Pongamos que hablo de Madrid

Soy guei maricón sarasa, como quieras llamarle, y ¿ves? -s'aixeca el camal dels pantalons i descobreix unes cames raquítiques- tengo que irme a mirar las venas porque soy seropositivo y me cobran veinte euros por el tren, cuatro por el metro y ahora dos euros por el bus. 

Li falten les dues dents de davant i té les faccions morenes i xuclades com una pansa, els cabells despentinats i atzabeja. Li pregunto que qué tiene que ver el precio del bus con ser seropositivo i em respon sense presses prò sense pausa que el que vol és que li deixi pasta. No li deixo pasta i marxa.  

Una manola: Leocadia Zorrilla de Goya

Madrid té aires de metròpolis monumental, la Gran Vía em recorda més a les avingudes de Nova York que al Passeig de Gràcia. L'asta que sosté la bandera espanyola  de la Plaza Colón és proporcional en grandària -grandària en proporció territori geogràfic/idea de nació- a la de la senyera que hi ha davant del mercat del Born. 

-Javier, ¿esta bandera de qué es? 

...

- Es la bandera de España, hijo.

I el Javier que és rosset i monissim com els fills de les infantes ni s'immuta, marxa a jugar amb el seu germà encara més petit i rosset mentre el pare se'l mira amb orgull i la mare parla pel mòbil. No és el cas de la família del petit Javier, prò he observat que els pares i les mares madrilenys que tenen filles petites tendeixen a posar-los llacets de seda, gavardines de llana grisa i sabates de xarol. No, si eso ya lo sé yo, vosotros sois más modernos, más europeos, no hay duda -em diu hores més tard un jove aspirant a fiscal que té una habilitat admirable per impostar l'accent català. 

Al Palau de la Plaza Colón hi ha una sola exposició gratuïta al quart pis i entro a fer-hi una ullada. La temàtica és la passió que tenia Le Corbusier -el seu nom de pila era Charles, prò ja se sap que els artistes es guarden prou de tenir noms vulgars- per les postals. Hi ha postals que l'arquitecte va comprar a la Rochelle i també a Vicenza, algunes a llocs exòtics i remots com les filipines. Charles-Edouard Jeanneret-Gris va traçar formes geomètriques damunt la imatge de Notre-Dame i damunt les runes d'una església que podria haver estat gòtica o podria haver estat romànica prò que a la postal ja és poc més que una carcassa. 

Els carrers de Lavapiés no dormen ni els diumenges. Amb la policia s'executa un ball curiós, els agents fan fora els noctàmbuls d'una plaça, els noctàmbuls es refugien a Tribunal fins que els agents es mouen i la gent aterra de nou a la Plaza de la Quimera, a Lavapiés. Arriba dilluns i m'aixeco a les sis per agafar un autobús de tornada cap a casa. A la Plaza del Sol trobo un grup de joves i no tan joves que es recolzen a la sortida del metro -que s'assembla molt a l'estructura de vidre que hi ha al  Louvre-  i xerren amb llaunes de cerveses a les mans, celebrant que a Madrid les nits mai no s'acaben. 

___________________

Sec al Retiro i se m'asseuen dues argentines velles a banda i banda del banc. Una d'elles fa poc que viu aquí, sembla dispersa, té els ulls clars de glaç i una epoc (enfermedad pulmonar obstructiva crónica) que la fa respirar costosament entre paraules. Mussita com pot que el Retiro té un jardí de roses i que son hermosas, que ella sempre que pot s'apropa a veure-les.

-Yo, chica, estudié la carrera equivocada. Económicas -em diu. 

-Entonces, ¿mató usted  a la artista que lleva dentro?

-Nada de eso. Sigo pintando. 

Totes tres callem i jo marxo que es fa de nit i la resta de la ciutat m'espera.

____________________

La camarera quiere cambiar el mundo

Tania, llicenciada en filologia hispànica, màster en crítica literària i literatura comparada. O el que és el mateix, cambrera en un bar de modernos al barri del Tribunal prop de la parada de metro  Callao. Creu que ser cambrera és una altra manera de canviar el món prò que ser professora és encara millor. Durant dos dies compartim pis, cocacoles, ampolles de vi i alguna d'aquestes coses que es fumen. Parlem de Galdós i de García Márquez. Em recomana un poeta que desconec de nom León Felipe i em pregunta per algun autor català digne de ser llegit en una traducció -en hispánicas no estudiamos a ningún autor en lengua catalana, la verdad. Li parlo de Pla i de Rodoreda prò de vegades els noms no queden entesos perquè la tos de gos que també compartim ens ho impedeix. 

[...]

És de nit i el Dani, la Tania i jo som a Lavapiés, asseguts a la plaça on hi ha la seu de la UNED. Davant nostre hi ha un porxo cobert d'heura i una biblioteca que abans de la Guerra Civil era una església prò que va quedar malmesa pels atacs dels rojos o dels anarquistes. Un grup de pakistanesos adolescents juguen a futbol, parlen en urdu i escolten reggaeton.Uns senegalesos festegen amb unes noies al costat nostre i tota una fauna de joventut diversa prenem cerveses a la fresca.  

