Com neixen els mites

La primera mujer que me abandonó lo hizo en mitad de la calle, para entonces yo acababa de cumplir los tres meses. En mitad mismo de la calle, en un semáforo. La puta que me parió. Me han contado que abandonó a tres hijos más a lo largo de su vida, después de mí abandonó a una hermana mía también recién nacida y esta vez la abandonó junto al hombre con el que estaba. Ella follaba, se notaba un bulto y se iba. Cada vez preñada de un hombre distinto. 

El mite de l'heroi orfe és el de la vida que comença a partir de 0 encarnada en algú sense passat que és tot promesa de futur. Moisès abandonat a la seva sort dins una cistella de vímet. El vagabund es regira dins el seu sac de dormir i es recol·loca la motxilla que li serveix de coixí. 

Tengo una enfermedad degenerativa. Voy a perder entre un 90 y un 100 por cien de la visión en los próximos años. Me lo diagnosticaron los hermanos Barraquer, fueron mis oculistas durante mucho tiempo, son muy buenos. También mi lado izquierdo va a paralizarse por completo. Pero antes que esto pase pediré com un loco, pediré como un loco 

-els ulls una mica estràbics se li escapen d'òrbita, se li desencaixa un xic la mandíbula, se li eriçen els cabells comptats que té a la calva- 

hasta que consiga pasta para irme a las Canarias. Y allí veré a mi mamá. Y sin decirle nada, la seduciré. Porque yo otra cosa no. Pero tengo labia -seh, pensa la interlocutora. Tot i que el vagabund és guenyo; i tot i que és un vagabund; però no fa més pudor que altres vagabunds i té per costum llegir sota la llum del seu mòbil de seguida que ha caigut la nit, instal·lat dins el sac. Això la interlocutora ho ha vist, i vulguis que no això l'ha entendrida, en alguna ocasió fins i tot s'ha plantejat regalar-li un llibre que estigui bé. 

En las Canarias con mi mamá a punto de caramelo bajo la luz de las estrellas y el olor a brisa y sal marina le arrojaré ácido en la cara. Y luego le diré ¿te acuerdas de aquella vez que tal y cuall? ¿Que abandonaste a tal y cual? ¿El día que pariste un niño y lo dejaste al lado de un semáforo? Y se lo preguntaré en el momento de placer máximo, cuando esté en la cúspide del orgasmo, porque en este preciso instante nadie es capaz de mentir

Edip s'enamora de la seva mare, s'hi casa, quan s'assabenta que és sa mare s'arrenca els ulls penedit. Però aquest vagabund no es diu Edip, el seu nom comença per R i dorm en una de les repises de marbre beix que té  la botiga de Mango que hi ha al carrer Canuda, a tocar de Portal de l'Àngel. 

Lo nuestro es pasar, deien els poetes

Sucede que me canso de ser hombre.

Sucede que entro en las sastrerías y en los cines

marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro

navegando en un agua de origen y ceniza.

El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos.

Sólo quiero un descanso de piedras o de lana,

sólo quiero no ver establecimientos ni jardines,

ni mercaderías, ni anteojos, ni ascensores.

[...]

Pablo Neruda 

Lo nuestro es pasar,
de un estand al otro de la feria Infarma
Lo nuestro es pasar, 
del estand de Aneto que ofrece sopas sin sal 
al stand de Separc que ofrece carpetas de colores 

Lo nuestro es pasar, cargar
con bolsas de publicidad del sector farmacéutico.
Lo nuestro es hacer, cola
para recibir un caldo Aneto y una bolsa
y luego usarla, en la lavandería o el supermercado.

Lo nuestro es pasar, arrastrar
muestras de crema vaginal hidratante
-que no lubrica para el sexo, pero que alivia el picor post-pene.

Lo nuestro es pasar, montar
en tacones agotadores
-y creernos así esbeltas/emprendedoras/formales,
feminidad segura de sí  misma.

Lo nuestro es pasar, vender salud
-que como la felicidad no es más que temperamento-,
e intercambiar autocomplacencias,
y perfumar el ambiente,
y recibir papeles 
-que luego sin piedad arrojaremos a la basura,
des(h)echos, indiferentes a la naturaleza
que en el origen y en potencia lo contenía todo:
los caldos, las carpetas, las bolsas, las cremas genitales, los tacones y los papeles.

Lo nuestro es pasar, constatar
que el tendero que vende pociones contra la calvicie en el estand de al lado
es calvo. 
 Y constatar que ante esto debemos callarnos,
actores impúdicos de una obra fallida de antemano.
Sucede que me canso de ser hembra

How wonderful women tend to ruin their lives sometimes

And there I was in the middle of the party and the guy I like, you know, César, he was there looking at me and he expected me to go ahead and talk to him, I could see it in his eyes. But I just couldn't do it, I just kept on talking and listening to boring guys instead. Guys who could notice I was getting seriously bored with them and who would therefore tell me "hey, are you getting too bored with my easy talk?", question to which I would treacherously answer "No", so that I could remain in a selfproduced kind of misery for some minutes more. Like I said, I kept on wandering within César's reach but stil I couldn't bring myself together and talk to him so I finally went inside. And, you know what? There inside of the party was Marcos, and this guy is so hot I can't hardly stand to see him, he actually  turns me on, most of the times I see him! All of a sudden Marcos comes to me and says he's crazy for me, says he wants to get to know me and touch me, but in that precise moment I didn't care, no matter how surprised I was -I'm misteriously shy, I've long dark hair, big breasts, slim body. Actually I was not that surprised. All I could do was think of César, anyway, so there I runned to see him once more but it was already 5 am and he was gone. I called him on the phone, he picked it up and then hanged it out; I tried it again, he picked it up then hanged it out.  

I started crying out loud and went home without saying goodbye to Marcos or anything, I just couldn't help it, I just had to walk away from me walking away the whole time. 

__________________________________________

She died aged 93, nobody around her to be seen at her funeral on a bright saturday sunny morning. The birds were chirping and the air was cool. She, a halftime grumpy halftime nice old lady, had been loving the same man who never loved her back for almost a century, and this in spite of the radical equality among all human males. At least that's what somebody told me. But you know, people use to take profit of the death to create exciting confesional atmospheres, we know this since Dostoievsky. That guy/narrator's funny; all the time people are both dying from tuberculosis and talking about God in his novels; I guess "funny" is not the precise adjective to describe this, because we are aware of the fact that writers always talk from bits of their experiences, as average and ordinary as they are (the experiences), just with some magic powder added to them. And experience in Russia at Dostoyevski's time might have very well implied tuberculosis, heaps of sick bright kids who felt hatred and love, all in tears and turbulence. Let's stick to the halftime grumpy halftime nice old lady, though, let's focus on the emotion I was trying to portray here in the first place. Let's switch it off, the networking clever mind. Stop with the references, stop refering to the references because when you talk and write, which are part of the same thing with a different technique, you are always refering to something, be it the distorted past or the desired future. So now move on.

