Ells el futbol i jo

Des de sempre els partits del Barça m'han evocat la presència d'homes. Tota mena d'homes -menteixo, una única mena d'home, l'home futboler que per mi és tan aviat viril com avorrit i alhora misteriós en tan que viu una passió real per a mi incomprensible. 

Però sí, tota mena d'homes en el sentit que el meu record i les meves associacions masculino-futbolístiques no seleccionen per edat ni per tipus de vincle afectiu. De petita, el so de les retransmissions futbolístiques em portava a la falda dels meus avis. Vicenç l'estoic esprimatxat amb un cafetó minúscul i un vas d'aigua amb gas, assegut al bar i somrient com un nen. (t'estimo avi, sé que no ens ho vam dir gaire, només quan et mories i la cosa era urgent). Miquel el panxut amb un puro immens i els peus sobre la taula (la meva santa àvia Hortènsia també s'escola en aquest record perquè ella compartia les estones futbolístiques amb el seu marit i ho feia d'una manera autèntica o si més no ho semblava.

Més endavant el futbol es va convertir en una cita setmanal. El meu avi panxut va ser president de la Unió Esportiva Sant Andreu durant un període en què les meves hormones començaven a enfollir. Es deia -es diu, però ara me'n ric, d'aquest vell amor d'infantesa- Aitor R. S. Era i és panotxa i tenia una cresta enorme que brillava al sol igual que ho feien les seves celles, les seves pestanyes i els pèls del seu pit d'ivori espigat. Repartia cocacoles i cerveses durant els partits de diumenge i jo l'observava des de la part alta de l'altra punta de les grades mentre la vida seguia el seu curs i la resta de la gent prestava atenció al joc i a les derrotes del Sant Andreu. Sovint la cosa anava de derrotes, al UESA, però d'alguna manera això enfortia el sentiment dels seguidors i n'incrementava la seva inamadversió cap al president, que era el meu avi panxut que sempre ha estat una mica gàngster i una mica sapastre.  

Als disset anys vaig fer-me creure que m'havia enamorat d'un hooligan que em va introduir a 1) la figura d'Stalin 2) el sexe adolescent 3)  l'estat de xoc post-traumàtic ocasionat per un desamor que va superar amb escreix el període d'"amor-iniciació sexual-fascinació" que vaig compartir amb ell. Les nostres cites tenien molt a veure amb les retransmissions del Barça. Jo m'asseia amb hooligans com ell i amb les nòvies de hooligans com ell per mirar la pantalla fins que el partit s'acabava i ell i jo ens fèiem petons al portal de casa. Un dia el Barça va perdre. Li brillaven els ulls i em va dir que ho sentia però que havia de tornar-se'n a casa a pair la derrota. A partir d'aquell partit ja no va tornar a picar a la meva porta -bé, menteixo, però això ja és part d'una altra història.