agressius que habitaven un bassal d'aigua proper. Aquella nit d'aquella platja estant miraven el cel i els feia l'efecte que les estrelles els caurien al damunt. L'endemà van anar a caminar per un pujol ple de pins que hi havia a la vora i en Manel mentre rosegava un bri d'herba va anar recollint floretes silvestres de colors diversos i va fer un ram  per donar-li a la Marta.  

Sí, diga'm alguna cosa quan tornis a baixar a Barna. -la Marta somriu.

Per una fracció de segon abans que s'acomiadin en Manel fa aquella cara que sembla que digui: Marta, ets meva, anem-nos-en tu jo i la Luna a una altra ciutat, a una illa deserta o a les muntanyes de la Garrotxa, lluny de la maldat del Sebastià i de la resta dels homes. Però al final cadascú camina sol per la seva banda. 

_______________

La Marta puja a una camioneta i passa hores asseguda al darrere amb la mirada fixa a les finestres que reflecteixen tota la realitat física de l'asfalt, del cel i les urbanitzacions a gran velocitat. Només de tant en tant veu, de reüll i sense immutar-s'hi, la conductora del vehicle que fa clenxes sobre el volant i esquiva camions titànics amb continguts altament inflamables. I pensa anem-nos-en a la terra alta, lluny de la maldat del Sebastià i de la resta dels homes...