 What is literature without emotion? What is literature if it's me, a stupid narrator, telling you what structure do I use to create the image of a novel which is a hundred pages longer than it ought to? I can understand this, after all. I feel I could fill thousands of pages sometimes, too. But you know the problem? This requires an incredible amount of shit, and one has to cut the shitty weeds so that the tree can grow. What an amazing metaphor, that of the tree, the tree's everything, the soul, the meaning of life, a piece of wood. 

Should I tell you about how good Dostoevsky is, anyway? Maybe I do have to tell you. But I'd rather say I have to suggest it to you vaguely instead, just that. So that you feel tempted to cling to the book by yourself and get to see what it contains. Perhaps that's the meaning of education, constantly doing it on your own. Always moving in and out of yourself so that you can understand yourself and be out there moving on the real world as well, all at once all the time. Keep an eye on everything including yourself but not excluding the others. Because as unimportant as the others may seem, particularly in annoying situations such as waiting for the gynecologist to call you and seeing how all women seem to have a greater right than you to be openlegged and properly examined, the OTHERS matter as much as you. Or as less as you, as you prefer it. You see? I let you choose, that's freedom. Freedom's as scary as shit. 

Oh, the nice halftime grumpy halftime nice old lady! I totally forgot about her. Let her wait in peace for the rest of eternity. Or whatever. 

Pongamos que hablo de Madrid

Soy guei maricón sarasa, como quieras llamarle, y ¿ves? -s'aixeca el camal dels pantalons i descobreix unes cames raquítiques- tengo que irme a mirar las venas porque soy seropositivo y me cobran veinte euros por el tren, cuatro por el metro y ahora dos euros por el bus. 

Li falten les dues dents de davant i té les faccions morenes i xuclades com una pansa, els cabells despentinats i atzabeja. Li pregunto que qué tiene que ver el precio del bus con ser seropositivo i em respon sense presses prò sense pausa que el que vol és que li deixi pasta. No li deixo pasta i marxa.  

Una manola: Leocadia Zorrilla de Goya

Madrid té aires de metròpolis monumental, la Gran Vía em recorda més a les avingudes de Nova York que al Passeig de Gràcia. L'asta que sosté la bandera espanyola  de la Plaza Colón és proporcional en grandària -grandària en proporció territori geogràfic/idea de nació- a la de la senyera que hi ha davant del mercat del Born. 

-Javier, ¿esta bandera de qué es? 

...

- Es la bandera de España, hijo.

I el Javier que és rosset i monissim com els fills de les infantes ni s'immuta, marxa a jugar amb el seu germà encara més petit i rosset mentre el pare se'l mira amb orgull i la mare parla pel mòbil. No és el cas de la família del petit Javier, prò he observat que els pares i les mares madrilenys que tenen filles petites tendeixen a posar-los llacets de seda, gavardines de llana grisa i sabates de xarol. No, si eso ya lo sé yo, vosotros sois más modernos, más europeos, no hay duda -em diu hores més tard un jove aspirant a fiscal que té una habilitat admirable per impostar l'accent català. 

Al Palau de la Plaza Colón hi ha una sola exposició gratuïta al quart pis i entro a fer-hi una ullada. La temàtica és la passió que tenia Le Corbusier -el seu nom de pila era Charles, prò ja se sap que els artistes es guarden prou de tenir noms vulgars- per les postals. Hi ha postals que l'arquitecte va comprar a la Rochelle i també a Vicenza, algunes a llocs exòtics i remots com les filipines. Charles-Edouard Jeanneret-Gris va traçar formes geomètriques damunt la imatge de Notre-Dame i damunt les runes d'una església que podria haver estat gòtica o podria haver estat romànica prò que a la postal ja és poc més que una carcassa. 

Els carrers de Lavapiés no dormen ni els diumenges. Amb la policia s'executa un ball curiós, els agents fan fora els noctàmbuls d'una plaça, els noctàmbuls es refugien a Tribunal fins que els agents es mouen i la gent aterra de nou a la Plaza de la Quimera, a Lavapiés. Arriba dilluns i m'aixeco a les sis per agafar un autobús de tornada cap a casa. A la Plaza del Sol trobo un grup de joves i no tan joves que es recolzen a la sortida del metro -que s'assembla molt a l'estructura de vidre que hi ha al  Louvre-  i xerren amb llaunes de cerveses a les mans, celebrant que a Madrid les nits mai no s'acaben. 

___________________

Sec al Retiro i se m'asseuen dues argentines velles a banda i banda del banc. Una d'elles fa poc que viu aquí, sembla dispersa, té els ulls clars de glaç i una epoc (enfermedad pulmonar obstructiva crónica) que la fa respirar costosament entre paraules. Mussita com pot que el Retiro té un jardí de roses i que son hermosas, que ella sempre que pot s'apropa a veure-les.

-Yo, chica, estudié la carrera equivocada. Económicas -em diu. 

-Entonces, ¿mató usted  a la artista que lleva dentro?

-Nada de eso. Sigo pintando. 

Totes tres callem i jo marxo que es fa de nit i la resta de la ciutat m'espera.

____________________

La camarera quiere cambiar el mundo

Tania, llicenciada en filologia hispànica, màster en crítica literària i literatura comparada. O el que és el mateix, cambrera en un bar de modernos al barri del Tribunal prop de la parada de metro  Callao. Creu que ser cambrera és una altra manera de canviar el món prò que ser professora és encara millor. Durant dos dies compartim pis, cocacoles, ampolles de vi i alguna d'aquestes coses que es fumen. Parlem de Galdós i de García Márquez. Em recomana un poeta que desconec de nom León Felipe i em pregunta per algun autor català digne de ser llegit en una traducció -en hispánicas no estudiamos a ningún autor en lengua catalana, la verdad. Li parlo de Pla i de Rodoreda prò de vegades els noms no queden entesos perquè la tos de gos que també compartim ens ho impedeix. 

[...]

És de nit i el Dani, la Tania i jo som a Lavapiés, asseguts a la plaça on hi ha la seu de la UNED. Davant nostre hi ha un porxo cobert d'heura i una biblioteca que abans de la Guerra Civil era una església prò que va quedar malmesa pels atacs dels rojos o dels anarquistes. Un grup de pakistanesos adolescents juguen a futbol, parlen en urdu i escolten reggaeton.Uns senegalesos festegen amb unes noies al costat nostre i tota una fauna de joventut diversa prenem cerveses a la fresca.  