TANIA: Viví en Castellón hace mucho tiempo, cuando era niña. Pero no sé hablar catalán. Un día entré en una tienda a pedir algo y me contestaron en catalán. No entendí nada y decidí que nunca aprendería esta lengua. Pero bueno, al final tuve que dar esta asignatura en la escuela y al cabo de muchos intentos me aprobaron. 

JO: Y no recuerdas nada?

TANIA: Bueno, lo único que se me ha quedado son los dias de la semana. 

JO: Ahá. ¿ A qué día estamos?

TANIA: Divendres.

La dulzura de Lucía 

Lucía de Cáceres canta flamenc i rumba amb una veu gutural prò melosa asseguda en un banc de la Latina. És nit de salsa dins la carpa, i els nostres càntics  i el so de la guitarra espanyola del Dani es confonen amb els ritmes llatins provinents del recinte. La Lucía porta una camisa fosca de gasa i estampada de flors vermelles, com una Carmen de Marimé. D'entrada la veu se li encalla prò a mesura que les hores passen la gola se li escalfa i les seves melodies guanyen guanyen fins que arriben a les notes més tristes i divines sobre l'absurditat dels amors romàntics.

LUCÍA: Iulius, ¿Quieres que te acompañe a hacer cola del polyclín?

JO: Oh, nada de eso Lucía, tú tienes que quedarte aquí cantando como si no hubiera mañana.

[...]

LUCÍA: ¡Québonito, québonito! En qué  lengua estás cantando?

JO: Es catalán, Lucía.

LUCÍA: Ah, sí? ¡Me encanta esta chica! 

[...] Oye Iulius, ¿vamos a bailar un rato? 

La Lucía balla salsa amb parelles diferents i jo vaig enfundada en dos abrics gruixuts innecessaris fins que se m'acosta un galant discret i d'aspecte asiàtic que em treu a ballar i em desempallego de la roba d'hivern. L'astiàtic madrileny i jo fem passos maldestres una bona estona, rodem i rodem i en un determinat moment m'adono que el que més li agrada és fer-me girar com una baldufa. Llavors jo mateixa experimento la diversió que això suposa i el desconegut i jo iniciem una mena de cursa de girar, a veure qui dels dos mareja més l'altre. Després ens en cansem ens separem i ens n'anem cadascú a una punta de la sala, com si el frenesí de ritme que hem viscut junts ens fes vergonya. Acte seguit se m'apropa un home alt i prim que fa bona olor i porta una samarreta estreta i repeteixo l'escena d'abans. Intento deixar-me portar per la destresa del meu acompanyant i faig voltes i més voltes fins que la música s'atura i em trobo encarada davant d'un grup de senyors i senyores castissos de mitjana edat i aspecte solemne. El més agosarat de tots ells m'agafa del braç i em diu

-Lo has intentado mucho, de esto no hay duda.

-¿Qué? Bueno, no soy muy buena bailarina, hago lo que puedo.

- No, si tú tienes mucha personalidad, ya se te ve, sólo te falta pillar eso del un-dos-trés, un-dos-trés – mentre m'ho diu simula el moviment ell sol, ballant sota una lluna quasi plena-  ¿comprendes?

Tot el grup de castissos respectables que l'acompanyen em miren i somriuen com si assentissin i jo marxo confusa amb la cua entre cames, convençuda que "tengo mucho personalidad" prò que la major part del temps faig el ridícul. 

Malas leches

Máher se marchó de Barcelona y se olvidó de sus raíces kurdas. Viste su gorra de chulo bohemio y su sonrisa atolondradora y su amigo que aspira a ser fiscal y que confiesa que si puediera metería al profeta-presidente Mas en la cárcel, sentencía:

-Eso de ser kurdo Máher lo dice para follar. Aqui todos sabemos bien que es español y antes que español madrileño.

Máher se ríe coqueto. Casi amanece en la calle Gran Vía cuando cuando de repente se suma a nuestro grupo un deportista de élite. Lleva el pelo al raso y una camisa de joven skater más o menos ordinaria.

 -Me han dicho que eres catalana, ¿no? Pues que te quede bien claro que esto es ESPAÑA.

I m'ho diu bramant ben a propet de l'orella i jo sense pensar-m'ho li responc me das asco i les dues madrilenyes que són amigues del Máher, de l'aspirant a fiscal i de l'esportista d'elit em mirem com suplicant clemència i m'asseguren que el que digui el tio aquest a elles no les representa. M'escapo del grup i m'acomiado del Máher amb una certa agror prò després les llums de la Plaza del Sol, les salutacions d'una colla de vagabunds italians afables i el camí que va des de Tierso de Molina fins a Lavapiés m'admiren, em fan sentir lliure i em tornen la pau.