França, 2012

Ens dirigim a una casa a la campagne, viatjo en cotxe amb part de la família de la Lydie i amb el Marcus. França és color groc cremat i té verd i hi ha flors i vinyes. Sento i celebro que el país és més que París, sobretot ara que és de dia a la carretera i fa un sol que pica. 

[...]

El gust pel vi del secretari de Montaigne, la seva tendència a descriure les coses tècniques a batzegades. És curiós, això de tenir algú que escrigui per tu. 

Som en una casa a Ladon, a l'interior. Passo els primers dies fora de París i m'està bé, perquè París a l'estiu cau al damunt i embafa. Hi ha una platja fictícia i enganxosa a la vora del Sena. Mai no acaba de fer sol però sempre fa calor i vol ploure. Estem tots tres vestits sobre la sorra i La Lydie i el Marcus discuteixen. Han de decidir si es casen o se separen perquè el Marcus no té feina i falta poc perquè deixin de valdre-li els papers de turista. Està sol i avorrit, a París. Si no marxa, serà un buffalo soldier australià emigrat per amor, sense un duro, sense somnis ni un trist venedor d'herba a l'abast. Però els orgasmes d'ells dos són commovedors. Els sento gaudir des del meu llit improvisat al menjador, a baix. Tenen un piset agradable i car a la banlieue. Ella cuina i el Marcus està satisfet d'haver trobat una francesa que cuina i es mou com els àngels, que serà una advocada de la mida d'un campanar i que en definitiva té altes expectatives racionals sobre el que ha de ser la seva vida. O almenys això sembla. La Lydie també té els llavis suaus molsuts, i és menuda, té els ulls ametllats i les dues dents de davant mig separades d'un manera graciosa. La dentista li va recomanar que no se les ajuntés perquè aquest defecte és part de la seva bellesa. Porta trenes per organitzar el cabell extraarrissat. És preciosa, s'estimen. 

Montaigne menciona les comunitats religioses femenines, dones més o menys al marge de les institucions eclesiàstiques, exposades als bandits que corrien als segles XIII i XIV i amb l'amor per Déu nostre senyor com a única arma. Anaven cobertes amb un vel blanc, es deien i els deien les núvies de Crist. És difícil aguantar un matrimoni sense sexe. Qui sap si darrere d’aquestes verges estoiques no hi ha, com és el cas de Hildegard von Bingen –escriptora, pintora, compositora- dones exemplars. Joana d’Arc és un altre exemple de religiosa fanàtica i sublim. <<Aquella famosa dama d’Orleans, que es deia Jeanne Day o Dallis>>, diu Montaigne. Ara sóc ben a prop d’Orléans, i la familiaritat de Montaigne em sobta, com si el tingués al meu costat bevent bordeus i devorant pollastre al forn. Ben segur que ens hauríem entès, aquest senyor i jo; la meva manca d’erudició, la distància històrica i el meu francès precari no haguessin estat cap inconvenient. Segur que la meva persona li hagués desvetllat la curiositat, com  quan es passejava per Alemanya i s'adreçava en llatí a les adolescents per lloar la seva bellesa i les seves llargues trenes teutones. El diari de viatge de Montaigne és un testimoni més de la petita història, la que no surt als llibres de text i no s’avergonyeix de proclamar-se com a mera ficció, record aproximat d’una vida humana. La fixació pel vi i les mil maneres de prendre’l, l’observació atenta dels costums a taula i els estereotips sempre són bons companys de ruta. No hi ha sortida que no impliqui un estudi antropològic, aproximatiu però sempre pretensiós, de la gent local. Pel que sembla, ja fa més de quatre segles que els alemanys són endreçats i que fabriquen vins fluixos. 

El cosí de la Lydie ha vingut des de Senegal per cuidar l’oncle, diu. És un home enèrgic extremadament sol·lícit. Poda totes les plantes, cuina i fa espetegar els dits amb alegria quan en Babs posa vinils. Formem un quadre familiar anòmal: un australià i una catalana escombren el jardí rural d’un parisenc madur nascut a Benin. Al jardí feinejant també hi ha la Lydie i el seu cosí Jo. En Babs està sobretot a la rereguarda de la casa. En un moment determinat de la poda del jardí ploro una mica entre els arbustos. Em sorprèn i m'avergonyeix en part la causa de les llàgrimes, que és la necessitat abstracta i persistent d'estimar algú més que a la resta. El Marcus em mira mentre suem amb l'esquena doblegada i em diu It sucks to be in a minority. M'adono que jo tampoc m'havia sentit mai blanca entre negres. Al capvespre la calma de Ladon és sufocant. Les bicicletes sobre la grava és tot el que se sent, amb l'excepció del motor d’algun cotxe ocasional. 