TANIA: Viví en Castellón hace mucho tiempo, cuando era niña. Pero no sé hablar catalán. Un día entré en una tienda a pedir algo y me contestaron en catalán. No entendí nada y decidí que nunca aprendería esta lengua. Pero bueno, al final tuve que dar esta asignatura en la escuela y al cabo de muchos intentos me aprobaron. 

JO: Y no recuerdas nada?

TANIA: Bueno, lo único que se me ha quedado son los dias de la semana. 

JO: Ahá. ¿ A qué día estamos?

TANIA: Divendres.

La dulzura de Lucía 

Lucía de Cáceres canta flamenc i rumba amb una veu gutural prò melosa asseguda en un banc de la Latina. És nit de salsa dins la carpa, i els nostres càntics  i el so de la guitarra espanyola del Dani es confonen amb els ritmes llatins provinents del recinte. La Lucía porta una camisa fosca de gasa i estampada de flors vermelles, com una Carmen de Marimé. D'entrada la veu se li encalla prò a mesura que les hores passen la gola se li escalfa i les seves melodies guanyen guanyen fins que arriben a les notes més tristes i divines sobre l'absurditat dels amors romàntics.

LUCÍA: Iulius, ¿Quieres que te acompañe a hacer cola del polyclín?

JO: Oh, nada de eso Lucía, tú tienes que quedarte aquí cantando como si no hubiera mañana.

[...]

LUCÍA: ¡Québonito, québonito! En qué  lengua estás cantando?

JO: Es catalán, Lucía.

LUCÍA: Ah, sí? ¡Me encanta esta chica! 

[...] Oye Iulius, ¿vamos a bailar un rato? 

La Lucía balla salsa amb parelles diferents i jo vaig enfundada en dos abrics gruixuts innecessaris fins que se m'acosta un galant discret i d'aspecte asiàtic que em treu a ballar i em desempallego de la roba d'hivern. L'astiàtic madrileny i jo fem passos maldestres una bona estona, rodem i rodem i en un determinat moment m'adono que el que més li agrada és fer-me girar com una baldufa. Llavors jo mateixa experimento la diversió que això suposa i el desconegut i jo iniciem una mena de cursa de girar, a veure qui dels dos mareja més l'altre. Després ens en cansem ens separem i ens n'anem cadascú a una punta de la sala, com si el frenesí de ritme que hem viscut junts ens fes vergonya. Acte seguit se m'apropa un home alt i prim que fa bona olor i porta una samarreta estreta i repeteixo l'escena d'abans. Intento deixar-me portar per la destresa del meu acompanyant i faig voltes i més voltes fins que la música s'atura i em trobo encarada davant d'un grup de senyors i senyores castissos de mitjana edat i aspecte solemne. El més agosarat de tots ells m'agafa del braç i em diu

-Lo has intentado mucho, de esto no hay duda.

-¿Qué? Bueno, no soy muy buena bailarina, hago lo que puedo.

- No, si tú tienes mucha personalidad, ya se te ve, sólo te falta pillar eso del un-dos-trés, un-dos-trés – mentre m'ho diu simula el moviment ell sol, ballant sota una lluna quasi plena-  ¿comprendes?

Tot el grup de castissos respectables que l'acompanyen em miren i somriuen com si assentissin i jo marxo confusa amb la cua entre cames, convençuda que "tengo mucho personalidad" prò que la major part del temps faig el ridícul. 

Malas leches

Máher se marchó de Barcelona y se olvidó de sus raíces kurdas. Viste su gorra de chulo bohemio y su sonrisa atolondradora y su amigo que aspira a ser fiscal y que confiesa que si puediera metería al profeta-presidente Mas en la cárcel, sentencía:

-Eso de ser kurdo Máher lo dice para follar. Aqui todos sabemos bien que es español y antes que español madrileño.

Máher se ríe coqueto. Casi amanece en la calle Gran Vía cuando cuando de repente se suma a nuestro grupo un deportista de élite. Lleva el pelo al raso y una camisa de joven skater más o menos ordinaria.

 -Me han dicho que eres catalana, ¿no? Pues que te quede bien claro que esto es ESPAÑA.

I m'ho diu bramant ben a propet de l'orella i jo sense pensar-m'ho li responc me das asco i les dues madrilenyes que són amigues del Máher, de l'aspirant a fiscal i de l'esportista d'elit em mirem com suplicant clemència i m'asseguren que el que digui el tio aquest a elles no les representa. M'escapo del grup i m'acomiado del Máher amb una certa agror prò després les llums de la Plaza del Sol, les salutacions d'una colla de vagabunds italians afables i el camí que va des de Tierso de Molina fins a Lavapiés m'admiren, em fan sentir lliure i em tornen la pau. 

blanca europea de classe mitjana

Tancada dins d'un lavabo. Sense papers no pots agafar un avió, sense targeta no pots comprar un nou bitllet d'avió i encara que el compressis no et serviria de res perquè no tens carnet d'identitat i ningú pot comprovar que en realitat tu siguis tu. És una mica com el Castell de Kafka. Tinc 4,50 euros i em dirigeixo amb tren a Milà sense bitllet, estic dintre del lavabo amb Los detectives salvajes i un parell de bosses de maruja que a aquestes alçades ja han perdut les seves nances i que per alguna raó el dia de la meva partida a Itàlia vaig preferir a qualsevol motxil·la còmoda estàndard. Sento el repicar d'uns nusos contra la porta de plàstic, la insistència d'algú que intenta obrir- la. 

El Simone va topar amb totes tres a la Piazza San Francesco de Bolonya el dia en què vaig fer vint-i-tres anys. Abans de pujar al tren li he intentat trucar per última vegada, però no me l'ha agafat i he pensat que no pot veure's obligat a fer-me ni un favor més -o potser és al revés, jo no em puc veure obligada a que ell em faci ni un sol favor més. La nit que el vam conèixer ens vem emborratxar i vem dormir a casa d'una actriu de mitjana edat que feia de cambrera i tenia un fill adolescent barbut. Però l'endemà mateix el Simone ens va ensenyar la ciutat, ens va pagar tres-cents expressos, ens va portar a dinar i finalment ens va acollir a casa seva. Sis dies més tard li truco i li dic que les tres tornem a ser a Bolonya i que estem penjades igual que estàvem, sense coixí on recolzar els nostres lletrats caparrons. Ell no es fa pregar, 

"Venite qua, una casa quì l'avvete sempre, io non pago l'affito". 

