La paparra de Heidegger

La paparra de Von Uexküll venia de l'Amazones. L'havien portat embolcallada en un tros de tela dins una capsa foradada perquè hi entrés una mica d'oxigen, i l'interior estava recobert d'una microfauna que la paparra devorava amb devoció. El becari que s'encarregava d'ella odiava amb fervor els insectes, i també odiava el pesat d'en Von Uexküll, i tot plegat va resultar en l'abandó de l'animaló minúscul en un prestatge de ferro dins el traster 3 de la coberta inferior del vaixell. I així van passar els dies, les setmanes, i Von Uexküll ni se'n recordava, de la seva paparra de l'Amazones. De dia procedia amb els seus experiments amb escarabats exòtics i de nit amb les seves partides d'escacs i scotch whisky al costat del seu vell mestre Heidegger. Mentrestant, navegant a cegues i en la ignorància més absoluta, la paparra  se sentia víctima d'un tedi i una solitud insofribles. Viatjava mar del Nord amunt, Escandinàvia d'est a oest i després a l'Amazones de nou, sempre reclosa en la seva cel·la de cartró, desproveïda ja d'aliment i d'objectius vitals.

Divuit mesos més tard el vaixell que havia dut Von Uexküll a l'Amazones va amarrar de nou al Nord, al port de Lübeck. Von Uexküll era amant dels vaixells i es passejava distret per la coberta inferior quan va topar amb la porta del traster número tres, en busca de petits ratolins per visseccionar o d'insectes exòtics. Llavors alguna cosa el va empènyer a fixar-se en la capseta que hi havia sobre el prestatge de ferro i de seguida la va reconèixer. Ell mateix, Von Uexküll, vestit amb mitjons llargs d'explorador i una alegria jovial, havia recollit un exemplar magnífic de paparra en el seu últim viatge a l'Amazones, i ara li semblava recordar que es tractava d'un invertebrat mai vist fins aleshores. Va sentir ràbia envers el becari que odiava els insectes i a ell mateix i va obrir la capseta.

Dues nits abans Von Uexküll havia estat fent una partida d'escacs amb Heidegger. Heidegger estava tranquil, tenia aquella serenitat de després d'haver polit i publicat una nova obra. Von Uexküll sabia que al seu mestre l'havia obsessionat la diferència entre l'home i l'animal, la capacitat superior dels humans per evadir-se de si mateixos fins arribar al nirvana. Les bèsties no saben avorrir-se, estan immerses en un etern present de les necessitats vitals més bàsiques: mengen herbeta la caguen, mengen herbeta es reprodueixen caguen l'herbeta tenen descendència i tornen a menjar herbeta. Herbeta o animalets, és indiferent. Per això no fan política electoral, ni vagues de fam, ni mediten. Heidegger n'estava convençut, i aquell últim vespre li ho havia comentat entre glops d'scotch whisky, just abans de fer escac i mat.  

<<ARA JA ho sé Von Uexküll, és l'avorriment. L'avorriment és la gènesi de tota essència humana. I tots els teus experiments amb animals coincideixen, la metafísica i la ciència per fi van de bracet. Qui ho havia de dir, el vell Heidegger i el jove biòleg!>>

 i Heidegger entrava en un èxtasi que li enlluernava els ulls. 

Però Heidegger estava equivocat. Poc abans de morir el mestre,Von Uexküll va creure's deutor de la ciència i la Veritat i va confessar-li que la paparra amazònica havia estat capaç d'evadir-se del seu medi i oblidar-se de si mateixa en un estat similar a la contemplació budista humana. Ni menjar, ni beure, ni res; divuit mesos bressolada per les ones. Entre commogut i dubitatiu, el filòsof va agafar un llapis que tenia a mà sobre la tauleta de nit. Aquella llibreta estava plena d'estrofes d'Eckhart, d'acudits zen, d'idees sobre l'essència de la vida humana. Amb les poques forces que li quedaven Heidegger va anar estripant els fulls un a un, i quan va arribar a l'última pàgina va traçar-hi uns gargots solemnes.  Avui, a la tomba del filòsof, a Messkirch, hi ha escrit que ell "només va darrere d'aquella estrella". Però Von Uexküll és l'única persona del planeta que sap que no, que l'estrella de Heidegger és en realitat una paparra. La paparra amazònica que va saber avorrir-se i li va ensenyar a ser una mica més home.