XARXES

Vaig créixer amb el telenotícies vespre i les pel·lícules de diumenge. Sovint anava al videoclub amb els pares i dormia amb el Charlie sota el coixí. Ara no sé obrir la tele, i l'última vegada que vaig anar al videoclub va ser l'estiu del 2005. Aquella mateixa tardor el negoci va tancar, perquè tothom havia adquirit portàtils i l'accés a la cultura pop era il·limitat. Ja no calia rebuscar entre mil caràtules amuntegades sobre prestatges metàl·lics per decidir quina pel·lícula veies perquè per fi havia arribat l'era Internet i el món era u, infinit i extrainterconnectat.

Quan tenia deu anys vaig adquirir un portàtil petit i discret i vaig gaudir d'algunes nits de Seriesyonkis. La televisió va convertir-se llavors en un objecte retrògrad que no diverteix ni ensenya res. La relació entre Seriesyonkis i jo era inestable, per això. Sempre acabava sortint una finestreta que t'exigia el número de telèfon perquè, en teoria i mai en la pràctica, tinguessis accés al capítol o la pel·lícula desitjada. Quan em passava això buscava noves pàgines i totes em demanaven el número de telèfon[1]. En altres ocasions més afortunades internet em deia que esto es embarazoso però que el format del vídeo no es podia mostrar perquè no coincidia amb el del programa audiovisual instal·lat. Em vaig fer gran i al pati de l'escola es parlava de cine. Les pel·lícules eren moltes, no en recordo cap títol però sé que me les vaig apuntar totes en papers i que vaig decidir que em descarregaria l'emule, perquè era la nova sensació del moment i et permetia veure pel·lícules amb una qualitat extraordinària. La qualitat extraordinària de l'emule era que funcionava quan volia i que estava plagat de versions pornogràfiques, però mai no vaig fer pública aquesta queixa; vaig recórrer a altres programes i vaig seguir intentant-ho primer amb l'Ares, després amb el BitTorrent. Més endavant vaig optar pel retorn a la visualització en línia de series.ly, watchtvonline, tot en va. Una allau insondable d'anuncis i d’elements estranys anomenats cookies -amb el temps m’he familiaritzat i he assimilat el terme cookie- m'ho impedien.

En silenci i de puntetes va arribar la TDT, però com que la tele era per mi un objecte retrògrad que no divertia ni ensenyava res els botonets del nou comandament no van arribar a despertar-me cap interès. Els botons del Charlie que m'havia acompanyat tota la infantesa van passar a ser inútils amb l'arribada de la TDT, i ja no he tornat a establir cap vincle emocional amb un comandament a distància –només sento cert afecte per l’aparell inalàmbric que encén l’aire condicionat. Poc més tard de la TDT vaig marxar de casa els meus pares i vaig decidir recórrer als béns públics. El problema és que els DVDs de les biblioteques  tenen el vici d'estar ratllats i de no deixar-se veure encara que -no, no pots fer girar cap rodeta com passava amb els VHS perquè el DVD és molt elegant i no té cap mena de rodeta. És clar que els avantatges del DVD no són res si els comparem amb els dels arxius audiovisuals compresos en zip que només s'obren quan tens l'última versió d'un programa incert que sempre és nou i millor que qualssevol altre programa que ja tinguis guardat al disc dur de l'ordinador. Una vegada vaig aconseguir veure una pel·lícula del Fassbinder compresa en zip fins que, en arribar el minut vint- i-tres el llargmetratge es va aturar i l'ordinador va entrar en vaga indefinida.

Aquella va ser la darrera pel·lícula de la meva vida. Menteixo, de tan en tan encara vaig al cine. Però només ressenyo les pel·lícules que no veig. Fa un cert temps que m'hi dedico i fa poc que jo i la meva parella ens hem canviat de casa. M'he comprat un Mac. Em llevo ben d'hora, segueixo Twitter i m'assabento de les novetats cinematogràfiques. Llegeixo l'argument de la pel·lícula més polèmica a la xarxa i em poso a crear. Al final de cada ressenya hi escric que "És una sèrie/pel·lícula imprescindible que no us deixarà indiferents" i ho envio a la secció de cultura de la revista digital més popular i menys indiferent del moment. Els missatges de tele-video-espectadors que tampoc no han vist les sèries-pel·lícules que comento s'acumulen sota els meus escrits, perquè la gent lloa les meves observacions i celebra el meu bon gust. Si poguessin s'asseurien davant la tele i mirarien el Sálvame enlloc de llegir-me a mi, però s'han oblidat de com fer-ho. Les piles dels comandaments a distància que encén la TDT sempre s'acaben i no hi ha manera de renovar-les perquè són objectes retrògrads que ja han estat superats pels carregadors; és per això que la majoria d'ells -lectors meus i falsos espectadors; o potser tampoc són lectors meus?- desisteix del Sálvame i es connecta a Internet per fer-la petar. Avui són pocs els qui recorden com fer anar la tele, però la tele segueix sent al menjador perquè què hi ficaríem, sinó, davant del sofà? Jo hi tinc el Mac, però això ja és qüestió de cadascú.

---

[1] Crec que algun cop vaig arribar a escriure mi número de teléfono móvil, i recordo que el resultat va ser terrible perquè la pantalla va enfollir i va començar a remetre'm d'una pàgina de publicitat a una altra sense que jo pogués fer res per aturar-ho.