Simone l'educatore, un padràs sense ser-ho, un d'aquests homes que t'obliguen a cedir a la seva protecció i generositat. La segona vegada ell els va oferir la seva habitació a les meves dues amigues directament i tot va ser menys normal que el primer cop perquè ell i jo no ens havíem fet ni un petó, no hi havia hagut cap mostra prèvia de la intimitat que havíem de compartir. Vaig fumar una cigarreta que no em venia de gust a la cuina mentre elles es preparaven per dormir i ell va aparèixer i vam fumar junts més o menys en silenci, amb la porta de la finestra oberta i els edificis bolonyesos de color de terracota il·luminats per la tènue llum de les estrelles i d'algun fanal despistat.

-Sei buono. Sei troppo bravo.
-Eh, boh, sono così, quest'è la mia índole.

Llavors ens vam acabar els cigarrets i ell va acostar la seva barba socràtica i ens vam estar fent petons a la cuina. Hi ha coses molt pitjors que fer petons a nois que són bones persones.  

Segueixo tancada al lavabo del tren que va cap a Milano. Aquest vespre mentre feia cua davant la porta d'embarcament dues hostesses júnior m'han dit que ho sentien molt però que si m'havia quedat sense documentació no n'hi havia prou amb la denúncia de robatori escrita per un agent mantovès qualsevol. A més de no tenir cap idea sobre les lleis aèries, l'agent mantovès en qüestió era dislèxic i a la denúncia va escriure tres vegades "starda" en comptes de "strada";  avui, setmanes més tard del succés a Itàlia, he rebut les meves targetes per correu postal sense remitent només amb el nom mal escrit de la destinatària, "Giulia Bacardini". 

Aquest vespre a l'aeroport de Bolonya he vist l'Anna que marxava corredor enllà cap a l'avió mentre jo bramava i exigia una reparació a la companyia aèria -no intenteu que Ryanair repari mai res. M'he sentit lost in translation, una buffalo soldier del vell continent. Però admeto que ben aviat m'he refet del xoc inicial i de seguida he imaginat que aquest esdeveniment ernriquiria les meves memòries algun dia i que en el fons jo estic predestinada per això, bla bla, aquesta mena de coses que només ens podem permetre pensar amb alegria tots els joves occidentals i no-occidentals rics. 

Ara sembla que hi ha més gent que pica amb fúria. Imagino multituds de passatgers apilonades davant la porta del lavabo, desesperats, pixant-se pel passadís i cridant al revisor. 

A l'aeroport m'han dit que em dirigís a la comissaria i allà hi havia homenots uniformats i els he explicat la meva història. El policia més gros que remenava més les cireres m'ha ofert el seu ticket restaurant perquè pugués fer un àpat abundant amb pa i postres inclosos abans de la meva odissea cap a Milà. Llavors li he comentat que era la primera vegada que la policia m'ajudava en alguna cosa i ell i els altres uniformats m'han respost que clar, que la policia espanyola és un desastre però ells són veritables súbdits de la població civil.D'alguna manera estic seguint les instruccions dels agents de l'ordre, aquí asseguda a la tassa de plàstic d'un vàter de tren. 

Tot indica que per avui i per demà he de ser un més dels jovenets que s'arrauleixen a les cantonades de les capitals europees i que demanen diners perquè ho han perdut tot -i tu et preguntes, com és que ho han perdut tot? La resposta és senzilla: els ho han robat tot en una sala de premsa on flotava el pacte tàcit del no-robatori, tu em cuides el mac i jo et cuido la bossa. Em veig aquí endormiscada pel traqueteig del tren, envoltada de bosses plenes de paper i de roba bonica. Qui té un bon llibre té un amic però no és ningú i no té ni un duro. 

22.00h 

Primera parada forçosa. He comès l'error de sortir del lavabo i topar-me amb un revisor que fumava  fora a l'andana i que m'ha dit que érem a Fidenza. Jo entès Firenze i per un moment he cregut que portava dues hores amagada viatjant en direcció contrària. Llavors el revisor ha vist la meva expressió de sorpresa i les meves bossses de maruja sense nances i m'ha preguntat si tenia bitllet. He baixat del tren. A Fidenza he conegut un etnòleg o l'amo d'una bodega o potser totes dues coses, no m'ha quedat clar. Li pregunto per Milano, li explico que ara per ara no tinc res al món i m'ofereix 20 euros que jo rebutjo -però li agafo amb el seu permís un bitllet de cinc per fer un cafè el matí següent al consulat. Té una quarantena llarga d'anys, duu els cabells blanquinosos al ras, és moderadament cepat. Li dic que vint euros no els accepto perquè qui sap si vol alguna cosa  a canvi, és clar, jo no el conec. Riu. Diu que no, que a més ha d'agafar el proper tren cap a Parma, fumem junts una cigarreta i el seu tren arriba. Ell puja i quan està a dintre obre la finestreta i em pregunta que què llegeixo. Des del banc de l'andana li ensenyo la portada de Los detectives salvajes, llegeixo Bolaño, li dic, és un xilè que val molt la pena. Aleshores ell es posa a disctuir-me la nacionalitat de Bolaño que ell creu que és colombià i seguim discutint mentre la màquina arrenca. Somriem i desapareix per sempre. 

A mitjanit arribo a l'estació de Milà i un policia que patrulla dins un cotxet i que té uns cabells i uns ulls foscos esplèndids em suggereix que dormi a l'interior d'un dels trens aturats: "è vietato, ma lo puoi fare communque". Decideixo que el patrullador té raó i m'estiro sobre el matalàs que la Irene es va oblidar a Bolonya, com si el seu descuit hagués estat fet a mida.  

El tren aturat no és buit, hi ha alguns homes sols que em contemplen des de la penombra i també hi ha una dona anglesa que té pinta d'haver perdut el rumb fa molts anys però que parla en un italià eixordador i en certa manera admirable. Hores d'insomni més tard un jovenet amb cara de ser de l'est em sacseja per dir-me que si vull dormir que dormi però que vigili amb els lladres. Li pregunto si ell és un lladre i em respon que no, que ell no. Després des de lluny m'ofereix una cigarreta però jo em faig la sorda. 

08.50h

Sóc davant del consulat. Una senyora ha entrat a l'edifici i li he preguntat en castellà si treballava per la institució. M'ha contestat que sí però que el millor és que em quedi fora -al carrer; amb dues bosses de maruja amb les nances trencades; amb un tros de pastís d'ahir i unes patates fregides fossilitzades. D'aquí poques hores començaré a fer aquella pudoreta que ens converteix en invisibles. 

La resta és una trucada als sants pares, 100 euros menys al seu compte d'estalvis, una anada a l'aeroport de Milà. I gràcies a l'atzar per haver-me fet blanca europea i de classe mitjana. 

