BESTIARI

COLOMS

Esmorzava llet amb cereals cada matí. Sempre pescava els trossets convexos xocolatejats  per quedar-me a soles amb la llet fresca i beure-me-la al final, d'un glop llarg i generador de flato. Però abans que això passés -que el líquid frescm'acaronés el paladar- sempre hi havia un moment de dubte. Imaginava que algun dia ensopegaria amb l'ull d'algun colom mort, que em trobaria l'òrgan petit i rodó dins la immensitat del bol de llet i que a temps d'adonar-me'n ja me l'hauria empassat. Cada dia contemplava poc o molt aquesta mateixa possibilitat remota, i durant uns segons matiners es pot dir que el meu jo-nena vivia la vida al límit.

La casa dels coloms és un cementiri. Diuen que dins del dipòsit d'aigua els cadàvers de coloms morts s'amunteguen i es confonen amb els cossos petits i fràgils que encara bateguen dels ocellets acabats de sortir de l'ou. En aixecar el primer vol topen invariablement amb la paret metàl·lica de l'extractor i reboten a la muntanya de merda i d'avantpassats avícoles. Moren sense concessions al cap d'uns dies, esgotats de tan rebotar. La muntanya va creixent perquè les colomes embarassades entren al dipòsit desconcertades, i un cop entren a l'extractor, que de lluny sembla un indret càlid i resguardat per a tenir-hi criatures, ja mai més no en surten. Això sí, s'hi queden per ampliar el cementiri.

________________________________

GRANOTA

A Mercedes Dios no le ha dado talento para la música, va dir una monjita d'aquelles del franquisme que portaven un vel immens i elevat sobre del crani. La mare va quedar descontenta. No podia ser, allò de tenir un altre membre de la família desproveït de talent. Mercè mare era una mestressa de casa andreuenca que tararejava cançons de Machín a la taula o al llit, mentre escombrava l'escaleta o quan portava la nena a escola. La sortida d'escola era a les cinc de la tarda, i Mercedes la Gran no podia suportar com les altres mares feien el caca sobre les virtuts de les seves criatures. Que si la Maria serà una gran dibuixanta, que la Paula mira quins ulls que té, que es farà model i ens traurà de pobres.

La petita Mercedes era una granoteta simpàtica i els ulls li saltaven de les òrbites. Un dia pels volts de Nadal de l’any 61 es passejava amb la seva àvia pel Corte Inglés i van topar amb una d'aquestes monjitas del franquisme. Què és això, àvia? Soy una monjita, hija mía. Com que encara no anava a escola no tenia ni idea del que era una monjita i aviat se'n va desentendre i va seguir el seu camí escales mecàniques avall. En arribar a baix de tot, la granoteta va agafar-se amb les dues mans a la barana de plàstic i va quedar-se uns segons parada amb el cul en pompa, projectat en sentit contrari al moviment de les escales. Senyors i senyores de totes les edats i carregats de bosses El Corte Inglés anaven baixant distrets quan es va generar l'inevitable efecte dominó que els va fer rodolar en massa fins la secció de roba interior i pijames. Mentrestant, la granoteta procedia el seu camí a l'exterior, saltant com una daina i aliena a la caiguda de cossos d'adults enfundats en abrics. La monjita del franquisme va maldar per aixecar-se i finalment ho va aconseguir, però el vel immens que li cobria el crani havia quedat encallat en una de les ranures metàl·liques i el jove guàrdia jurat de la planta de roba interior i pijames no va tenir altre remei que quedar-se a la feina una bona estona de més, estirant la tela de la monjita amb precaució i elegància.