El preu de la felicitat

0) Les gambes de Palamós estan eufòriques. Els antidepressius que els humans del poble consumeixen i execreten a través de les seves orines que van a parar al mar les han fet enfollir. La fluoxetina passa pels cervells d'adults i de nens, de senyores tristes i d'adolescents bulímiques, però també passa pels seus estómacs i després per les seves bufetes i allà es dilueix i va a parar al mar en forma d'aigua salada. Les gambes entren en contacte amb aquesta substància química celestial i se senten tant animades que decideixen sortir dels seus caus i provar sort a fora. A sorra oberta les coses són més divertides que quan estan amagades sota una pedra o una vella petxina però hi ha xarxes verdes brillants que les gambes en realitat veuen amb una precisió de colors molt superior a la nostra -però que si s'hagués de descriure seria com superposar molts quadres de Cézanne de tonalitats verdes i grogues i inesperades perquè nosaltres humans no coneixem la gamma de colors que coneix la gamba de Palamós. I aquestes xarxes magnífiques que brillen amb el sol i que les fan tornar boges d'alegria les porten de cap a les paelles de famílies de Terrassa i de Sabadell que vénen a Palamós a passar les vacances. Les gambes passen els millors minuts de les seves vides abans de ser pescades i així s'extingeixen una a una, sotmeses a la fluoxetina igual que els empresaris, els nens hiperactius, les dones riques i pobres i els adolescents bulímics d'experiències.

1) Gilberto Maia és alt, fosc i desitjable d'acord amb els cànons de la bellesa mutlicultural estàndard. La casa de Gilberto Maia està impecable i fa olor de tè chai de lubricants i de natilles. Els seus vestits són elegants i el seu termo està ple de tè chai fins a vessar. Després de fer un polvo prepara un bon esmorzar i li diu princesa -i li diu d'una manera amistosa, com donant per fet que ella sap que ell prepara esmorzars i diu princesa unes tres-centes vegades l'any a ties diferents. Però mentre diu "princesa" això no compta, al capdavall les princeses del Gilberto són noies força estúpides o de vida força alegre que fan glopades de semen a tort i a dret. Encara no fa vint-i-cinc anys el Gilberto era un nen que es passejava en pilotes per entre les faveles i que anava clarament sucio. Ara és presentador d'un canal de televisió amb una audiència fidel, s'aplica una loció contra la pèrdua dels cabells cada matí i sempre que pot posa la seva polla descomunal dintre la boca de princeses. Calvície a banda, Gilberto Maia sap molt bé que té la batalla guanyada i que, fins i tot, si anem una mica més lluny en el seu inconscient, sobre ell recau el pes de dur les regnes del futur en un sentit quasi hegelià, allò de que els obrers acaben sent amos perquè el contacte amb les penúries de la vida els fa més disciplinats més forts i més astuts, menys insatisfets i menys somiatruites. Posa la teva polla a moltes boques, Gilberto, fes una demostració de justícia històrica.

2) Toni Montero va néixer a les Gavarres, va créixer al Vallès Oriental i fa temps que es dedica a l'hosteleria. L'última vegada que el vaig veure va ser una nit a l'escullera, de lluny. Estava assegut a l'extrem prop de les onades i contemplava les estrelles amb una ampolla de Rioja que acidejava a la mà. Se sentien tambors de fons, era la festa de la lluna plena i una colla de gent feia rotllana al voltant d'un foc. Arribava una brisa fresca per acomiadar-se de l'hivern. El Toni bevia i fumava mentre escoltava la música del mòbil i se sentia sol i protegit pels astres. Era a Barcelona però es veien les estrelles, perquè les nits de lluna plena a l'escullera són l'excepció que confirma la regla de la contaminació lumínica urbana. El Toni té el mar i la lluna tatuats al braç. Quan treballàvem junts a la cadena d'entrepans Z em deia que s'havia gravat la pell en honor a les dues coses que més li agradaven en aquesta vida que eren el mar i la lluna. També em va explicar que els seus dos gossos més estimats s'havien dit així i que per ell era molt important assistir sempre a la festa de la lluna plena quan plegava de la cadena d'entrepans, perquè d'alguna manera quan ho feia entrava en contacte amb el mar i la lluna -la versió animal i la versió geogràfica/cel·lestial. Allà assegut a l'escullera el Toni va sentir una cançó que no havia sentit mai i que li va fer pensar en els dos gossos que l'havien acompanyat molts anys però que es van morir un rere l'altre. Aquella nit de lluna plena entre desconeguts el Toni va tocar els tambors sense cansar-se, animat per una exaltació profunda. Reia i plorava bressolat pel mar i la lluna, els seus dos amics difunts que havia cregut irrecuperables.