Una de tantes absurdes contradiccions contemporànies

Dos tios vegans asseguts en un sofà destartalat. Un dels dos té un gat a la falda i es dedica a acaronar-lo amorosament.

- I com van les coses a la casa? La convivència i tal.

-Bé. Weno, la Montse ha convertit el pis en un punt de trobada de cites cegues, però no és tan greu. L'únic que m'emprenya són els crits del nòvio quan ve.

- El Fran? Porta tios a casa i segueix amb el Fran?

- Sí, ara han "obert" la seva relació. I aquest sofà està obert a que s'hi asseguin tios diferents cada setmana.

- M.

Se sent el soroll d'unes claus i entra la Montse. El gat salta de la falda del propietari i s'abraona als pits de la Montse.

- Li encanten les dones. Sempre que en veu una se li tira a sobre i comença a refregar-s'hi. Em pregunto per què ha de fer el mateix amb totes. És un gat lliure, té diverses parelles sexuals al barri, sempre està fent el ronso als patis veïns. I arriba a casa i es fot a ensumar les vagines de les humanes.

- Com pots dir això, Albert? Ell és un gat. Jo una humana. Tenim dret a associar-nos i a divertir-nos i a relacionar-nos lliurement. - la Montse rasca les orelles del gat i es mira l'Albert encegada d'ira.

 Llavors l'altre tio que està assegut al sofà i que no és l'Albert diu:

- Cert. Negar aquestes sentències és especisme. Sense cap mena de dubte.

...

- Què en penseu de la zoofília?

Es queden tots tres asseguts al sofà, abatuts per tanta contradicció contemporània.

IDENTITY

1. I and I

Is it a problem of the matrass? Is it my own problem? What do I do wrong (even) while sleeping? Shit, I'm doing it again. I have to love myself, I have to call myself wonderful names, I have to care for myself. Who else will otherwise? Paternal and maternal love counts only to a certain extent, I'll have to stay with myself for the rest of my days. In the meantime, I should solve my matrass problem.

I catch myself speaking English words all of the time. Feel my identity is about to disappear. What about MY identity? And when I say identity I mean this which links us to a massive group of people. If I don't speak Catalan words to myself while living in my hometown amidst my whole-life neighbours then when will I do it? I who was born and raised as a Catalan. I whose family names are Catalan as far in time as the average human mind can remember. Why is it that I write in English, then? Is it because of Fante's -he himself had a direct Italian ascent- prose? Is it Saunders' voice that has captivated me? Is it due to my secret -not secret anymore- desire to follow Beckett and Nabokov's path -I mean them writing in languages which were not really their own? In the meantime, I should decide if voting interests me -what sense does it make to vote for a country which is your own but whose language you don't use in its written form anymore? Are colonialism and capitalism the only ones to blame here -I mean the only ones to blame for the fact that I do not seriously articulate discourses in Catalan inside of my head anymore-? Or is it just me who in a not-so-conscious way wants to be famous and therefore admits English as the only option -sometimes it feels like Spanish is not an option for me.

Oh, and I should buy myself a table lamp. The small things of real life scare me to death, I'd rather fight a lion every morning than to build IKEA's furniture with my own two hands. The practical life has no discourse, it requires nothing but physical energy and enthusiasm and concentration. Oh, and how I lack concentration! I who is unable to write a couple of paragraphs on the same subject! Sometimes I wonder what am I here for. No reason, just here for the fun, just here to enjoy this weird performance our lives are.

2. El espejo

Emptiness is always scary, no matter if you are in front of a paper or if you are stucked in a wonderful flat screen. Ann is in her desk staring at her wonderful flat screen. The weather outside is cold, fat drops of water pouring from the pink sky of Amsterdam all the time. There are some left cookies in the kitchen’s table and she decides to pick up some. The fact that she has already been through this many times before doesn’t help her at all. With a huge effort she manages to picture herself inside a tiny flat in a ghetto nearby Barcelona where three women sit and smoke one cigarrete after the other. All of them come from Paraguay, a warm country in the middle of South America. Ann hesitates, her fingertips suddenly stop. “How do they look like? Are they happy? One of them could be a middle aged woman and her name could be María Luisa”, Ann thinks. In the middle of the couch there could be Míriam, a tough young lady on her early twenties. But what about the third lady? Why should there be a third lady in the first place? Three is just a good number for Ann. Fernanda could be the name of the third character, a desperated mother who emigrated to Spain seeking for easy cash. The problem is that there’s no easy cash in Spain unless you deliberately ignore the law.

The washing machine was making a loud noise. María Luisa decided to stop it. As she stood up the couch seemed to be relieved of her considerable weight, because she had the esterotyped aspect of a mature latin woman: curved fat limbs and short stature. However, Míriam and Fernanda didn’t seem to notice any movement of the furniture, their sights stil hypnothized by their small TV screen “ It’s time for me to focus on their lifes and personalities, enough description for now”, Ann says to herself. Míriam and María Luisa used to work in a small office until both of them got fired without any recompensation money. This had happened two years ago and they had been living in Barcelona since then. Fernanda had been a neighbour of Míriam in Asunción and the decision of leaving their country came almost naturally, without much thinking. Her younger child needed some kind of expensive surgery, therefore she had had no other choice than emigrating. Fernanda and Míriam dreamed of going back home one day, back to their parents and kids; María Luísa dreamed of a Catalan husband who would look after her. All in all, the simple reality was that there they were, smoking and watching TV on a windy sunday evening. Sunday was their only free day, the only occasion they had to remain in their appartment. During the week the three of them worked as domestic workers, taking care of old people. The problem of their job was that it implied living with their senile bosses and being totally involved with them.

“How’s your señora doing, Míriam?”, said Fernanda.

“Better than I am doing. My back is already destroyed for her weight. She falls all the time and I have to pick her up every half an hour; y tú?”, asked Míriam. Everybody in the neighbourhood knew Fernanda’s job was not only showering good old men. She was a hooker. She had slept with several guys for money in order to help his little Samuel, who was awaiting her in Asunción with his mouth and tongue in urgent need of surgery. None of her two friends blamed her for this.

“The old man I’m taking care of doesn’t want to eat anymore. Nada de nada. I don’t know what else to do.” Fernanda took a deep breath.

Ann deletes the following part of the dialogue and rewrites it again. Mixing english and spanish doesn’t convince her. Furthermore, she would like to show things clearer, she wishes she knew how to describe both the space and the situation better. The place should look clean and poor, with some specific items such as pictures of babies and cheap flower paintings. Maybe a cross or two, just to show people from South America are far more religious than in Europe. Ann takes a short glimpse of her window. It’s not raining anymore. The neighbour of the 4th floor is washing the dishes and singing. “Shit, I can’t really create a story out of nowhere!”, she says in a low voice.

