Les dones gairebé mai no fem res de profit perquè sempre estem pendents d’una cigala. Per això les lesbianes són tan nombroses entre les dones que han fet coses. Conceptualment soc lesbiana. L’únic motiu racional per no ser lesbiana és que la majoria de dones estan tan pendents de manera quasi exclusiva del cas que els facin els homes que això les fa poc sòlides: com estimar algú que sempre està pendent de l’aprovació dels altres? Jo m’hi compto, entre les dones i entre les fans de les cigales, i no voldria per res del món donar la raó als homes blancs i grassos que es permeten el luxe d’escriure bé i sense témer cagar-se en les misèries dels qui no són com ells (perquè no s’hi atreveixen o perquè no poden permetre’s el luxe d’atrevir-s’hi: sempre hi ha una cadira per preservar, una hipoteca per pagar, un fill que es concentra poc i hauria d’anar a la concertada). I tot i així, amb les dones, amb aquesta meitat de la humanitat que formem entre totes i que durant bona part del temps ja hem tingut prou pena, sovint m’hi emprenyo. Fins i tot m’emprenyo amb les que brillen. Cigala, cigala, cigala. És insofrible, perquè a més sempre fem veure que és per una altra cosa –i no és per cap altra cosa que no sigui la cigala.
La cigala ens encega, cigala el símbol, perquè de cigales n’hi ha moltes, de minúscules o de colossals, de les que són com una exhalació maldestra i de les que fan mal i a la pràctica tampoc no serveixen. Avui mentre netejava la cuina he sentit Salvador Sostres dir a Marina Porras que ell va començar a treballar pel Puyal als quinze anys perquè des de petitet que era soci del Barça i entrava a la llotja. És fàcil adonar-se que Salvador Sostres va poder entrar a treballar amb un periodista esportiu de primera línia quan encara ni s’afaitava gràcies no només al seu talent (talent sempre n’hi ha d’haver un pòsit, contra el que puguin dir els intel·lectuals pobres i ressentits contra els intel·lectuals més o menys rics), sinó a la pasta que havien generat els embotits de la seva àvia, al cel sia, santa dona, que es va enriquir fent botifarres –qui sap si no era lesbiana.
La cigala ens encega, cigala el símbol, perquè de cigales n’hi ha moltes, de minúscules o de colossals, de les que són com una exhalació maldestra i de les que fan mal i a la pràctica tampoc no serveixen. Avui mentre netejava la cuina he sentit Salvador Sostres dir a Marina Porras que ell va començar a treballar pel Puyal als quinze anys perquè des de petitet que era soci del Barça i entrava a la llotja. És fàcil adonar-se que Salvador Sostres va poder entrar a treballar amb un periodista esportiu de primera línia quan encara ni s’afaitava gràcies no només al seu talent (talent sempre n’hi ha d’haver un pòsit, contra el que puguin dir els intel·lectuals pobres i ressentits contra els intel·lectuals més o menys rics), sinó a la pasta que havien generat els embotits de la seva àvia, al cel sia, santa dona, que es va enriquir fent botifarres –qui sap si no era lesbiana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario