L'altíssim

Quan cantava no pensava en res. Una bona filera de noies el contemplaven assegudes a les cadires del cafè Candèlies mentre bevien vi i gaudien de la gran il·lusió que és viure a Gràcia i creure que tothom celebra que visquis a Gràcia -tu, la guiri rosseta i rígida que s'ha afaitat mig crani, s'ha disfressat amb un abric desenfadat i se sent, ara sí, plenament mediterrània.

Totes les rosses rígides de crani rapat i boca tacada del vi del Cafè Candèlies sabien que, a més de cantant de soul, aquell era un partit dels grossos en el sentit figurat i literal del terme. Algunes mediterrànies autèntiques i cansades de ser-ho també es miraven al cantant de soul amb delit i n'esperaven alguna cosa, les tres assegudes darrere de les forasteres, en segona línia, creient que el fet de ser locals i realment pobres i desenfadades captivaria molt més l'atenció del cantant de soul -que ja en devia estar tip, de veure's amb noies rígides i rosses!

Però el cantant de soul no volia res ni tenia res a dir-li a ningú. El so que emergia de les seves cordes vocals era com el brunzir d'una abella. No hi havia cap pensament ni passió profunda darrere les melodies d'Otis Redding, només una timidesa benigna. Quan cantava s'oblidava de que era alt i fort i en el fons odiava la presència de tantes dones i coneguts i saludats que el lloaven i l'atabalaven. L'única cosa que mantenia encesa la metxa era el record de la seva àvia jamaicana a Kent, el traç de la seva silueta encongida quan ell l'acompanyava a l'església i la veia pregar amb devoció, agenollada davant de l'altíssim.