The TV was annoying them, so Míriam turned it off. María Luisa was back in the living room; she knew all about old people, how to treat them, which stories to tell them so that they could fall asleep with less than 4 sleeping pills. She was worried with the idea that she would one day become a weak aged person too, but she was too proud to confess her fear. Míriam enjoyed listenning to María Luisa’s advices about how to deal with hopeless disabled humans as much as she liked Fernanda’s stories. Every once in a while Fernanda would feel confident enough to share her sexual experiencies. Some of them were really funny. Míriam would laugh out loud any time she remembered that one about a businessmen who needed a blowjob whenever he had to speak in public. Fernanda had said he was actually a lonely guy whose self confidence had to be repaired every ten minutes.

“He is a total weirdo. Last Monday morning he had a conference at 11a.m. We were in his car next to Arrabassada, that big road outsude Zona Franca y weno, pues the man couldn’t really control himself and he... he poured some of his milk on his suit. He had no time to change his clothes so... he rushed to the conference with a big stain on his trousers!.”

This story is gaining more and more independence. Ann doesn’t control it anymore, hence she doesn’t even think about what she writes down. After all, the content is not the most important part: you just have to make THEM believe. “How can Fernanda be a hooker? She’s working six days a week! Nevermind, reality is often illogic anyway”. At this point Ann realizes that her plot is not working, that her piece of writing needs a guide or an aim. She thinks of Míriam. “Míriam! What to do with her? How to make her special? Perhaps she could be my solution, my goal. She has to be a writer! How can she become a writer? I have to find something in her, a hidden passion she’s yet not aware of. I have to create a conversion! The power of writing revealed through something meaningless, almost ridiculous. Isn’t writing like a fever, like a kind of imaginary extase?”. Ann is out of her mind. The telephone rings and all of a sudden all her ideas break, like pottery smashed into pieces. Her boyfriend asks her to go out for dinner with him to that squat place in the north of the city, where there’s the view of the river entering the sea. She loves the sea so much, she loves her boyfriend so much. Sometimes her happiness unables her to dream, to write.

“Oye, it’s already half past seven. It’s time for our soap opera, sweties”, María Luisa said. She turned on the TV once again. Watching TV together is what these women actually enjoyed the most, maybe because doing so felt like a familiar activity. A new strange kind of family, three women seeking for a chance. On the screen there was the same couple having fights and making love all the time. María Luisa seemed amazed by these televized tales about handsome people suffering from great passions. This way she could feel loved and desired any time she wanted, no matter if her real life was grey or lacked from excitement. Míriam and Fernanda used to watch the soap opera with her until their willingness to sleep finally betrayed them. The air outside became colder, you could hear the leaves crash the window glasses’. This time María Luisa was the first to sleep; she was tired, she had been cleaning all morning and she didn’t feel in the mood to stay awake. Next to María Luisa, Fernanda directed all her attention to the TV. She thought of her sick kid, of the businessman and of the couple behind the screen; she wondered how his baby was feeling like, she hated the idea that his own son was somehow as far away from her as those fake lovers on the telly. Her eyes closed.

Ann drinks tea with milk and sugar. It was not her intention to give Fernanda such an important role. “Maybe I should change this, maybe I should focus on Míriam as I have planned before”, she thinks. Ann checks what time it is. It’s eight o’clock and she has to meet her boyfriend in less than half an hour now; she smiles as she imagines his smell, his beautiful big hands and his smoothy skin. 

It was eight o’clock and Míriam was the only who had been able to stay awake. She had put up with the soap opera until the very end of the chapter. The truth is that she started to like it, that it allowed her to be somebody else; she didn’t like these cheesy characters, though. It seemed to her that she didn’t resemble that dumb and unoccupied loved lady in any sense. She first started trembling and all of a sudden a strange feeling invaded her. Something inside her told her she could just do better than this. The fiction she was offered was unbelievable, overexaggerated. At the same time, she was fed up with reality. Blinded by an unknown strength, Míriam took a pen and a notebook from the cupboard and decided to wrote down a random title of a random story. She had never wasted her time writing before, mainly because she had had no time, mainly because she thought she had nothing to tell the world. “El espejo”. That was what she wrote down -although she couldn’t have told exactly why. She began her story:

Ann is in a hurry. She picks up her bag, she jumps into her bike and she starts cycling through the oldest streets in town, next to the harbour. She finally manages to arrive on time to the north part of the city, where there is this squat and the river melting with the sea, there where a young man is already waiting for her.

1. You know? After all the problem might be I never got properly laid down by a Catalan guy. They stink. None of the Catalan boys I've loved has ever loved me back -and home is where the pussy and the mind are.  

Ells el futbol i jo

Des de sempre els partits del Barça m'han evocat la presència d'homes. Tota mena d'homes -menteixo, una única mena d'home, l'home futboler que per mi és tan aviat viril com avorrit i alhora misteriós en tan que viu una passió real per a mi incomprensible. 

Però sí, tota mena d'homes en el sentit que el meu record i les meves associacions masculino-futbolístiques no seleccionen per edat ni per tipus de vincle afectiu. De petita, el so de les retransmissions futbolístiques em portava a la falda dels meus avis. Vicenç l'estoic esprimatxat amb un cafetó minúscul i un vas d'aigua amb gas, assegut al bar i somrient com un nen. (t'estimo avi, sé que no ens ho vam dir gaire, només quan et mories i la cosa era urgent). Miquel el panxut amb un puro immens i els peus sobre la taula (la meva santa àvia Hortènsia també s'escola en aquest record perquè ella compartia les estones futbolístiques amb el seu marit i ho feia d'una manera autèntica o si més no ho semblava.

Més endavant el futbol es va convertir en una cita setmanal. El meu avi panxut va ser president de la Unió Esportiva Sant Andreu durant un període en què les meves hormones començaven a enfollir. Es deia -es diu, però ara me'n ric, d'aquest vell amor d'infantesa- Aitor R. S. Era i és panotxa i tenia una cresta enorme que brillava al sol igual que ho feien les seves celles, les seves pestanyes i els pèls del seu pit d'ivori espigat. Repartia cocacoles i cerveses durant els partits de diumenge i jo l'observava des de la part alta de l'altra punta de les grades mentre la vida seguia el seu curs i la resta de la gent prestava atenció al joc i a les derrotes del Sant Andreu. Sovint la cosa anava de derrotes, al UESA, però d'alguna manera això enfortia el sentiment dels seguidors i n'incrementava la seva inamadversió cap al president, que era el meu avi panxut que sempre ha estat una mica gàngster i una mica sapastre.  