Senegal és ple de gent originària de Burkina Faso. Durant el sopar –una barreja de pâte africana i tarrine de canard francès- en Jo ens ha explicat que molts habitants de Burkina Faso van emigrar a Dakar i rodalies als seixanta empesos per l’auge de la indústria del cacauet. Ell treballa a la banca, però. La seva fisonomia és admirable i amaga una bona quarantena d’anys. En Babs ha tingut una malaltia seriosa a la pell i és metge i escriptor. Al dors de la seva novel·la Une femme dans la lunière de l’aube el nom de Barnabé Layé hi apareix sota la categoria d’autors africans que escriuen en llengua francesa. És un home remarcable i de dolça condició excèntrica. En Babs petit de mida i enèrgic, que dóna ordres a tort i a dret i que ens organitza a tots sota el tel d’una autoritat muda. Passa gran part del temps al jardí o a la cuina, coent pollastre o fent pasta de blat. Black men love chicken diu en Marcus, i no podria estar més d’acord amb ell. Jo també dec ser un home negre, per això. 

S’ha posat en marxa una rutina indestructible a la casa. Tots ens llevem a les nou del matí per fer un esmorzar solemne; el desdejuni és una mena de ritual per en Babs. No hi ha millor símbol de pau i de felicitat estúpida –la única que val, perquè, com deia Flaubert, per aconseguir la felicitat ja has de ser feliç d’entrada- que fer un bon esmorzar. Quan som al voltant de la taula ell ens autoritza a seure i començar a menjar. A casa d’ell, la música és l’eix que fa rodar el temps. En Babs adora els vinils i li agrada quedar-se dret al costat del tocadiscos fent petar els dits i movent els malucs. La seva novel·la m’ha atrapat força; l’alterno amb els diaris de Montaigne, i ell se n’ha adonat. De tant en tant, quan li sembla que no l’observo, em dirigeix mirades furtives mentre llegeixo el seu llibre. És comprensible, qui no ho faria? És una escena de lectura de gran utilitat, com una crítica literària sensorial: ara somriu, ara passa les pàgines per comprovar quants capítols té la novel·la, ara sembla especialment absorta a la meitat, potser és que ja ha descobert per què han raptat a la protagonista... Una dosi de crítica política, els ecos d’una història d’amor i una gran sensualitat. Descriu les olors, els sorolls i els pits punxeguts de les dones africanes. Els pits de les seves dones africanes sempre són punxeguts, no em pregunteu per què. 

BRETAGNE

On dit que chez les bretons on boit comme un trou. C’est drôle, parce que c’est tout à fait vrai que chez eux personne n’en a jamais assez, d’alcool... Com Monatigne, provo d’escriure el meu dietari en la llengua local. És clar que som a Bretanya, i l’eco de les muntanyes verdes sona en bretó, aquí; una llengua mig oblidada pels humans però impresa en el paisatge. El poble bretó, com l’irlandès i el gallec, és d’origen celta. Devien ser una gent curiosa, els celtes, perquè tenien el costum d’instal·lar-se sempre als llocs més bonics i plujosos. Elle est rigolotte, ma couchsurfeuse! Em diu el meu hoste mentre bevem vora del mar amb els seus amics quarentons en una festa del port. He deixat el Marcus i la Lydie enrere amb el seu amor i amb la seva misèria. 

Brest és una ciutat militar. Destruïda arran de la Segona Guerra Mundial, va ser refeta pels americans amb el plànol de Denver. Quadrada, gris i regular. Brest és lletja. Prop del port, un riu ve a desembocar a l’oceà sota la vigilància atenta d’uns quants soldats somnolents. L’Stevan i en Dédé se’n lamenten: Ça serait beau, d’avoir des restos ici, de pouvoir s’y promèner! Però de restos ja n’hi ha a la plaça principal, i s’hi serveixen plats d’una carn suculenta per un preu més que acceptable. Una matí em llevo i vaig cap al port per moure’m de Brest. Aniré a Ouessan, perquè he vist un fulletó on deia Venez à Ouessan! i hi sortia una ovella. 

