La paparra de Von Uexküll venia de l'Amazones. L'havien portat
embolcallada en un tros de tela dins una capsa foradada perquè hi entrés una
mica d'oxigen, i l'interior estava recobert d'una microfauna que la paparra devorava amb devoció. El
becari que s'encarregava d'ella odiava amb
fervor els insectes, i també odiava el pesat d'en Von Uexküll, i tot plegat va
resultar en l'abandó de l'animaló minúscul en un prestatge de ferro dins el
traster 3 de la coberta inferior del vaixell. I així van passar els dies, les
setmanes, i Von Uexküll ni se'n recordava, de la seva paparra de l'Amazones. De
dia procedia amb els seus experiments amb escarabats exòtics i de nit amb les
seves partides d'escacs i scotch whisky al costat del seu vell mestre
Heidegger. Mentrestant, navegant a cegues i en la ignorància més absoluta, la
paparra se sentia víctima d'un tedi i una
solitud insofribles. Viatjava mar del
Nord amunt, Escandinàvia d'est a oest i després a l'Amazones de nou, sempre reclosa
en la seva cel·la de cartró, desproveïda ja d'aliment i d'objectius vitals.
Divuit mesos més tard el vaixell que havia dut
Von Uexküll a l'Amazones va amarrar de nou al Nord, al port de Lübeck. Von Uexküll era amant
dels vaixells i es passejava distret per la coberta inferior quan va topar amb
la porta del traster número tres, en busca de petits ratolins per visseccionar
o d'insectes exòtics. Llavors alguna
cosa el va empènyer a fixar-se en la capseta que hi havia sobre el prestatge de
ferro i de seguida la va reconèixer. Ell mateix, Von Uexküll, vestit amb
mitjons llargs d'explorador i una alegria jovial, havia recollit un exemplar
magnífic de paparra en el seu últim viatge a l'Amazones, i ara li semblava
recordar que es tractava d'un invertebrat mai vist fins aleshores. Va sentir
ràbia envers el becari que odiava els insectes i a ell mateix i va obrir la
capseta.
Dues nits abans Von Uexküll havia estat fent
una partida d'escacs amb Heidegger. Heidegger estava tranquil, tenia aquella
serenitat de després d'haver polit i publicat una nova obra. Von Uexküll sabia
que al seu mestre l'havia obsessionat la diferència entre l'home i l'animal, la
capacitat superior dels humans per
evadir-se de si mateixos fins arribar al
nirvana. Les bèsties no saben avorrir-se, estan immerses en un etern present de
les necessitats vitals més bàsiques: mengen herbeta la caguen, mengen herbeta
es reprodueixen caguen l'herbeta tenen descendència i tornen a menjar herbeta. Herbeta o animalets, és indiferent. Per això no fan política electoral, ni vagues de fam, ni mediten. Heidegger
n'estava convençut, i aquell últim vespre li ho havia comentat entre glops
d'scotch whisky, just abans de fer escac i mat.
<<ARA JA ho sé Von Uexküll, és l'avorriment. L'avorriment és la gènesi de tota essència humana. I tots els teus experiments amb animals coincideixen, la metafísica i la ciència per fi van de bracet. Qui ho havia de dir, el vell Heidegger i el jove biòleg!>>
i Heidegger
entrava en un èxtasi que li enlluernava
els ulls.
Però Heidegger estava equivocat. Poc abans de morir el mestre,Von Uexküll va
creure's deutor de la ciència i la Veritat i va confessar-li que la paparra
amazònica havia estat capaç d'evadir-se del seu medi i oblidar-se de si
mateixa en un estat similar a la contemplació budista humana. Ni menjar, ni
beure, ni res; divuit mesos bressolada per les ones. Entre commogut i dubitatiu, el filòsof va
agafar un llapis que tenia a mà sobre la tauleta de nit. Aquella llibreta
estava plena d'estrofes d'Eckhart, d'acudits zen, d'idees sobre l'essència de
la vida humana. Amb les poques forces que li quedaven Heidegger va anar
estripant els fulls un a un, i quan va arribar a l'última pàgina va traçar-hi
uns gargots solemnes. Avui, a la tomba
del filòsof, a Messkirch, hi ha escrit que ell "només va darrere d'aquella
estrella". Però Von Uexküll és l'única persona del planeta que sap que no,
que l'estrella de Heidegger és en realitat una paparra. La paparra amazònica
que va saber avorrir-se i li va ensenyar a ser una mica més home.
La pregunta és, l'avorriment de la paparra va ser productiu? va compondre una simfonia o va inventar-se una concepció del petit univers de la capsa? Heidegger després de meditar-ho molt va contemplar un exemplar de Sein und Zeit i devia concloure que si més no el seu avorriment seria productiu: hauria servit per avorrir un bon grapat d'estudiants de filosofia i, fins i tot, d'inspirar un conte sobre paparres
ResponderEliminarD'acord, Heidegger és millor que la paparra. Però seria encara millor (Heidegger) si no hagués d'escriure llibres sobre com ell és en realitat millor que la paparra.
ResponderEliminarJo diria que les paparres no mengen pas herbeta, sinó que xuclen la sang dels pobres mamífers als pèls dels quals s'adhereixen.
ResponderEliminar