Als disset anys vaig fer-me creure que m'havia enamorat d'un hooligan que em va introduir a 1) la figura d'Stalin 2) el sexe adolescent 3)  l'estat de xoc post-traumàtic ocasionat per un desamor que va superar amb escreix el període d'"amor-iniciació sexual-fascinació" que vaig compartir amb ell. Les nostres cites tenien molt a veure amb les retransmissions del Barça. Jo m'asseia amb hooligans com ell i amb les nòvies de hooligans com ell per mirar la pantalla fins que el partit s'acabava i ell i jo ens fèiem petons al portal de casa. Un dia el Barça va perdre. Li brillaven els ulls i em va dir que ho sentia però que havia de tornar-se'n a casa a pair la derrota. A partir d'aquell partit ja no va tornar a picar a la meva porta -bé, menteixo, però això ja és part d'una altra història. 

Les coses que aprenem

Cal esforçar-se

Cal ser creatiu però sobretot cal saber fer el que ens manen quan el qui ens ho mana ens paga -o ens firma un contracte de pràctiques irrisòries no remunerades però encaminades a trobar una feina bonica algun dia.

Cal fer esport sense ser excessivament competitiu i cal evitar barallar-se amb la resta de nedadors amateurs i mig professionals de les piscines públiques quan xoquem cranialment amb ells dins la trajectòria d'un mateix carril.

Cal ser bons cuiners/cuineres i fer plats saludables i alhora sovint elaborats perquè el mateix "elaborar" és curatiu en si mateix i ens permet alliberar-nos de les presses del dia dia etcètera.

Cal ordenar i orejar l'habitació de forma regular i netejar els plats que fem servir després de cuinar. Ocasionalment també cal untar els fogons de líquid desengreixant perquè la majoria de companys de pis això ho passen per alt, mentre les olles estiguin netes al seu lloc els és indiferent que el fogó principal estigui encerclat d'una crosta marronosa que s'eixampla i els orígens específics de la qual són en certa manera misteriosos.

Cal evitar anar al Mercadona i cal anar a la botiga de fruites i verdures amb hort propi. Cal anar a reciclar menjar a les 9 al caprabo però de fet millor si es fa a la plaça i acompanyat/da d'un grup de militants de l'ecologisme o de la revolució social i política. Cal comprar el peix fresc a la plaça perquè el del Mercadona està "fresc" però és capitalista despòtic i ve de l'Atlàntic Nord -la qual cosa implica que els cadàvers de peixos fa com a mínim dotze hores que estan "frescos" ananat amunt i avall de vaixells de càrrega i descàrrega. En realitat cal ser vegeterià/vegeteriana. Però cal considerar que si som vegeterians/vegetarianes en el fons som hipòcrites perquè tolerem l'explotació de les gallines ponedores i de les vaques lleteres, condemnades a que els ragin uns vint litres de líquid de les mamelles cada dia. Cal ser ovolacteovegeterià i cal evitar la cursileria de dir-n'hi així. Cal saber dir-n'hi vegan@. (((cal fer ús dels pronoms febles però cal evitar que cada cop que escrivim el lector topi amb un reguitzell de lletres combinades de forma impossible i poc realista (vegi's l'exemple"dir-n'hi", és clar que mestres filòlegs discreparan del meu argument i acte seguit em convenceran que és just i necessari emprar com més pronomes febles millor -perquè enforteixen la prosa))).

Cal fer-se de la banca ètica i acte seguit cal flagelar-se perquè segur que no és ètica del tot. Segur que algunes de les associacions de nens orfes que patrocina són en realitat centres terribles on els nens són castigats a berenar sempre bollicaos i a començar a fumar porros als dotze anys.

 Per qüesitons d'higene psicològica, cal fantasiejar un nombre estrictament limitat de minuts al dia -i no em referiexo a somniar un món nou, que això cal fer-ho sempre amb diligència i un toc d'escepticisme-, parlo de fantasiejar que un/a li dedica cançons d'amor o de punyent frustració amb veu impostada a la persona estimada i davant d'un públic convuls que no pot fer més sinó rendir-se a la suposadament poderosa i artística sentimentalitat del/ de la fantasiejant.

Cal estimar-se a un mateix i que tot sigui perfecte dins el nostre interior abans d'iniciar una relació sentimental. Cal evitar que en aquest procés de creixement emocional un/a mateix/a es converteixi en la PERSONA ESTIMADA i acabi vivint envoltada de gats.  Cal evitar tenir res en contra de la gent que viu envoltada de gats. Però sobretot cal evitar dir res en contra de la gent que viu envoltada i dedicada als gossos. Cal evitar riure's del seu dol quan el gos mor a causa d'una estranya malaltia cardiovascular que li ha eixamplat el cor de forma letal i  mai no s'han de fer bromes respecte al "gran cor" que tenia el gos en qüestió.

Cal triar una vocació professional. Cal lluitar pel que volem i cal acceptar que el més probable és que el que volem volem no vindrà i que tot i així haurem de mirar de ser feliços el màxim de temps possible perquè la vida és curta i amb sort els últims capítols els passarem en un geriàtric. 

Cal inventar-se la felicitat perquè no acostuma a venir sola. I si t'amputen les dues cames i els dos braços, també. I a més cal fer-ho sense fer ús de drogues -a banda de l'alcohol, que si un/a  sap dur el mal alè i  la borratxera amb elegància no és cosa mal vista.

Cal esforçar-se un cop més.

XARXES

Vaig créixer amb el telenotícies vespre i les pel·lícules de diumenge. Sovint anava al videoclub amb els pares i dormia amb el Charlie sota el coixí. Ara no sé obrir la tele, i l'última vegada que vaig anar al videoclub va ser l'estiu del 2005. Aquella mateixa tardor el negoci va tancar, perquè tothom havia adquirit portàtils i l'accés a la cultura pop era il·limitat. Ja no calia rebuscar entre mil caràtules amuntegades sobre prestatges metàl·lics per decidir quina pel·lícula veies perquè per fi havia arribat l'era Internet i el món era u, infinit i extrainterconnectat.