Torno amb vaixell d’Ouessan, illa situada a un parell d’hores de Brest. L’alcohol d’ahir a la nit encara em ressona a les temples. Prop del far d’Stiff la crosta muntanyosa respira alenades de colors, perquè les flors hi abunden tant i hi són tan diverses que pinten l’arxipèlag de porpra, groc, blau.  Les hortènsies creixen a cada passa com si un jardiner obedient les hagués plantat i les falgueres conviuen amb rosers i amb ortigues que m’esgarrapen la pell dels genolls. L’illa és plena de jubilats, i ho entenc. Si hagués d’escollir, a mi també m’agradaria envellir i morir al compàs d’aquestes onades devoradores de roques. 

Hiermat és la paraula bretona per dir Salut, i des que sóc aquí que no paro de pronunciar-la. Els bretons somriuen, contents de sentir la seva llengua agònica sortir d’una boca estrangera. Tampoc no demostren cap gran tristesa per la pèrdua de la llengua materna, per això. Quan els pregunto pel bretó la gran majoria de gent em respon amb la indiferència. L'hospitalitat bretona m’embolcalla. Faig excursions amb la Kristel i l'Stevan, també vénen els dos nens d'ella. Ens entenem i em comporto com la tieta estrangera de la canalla. Veiem menhirs antics, mengem crepes. La Kristel i l'Stevan fa pocs dies que estan junts, són una parella en construcció. L'Stevan em diu que ja li va bé que la Kristel tingui nens perquè així la feina ja està feta. Ell té un chihuaua estrident anomenat Dexter, i un gat elegant, l'Artur. Dos animalets i dos nens són més del que cal per formar una família. 

Les inquietuds teològiques vertebren el viatge de Montaigne. D’un poble a l’altre, a banda i banda de Suïssa ell parla amb jesuïtes, governadors, pastors protestants. Allà on va conversa amb els partidaris de Zwingli i de Martí Luter, comenta com l’empremta del gran Luter ha sembrat mil nous  dubtes en les ànimes fidels. Quin és l’eix del meu viatge? Un rumb poc clar, un vagar curiós per la cultura veïna. 

Diuen que Ouessan és l’illa de la sang, perquè no hi ha manera d’enfilar-s’hi sense tallar-se. Els petits illots i roquers que l’envolten generen unes corrents molt fortes que han provocat accidents navals una vegada rere l’altra al llarg de la història d’aquestes costes. Un senyor bretó m’explica això entre gots de vi blanc,li he preguntat on era un dels fars i m'ha fet asseure a la seva terrassa natural davant del mar, després ha vingut la seva dona i s'ha assegut amb nosaltres. Lloguen habitacions a turistes que busquen la pau, el seu tros de jardí és edènic. Intueixo que malgrat el batec dels anys, marit i muller estan vinculats per aquesta mena d'amor que és antic com el vent i com la terra. 

Penso en vaixells pirata encallats per sempre a la sorra, perquè Ouessan és perillosa i salvatge com la Mallorca hiperbòlica que descriu Porcel. Ouessan, terra de jubilats francesos; EL lloc on passar els últims anys d’una vida cansada. Però com diu Pla, la bellesa sublim de la natura també pot arribar a esgotar la vista. 

Els rostres de la gent d’aquí són especials. Poc francesos, quasi irlandesos. Sempre que es troben, els homes bretons se saluden fent-se petons a la galta. Quan beuen la desinhibició és total i res no sembla importar-los; és clar que, quan bevem, no hi ha cultures que valguin, tots fem igual. Aquí adolescents i mares de família convergeixen al bar sense que ningú faci distincions jeràrquiques de cap tipus. La identitat bretona s’escola entre gots de sidra, es deixa veure en una mirada o en una mandíbula.

El bretó i el gaèlic han estat esborrats del mapa, sobretot després de la Segona Guerra Mundial i la posterior prohibició de les llengües regionals a les escoles. L’àvia de la Kristel no parlava francès – de fet no hem d’oblidar que, fins passat el 1789, gran part de França no parlava francès-.  I malgrat tot no va transmetre la llengua materna als fills; la Kristel no sap dir res en bretó. És un tros de dona, em dóna cabassos d'esperança.