UrbanoTemprano. El perruquer de la fe (II) i 5.Oblit i obediència

4. El perruquer de la fe (II) 

L'endemà la veu. La noia toca la guitarra de dotze cordes i somriu a un home calb que jeu hipnotitzat entre coixins. Els cabells d'ella són espessos i negres, a en Hakîm li agradaria trenar-los i després deixar-los anar. Prò l'home calb no marxa i l'encarregada del prostíbul fa córrer les cortines i els clotets i els ulls i els cabells espessos de la puta berber desapareixen de la vista de Hakîm fins al cap de més d'una hora quan el calb surt ben dret i satisfet. Hakîm no es rendeix, va cent cops més al prostíbul, l'espia i la busca fins que un dia aconsegueix trobar-la i van tots dos a la part més alta de la muralla. El cel és clar i el rebombori de la ciutat queda enrere. Ella corre per les roques i salta damunt seu, els clotets d'ella són més profunds que mai i es descobreix el xal vermell i li ensenya l'elixir que s'amaga entre unes cuixes mundanes. Després de l'èxtasi Hakîm li exigeix que es casi amb ell però ella escapa corrents i en Hakîm es queda palplantat amb la brisa del mar picant-li les espatlles i abraçat a la sorra fina.

La prostituta berber desapareix, Hakîm beu tè a la menta amb totes i cadascuna de les noies del local sense èxit. Se'l miren i riuen, riuen i es destapen el xal prò mai no diuen res sobre la noia berber dels clotets i la melena espessa. Un matí mesos més tard Hakîm enfonsa la navalla d'afeitar i deixa una marca vermella sobre al rostre d'un vell amic de la família d'Ahmed que seu a la rebotiga. Ahmed s'ha recuperat de la seva esquena esberlada, està postrat a una cadira i ha comprat una nòmada salvatge que toca una guitarra de dotze cordes. Se l'ha enduta cap algun lloc desconegut, potser a Europa, potser a les muntanyes del Riff o potser més enllà del desert del Sàhara. Aquella nit Hakîm plora i s'emborratxa, i durant mil i una nits puja a la part més alta de la muntanya per baixar després rodolant entre sanglots. La nit que fa mil dos Hakîm s'endormisca ebri sobre una roca i el sorprèn la llum del dia. Des del punt més àlgid es veu la torre de la mesquita de la Kasbah encesa per l'alba, ferma davant les adversitats del vent i de les ones. El moetzí inicia el seu cant i tots els temples comencen a despertar-se un darrere l'altre guiats per l'ordre suprema. A partir d'aquell moment Hakîm s'oblida de les dones i de l'alcohol i s'entrega a la voluntat del profeta, recorda la llum d'una dia clar sobre Tànger i se sent envaït per la fe. Cada matí s'alça amb el cant del moetzí i es dirigeix a la gran Mesquita. Després del primer crit a l'oració treballa pel seu oncle i aprofita les estones lliures per llegir el Corà. De vegades Hakîm s'imagina que és capaç de sobrevolar el Mediterrani i aterrar al vell continent, a l'altra cara d'aquell puntet capriciós que és Gibraltar. I un dia marxa a Espanya i l'atzar el porta a la Barceloneta. 

5. Oblit i obediència 

Comissaria de Les Corts. 

Els mossos d'esquadra medeixen més d'un metre vuitanta i són tios cepats. Es miren López i Temprano amb una barreja de rebuig i d'indiferència, perquè la comissaria de les Corts és el seu territori i no és lloc per dos vigilintes de la playa mitja cerilla. Els dos urbanus arriben amb el cap ben alt i entren a una habitació minúscula sense finestres. López porta el braç embenat pel tret d'Ahmed i Ahmed seu damunt la seva cadira de rodes. La sala d'interrogatori està il·luminada de blanc estrident. 

-Intent d'homicidi a una autoritat de l'ordre, eh? Et podriràs a la presó, paràsit. Farem que això passi.-Temprano gairebé sent l'alè pudent i amenaçador de López sobre el rostre cremat d'Ahmed.

Silenci interromput només pel comportament irregular d'una de les bombetes del sostre. 

-Quin és el mòbil?- Temprano recolza les dues mans sobre la taula i fixa els seus ulls sobre Ahmed.- Per què volies matar-me?

-La xupa bé la Marquesa, eh? -Ahmed es mulla els llavis amb la punta de la llengua i apreta les mans amb força. 

-Desgraciat- i aquí Miguel Temprano està a punt d'agafar Ahmed i d'escanyar-lo i fer-lo purè contra la paret prò no fa re.

-Parla, tros de fill de puta. -López insisteix.

-És la història de sempre. Un tio surt del no-res per anar-se'n amb alguna de les meves nenes i la nena desapareix. La nena desapareix i la poli calla, ni els mossos ni la urbana que es passegen sempre pel barri, ningú ho comenta. Les putes s'esfumen prò la Marquesa no. 

-Si reconeixes amb què et guanyes la vida davant d'un jutge les coses no milloraran. -López primer fa servir un to amenaçador i acte seguit es distreu amb les seves coses, s'acarona la bena i aixeca la part superior de la tela per mirar quin és l'estat de la seva ferida. 

-No us deixaré que peleu la Marquesa. La Marquesa és meva. 

-Les autoritats no maten ningú. Nosaltres ens encarregarem de buscar el culpable, nosaltres som els professionals. -Miguel Temprano parla com un home que se sent segur de si mateix i llavors López aixeca el cap i se'l mira de reüll amb escepticisme. - Quantes noies t'han desaparegut?

-Merda de poli. Traieu-me d'aquí i us explicaré el que vulgueu. 

López contesta << Em temo que això no podrà ser>> i Ahmed escup saliva i mocs verds sobre la taula d'interrogatori i sobre la mà dreta de Miguel Temprano. López agafa Ahmed per les aixelles, el sacseja i li fot una manta d'hòsties. Ahmed s'hi torna una estona fins que Temprano truca discretament una ambulància i se l'emporten. Ahmed marxa sobre la llitera i crida i maleeix la mare que els va parir a tots i de tant en tant exclama: 
<<Més de cinquanta, més de cinquanta...>>

Ahmed, el xulo de les cames raquítiques que recorre el Raval sobre rodes. Més de cinquanta putes desaparegudes que són maniquins decapitats amb collarets de hawaiana. Temprano vol entendre-ho tot prò la veritat és que no entén res.