Quan tenia deu anys vaig adquirir un portàtil petit i discret i vaig gaudir d'algunes nits de Seriesyonkis. La televisió va convertir-se llavors en un objecte retrògrad que no diverteix ni ensenya res. La relació entre Seriesyonkis i jo era inestable, per això. Sempre acabava sortint una finestreta que t'exigia el número de telèfon perquè, en teoria i mai en la pràctica, tinguessis accés al capítol o la pel·lícula desitjada. Quan em passava això buscava noves pàgines i totes em demanaven el número de telèfon[1]. En altres ocasions més afortunades internet em deia que esto es embarazoso però que el format del vídeo no es podia mostrar perquè no coincidia amb el del programa audiovisual instal·lat. Em vaig fer gran i al pati de l'escola es parlava de cine. Les pel·lícules eren moltes, no en recordo cap títol però sé que me les vaig apuntar totes en papers i que vaig decidir que em descarregaria l'emule, perquè era la nova sensació del moment i et permetia veure pel·lícules amb una qualitat extraordinària. La qualitat extraordinària de l'emule era que funcionava quan volia i que estava plagat de versions pornogràfiques, però mai no vaig fer pública aquesta queixa; vaig recórrer a altres programes i vaig seguir intentant-ho primer amb l'Ares, després amb el BitTorrent. Més endavant vaig optar pel retorn a la visualització en línia de series.ly, watchtvonline, tot en va. Una allau insondable d'anuncis i d’elements estranys anomenats cookies -amb el temps m’he familiaritzat i he assimilat el terme cookie- m'ho impedien.

En silenci i de puntetes va arribar la TDT, però com que la tele era per mi un objecte retrògrad que no divertia ni ensenyava res els botonets del nou comandament no van arribar a despertar-me cap interès. Els botons del Charlie que m'havia acompanyat tota la infantesa van passar a ser inútils amb l'arribada de la TDT, i ja no he tornat a establir cap vincle emocional amb un comandament a distància –només sento cert afecte per l’aparell inalàmbric que encén l’aire condicionat. Poc més tard de la TDT vaig marxar de casa els meus pares i vaig decidir recórrer als béns públics. El problema és que els DVDs de les biblioteques  tenen el vici d'estar ratllats i de no deixar-se veure encara que -no, no pots fer girar cap rodeta com passava amb els VHS perquè el DVD és molt elegant i no té cap mena de rodeta. És clar que els avantatges del DVD no són res si els comparem amb els dels arxius audiovisuals compresos en zip que només s'obren quan tens l'última versió d'un programa incert que sempre és nou i millor que qualssevol altre programa que ja tinguis guardat al disc dur de l'ordinador. Una vegada vaig aconseguir veure una pel·lícula del Fassbinder compresa en zip fins que, en arribar el minut vint- i-tres el llargmetratge es va aturar i l'ordinador va entrar en vaga indefinida.

Aquella va ser la darrera pel·lícula de la meva vida. Menteixo, de tan en tan encara vaig al cine. Però només ressenyo les pel·lícules que no veig. Fa un cert temps que m'hi dedico i fa poc que jo i la meva parella ens hem canviat de casa. M'he comprat un Mac. Em llevo ben d'hora, segueixo Twitter i m'assabento de les novetats cinematogràfiques. Llegeixo l'argument de la pel·lícula més polèmica a la xarxa i em poso a crear. Al final de cada ressenya hi escric que "És una sèrie/pel·lícula imprescindible que no us deixarà indiferents" i ho envio a la secció de cultura de la revista digital més popular i menys indiferent del moment. Els missatges de tele-video-espectadors que tampoc no han vist les sèries-pel·lícules que comento s'acumulen sota els meus escrits, perquè la gent lloa les meves observacions i celebra el meu bon gust. Si poguessin s'asseurien davant la tele i mirarien el Sálvame enlloc de llegir-me a mi, però s'han oblidat de com fer-ho. Les piles dels comandaments a distància que encén la TDT sempre s'acaben i no hi ha manera de renovar-les perquè són objectes retrògrads que ja han estat superats pels carregadors; és per això que la majoria d'ells -lectors meus i falsos espectadors; o potser tampoc són lectors meus?- desisteix del Sálvame i es connecta a Internet per fer-la petar. Avui són pocs els qui recorden com fer anar la tele, però la tele segueix sent al menjador perquè què hi ficaríem, sinó, davant del sofà? Jo hi tinc el Mac, però això ja és qüestió de cadascú.

---

[1] Crec que algun cop vaig arribar a escriure mi número de teléfono móvil, i recordo que el resultat va ser terrible perquè la pantalla va enfollir i va començar a remetre'm d'una pàgina de publicitat a una altra sense que jo pogués fer res per aturar-ho.

Vendetta de Venus

Les panxes dels nois es van començar a posar grosses al cap de nou mesos. I els que havien estat més vius, els folladors sense escrúpuls que sempre havien estat reticents al condó, perseguien ara les culpables que els havien fet allò amb llàgrimes als ulls, entre rabiosos i desesperats. Els veies passejant pel carrer, capcots i anestesiats, gàngsters arrossegant cotxets, quillos arrossegant cotxets, paletes que s'enduien nen i cotxet a l'obra, taxistes, futbolistes, violadors. Tot de pares solters atrafegats que buscaven una dona que els ensenyés què coi fer amb la criatura, que els mimés, que els cuidés, que es quedés amb ells i criatura(o criatures, perquè el més semental ara tenia bessonada) per sempre. 

Gent de principis

Ella puja la bragueta i s’eixuga la babeta dissolta en blanca saba. Agenollada com està, l’estudiant de Dret veu els vidres enllacats de la finestra i a través d’ells un parc, unes palmeres i una pancarta.  LA pancarta.

Ell es diu David Mas, porta corbata i fa un parell de mesos que el va deixar la nòvia. // que se’n va anar amb un alcaldet convergent una tòrrida tarda d’agost entre les dotze i la una. Els convergents s’han inventat la independència només per poder trencar parelles de socialistes feliços. Porcs. Desvergonyits. // David Mas nava calent, nava calent...

Ella es posa dempeus i es corda la jaqueta.

“Ja ho saps, estaria bé que això del desallotjament no tirés endavant. Cessió d’ús per l’edifici és tot el que et demano, ehem, demanem, tot el que tots i totes demanem en nom de Can Bocins. I en tindràs quan vulguis, d’això. – I l’estudiant de dret abaixa la guàrdia, es llepa el tou del dit índex i pressiona amb simpatia el prepuci de David Mas– . Can Bocins es queda al barri.”

//Penja una pancarta i després xupa una polla, perquè això de l’insurrecionalisme purità fa molt de temps que ja no s’estila. // I ella se’n va contenta, contenta com s’està després de complir amb els principis (creieu que té finals, la gent de principis?).

Ell David Mas se’n fa creus. Amb la titola eixuta i la vaga recança del suborn s’adona que sí, que per fi ja és un d’aquests homes amb corbata que surten per les notícies. I la vanitat li encén les galtes i li eixampla el somriure, perquè l’elixir de la corrupció és dolcet i es deixa beure.