3) El plató és fred i blau. El presentador és Gilberto Maia, que retoca els papers abans d'entrar en directe. Mira al concursant i exhibeix un somriure blanc que contrasta amb la seva pell fosca. El concursant és Toni Montero, que va vestit amb una samarreta estripada per la part del pit i deixa que un floc de cabells ingovernables li caigui sobre el front colrat pel sol i les ones.

- Benvinguts a El preu de la felicitat. Toni, has arribat fins aquí. Saps que aconseguir la felicitat no és fàcil, però ara és més fàcil que mai. 200.000 euros al final del trajecte. Saps què és això? Diners per fer el que vulguis dos-cents mesos de la teva vida. Molta pasta, més pasta de la que aconseguiràs treballant a cap bar. Estàs preparat per respondre i encertar cinquanta preguntes en 15 minuts?

Toni Montero està preparat. Veu les llums asfixiants del plató i es mira el tatuatge, el Mar i la Lluna. Al final del túnel hi veu un nou gos, un Lowchen, milers d'euros per una vida d'afecte. Els Lowchen, petits gossos amb gran personalitat, pura companyonia. Gilberto Maia engega la roda de preguntes. Quin és l'últim guanyador del Moto GP. A quina part del planeta viuen els pingüins. Qui va ser l'última parella reconeguda de Paris Hilton. Coses així. Toni Montero no és gaire fotogènic, respon absort sense mirar els ulls del presentador. Un Lowchen. El preu de la felicitat és el que val un Lowchen. 

Mentrestant, dins el cap del carismàtic Gilberto Maia s'hi reprodueix un record que fa dies que no el deixa viure. La memòria d'una nit en què va conèixer un angolès amb les cuixes imponents i les espatlles amples. Va ser en una reunió de parlants de portuguès que es fa mensualment en un bar de Bogatell i que agrupa membres de les antigues colònies residents a Barcelona. Comparteixen la llengua que els uneix mentre beuen cachassa i caipirinhas al so de bachatas i de la rumba estrambòtica d'un tal Manu Chao. El dia que es van conèixer l'angolès i el Gilberto estaven prenent alguna cosa junts i parlaven del Brasil i d'Angola, Angola arrasada per moltes petites guerres que són una gran guerra. Ell es moria de ganes d'anar al Brasil però abans havia d'estalviar diners per anar a veure la família africana; llavors es va aixecar i va entrar a la porta que hi havia al fons a mà esquerra. Quan l'angolès va sortir del lavabo Gilberto Maia l'esperava de genolls entre l'assecador de mans i la pica. Li va dir que li volia xupar la polla allà mateix, que era una bona idea. L'altre es va posar a clavar patades a la pica i a dir-li porc de merda. Però potser no va anar així. Potser li va dir que ho sentia però que no li venia de gust que Gilberto Maia ni cap altre home s'agenollés per xupar-li la polla. Potser per alguns moments l'angolès va voler provar-ho, potser podria haver accedit a portar-lo a casa però finalment va sortir emprenyat. Gilberto Maia va quedar-se on era, de genolls entre l'assecador de mans i la pica.  

- Ho sento, Toni. La resposta és Rod Stewart. Rod Stwart és el compositor de D'ya Think I'm Sexy. La propera vegada tindràs més sort. Fins llavors hauràs de seguir servint copes. I amb tots vostès ens veiem la setmana que ve aquí mateix, a El preu de la felicitat.

Gilberto Maia somriu a la càmara. Les dones del públic l'adoren.