Arrímate a los buenos

Vivien al carrer del costat de casa. Els dos homes havien muntat un negoci de petards quan encara eren solters, però la realitat és que un treballava per l'altre. N'hi havia un que era el jefe. Amb el temps es van casar amb dues noies del barri i tots quatre van passar a ser un, eren dos matrimonis que estaven molt units. Compartien una casa gran amb terrat al carrer Peronella i quan arribava l'estiu treien les cadires a la fresca i xerraven fins les dues o les tres de la matinada. Jugaven a cartes, els homes bevien ratafia, de vegades cap al tard parlaven de política. Els petards només els donaven diners una part de l'any, la resta de mesos es dedicaven al garatge. A la primeria de casat el jefe havia tingut la idea d'incloure un garatge a la rebotiga, coneixia els transportistes de Repsol i els untava amb diner negre per tenir més petroli que ningú. No se sabia com però quan tots els venedors de petroli del barri es quedaven sense petroli ells encara tenien petroli. A poc a poc van anar deixant de banda els petards i el jefe va perdre tota noció del risc. Al terrat de la casa on vivien el jefe hi tenia cent bidons extra de petroli col·locats damunt d'una plataforma d'uralita.

Eren més de les dotze. El soci dormia, mussitava paraules inconnexes i de tan en tan se li escapava el nom de la dona del jefe, perquè sempre que marit i muller es ficaven al llit i ella no volia tocar-lo ell es masturbava pensant en la dona del jefe, que la sentia que bramava a l'habitació del costat i que era tant fogosa; es quedava adormit i eixut i deixava un rastre de semen sobre el matalàs. Llavors la dona del soci acostumava a llevar-se d'amagat i cremava la derrota amb nicotina. Aquella matinada de dimecres no va ser una excepció, i la dona va pujar a la plataforma d'uralita per fumar una cigarreta que havia robat del seu marit el soci. De sobte va sentir les passes del jefe insomne que pujava les escales per contemplar els seus bidons de petroli. La dona es va posar nerviosa i va llançar la cigarreta a terra, i la cigarreta va encendre un rajolí de petroli que semblava inofensiu. Dona i bidons van convertir-se en cendra. La superfície d'uralita va cremar prou estona com per esborrar les traces dels bidons de petroli i el jefe li va dir al soci que no havia pogut fer res per aturar-ho. Alguns veïns es van despertar sobresaltats pels xiscles d'una viva que volia seguir sent-ho, però després el barri va emmudir i a l'alba només se sentia el repicar del serenu. 

Van quedar els tres.

Les nits d'estiu el jefe, el soci i la dona del jefe s'asseien a la terrassa i els homes bevien ratafia. Quan es feia tard parlaven de política. El jefe era partidari de arrimarse a los buenos. El soci no. La dona del jefe era massa senyora per ficar-se en política però per compensar-ho es ficava al llit amb tots dos. Com que el jefe era partidari d'arrimarse a los buenos la crema de la superfície d'uralita no li va portar gaires maldecaps i ben aviat va construir una nova superfície que no era d'uralita i que era menys susceptible a inflamar-se quan els bidons extra que rebien de Repsol vessaven per alguna banda. De vegades el soci es queixava de la mort de la seva dona i quan s'emborratxava més del compte amenaçava el jefe a altes hores de la matinada. El vespre que feia quaranta després de la mort de la seva dona el soci va perdre una partida de cartes. Tenia el cos embotit i el cap tèrbol per la ratafia. De cop va alçar la cadira de fusta on havia segut per sobre de l'alçada del seu cap i la va fer estabellar sobre el crani del jefe, el jefe que havia estat el seu amic i el seu igual quan havien obert la botiga de petards l'any quaranta-sis. Aquella nit de finals d'agost la dona del jefe va acomiadar-se del soci a cops de maluc però a partir de l'endemà ningú del barri no va tornar a sentir parlar del soci.

Van quedar els dos.

Les nits d'estiu el jefe i la seva dona treien un parell de cadires al carrer Peronella i s'asseien a prendre la fresca. Ella parlava i fornicava menys que abans però ara bevia ratafia i acompanyava el seu marit entre sanglots ocasionals i llargs silencis.

Any 2014. Una dona sàvia i arrugada es balanceja damunt d'una cadira.

Era un home vell, semblava desvalgut i de vegades delirava; no sé d'on havia sortit. Em venia a veure al despatx de segurus que ton avi i jo vem obrir al carrer Peronella l'any 90. Solia demanar caritat a la placeta d'allà al costat i un dia em va venir a dir que s'havia gastat les set pessetes que li havien donat per comprar loteria. "No sé si està bé, gastar-me els diners dels altres amb la loteria", recordo que em va dir. I jo li vaig dir que s'ho mereixia més que qualsevol altre, que ell realment ho necessitava. I al cap d'una setmana van tocar-li cent vint mil pessetes i va venir amb un ram de flors i dues ràdios que s'havia trobat pel carrer. Va pensar que m'agradaria tenir una ràdio a la feina però jo li vai dir que axò em distrauria, que el que podia fer era guardar una de les dues ràdios per si a ell que vivia al banc de la placeta li prenien o el que fos. Era pobre, estava acostumat que el tractessin com un objecte, que li donguessin quatre pessetes sense mirar-se'l. Ningú se l'escoltava. Menys jo, que mai no he sabut arrimarme a los buenos, que diuen.