Ciutat vella és cosa sèria (I)

Aquestes històries són reals com la misèria de Ciutat Vella

És petita i porta una bata pulcra de quadres blaus i blancs, unes ulleres quadrades de pasta transparent. Té els cabells blancs tallats curts  i arrossega un carro i un pot de llautó. Passa ben dreta quan el bar tanca i demana monedes als turistes que escuren copes de sangria don Simón o d'un Rioja àcid que espanta. Surt cada vespre a demanar com qui passeja el gos perquè faci pipi i parla amb les clientes locals i més assídues del bar, la Paqui, la Carmen, dones de mitjana edat que no han renunciat als vicis de la jovenesa. Es lamenta amb serenor filosòfica, exclama l'equivalent andalús de l'expressió Qui dia passa any empeny. Es fica la mà a la butxaca i se'n va que no té gaire estona, després vol anar a dormir d'hora. 

Con ochenta años ya, por lo que me queda

Té vuitanta tres anys, el fill tocat per la meningitis des de petit i avui tancat a una clínica, el marit mort, ningú més sobre la capa de la terra. La pensió brilla per la seva absència perquè s'ha passat la vida agenollada fregant els terres d'altri sense contracte.  Seu a la vorera en un racó i demana monedes sense timidesa ni exageració, sense orgull ni rancúnia. Li llenço una moneda convençuda  que ajudo una amiga, gracias nena, fins la pròxima. Quan al cap de setmana ha aconseguit arreplegar alguns diners agafa el ferrocarril fins la parada de Sant Joan i visita el nen que és un discapacitat de mitjana edat.

_____________________________

Seia a la cantonada del carrer princesa amb Via Laietana, amb les cames creuades una sobre l'altra i els punys aferrats a un bastó. Mai no el vaig veure despert, sempre dormia arraulit en la seva petitesa extrema, com un home reduït a la mínima expressió. Tenia un plateret, però no sé si algú li deixava mai alguna cosa. Només sé que un migdia que jo anava a la feina el vaig veure que li penjava del coll un cartell AJUDA PAR MANJA. SOC DIABETIC i vaig pensar que havia de desplaçar-me a la seva cantonada un dia que no anés a treballar i trucar els serveis socials, estar-me amb ell fins que se l'enduguessin -on? A amagar-lo en alguna clínica? Però es van escolar els dies i no hi vaig passar tot i que alguna cosa em deia que havia de passar-hi i ara sé que és massa tard, perquè al senyor igual que als pardals moribunds se'l deu haver emportat l'aire. 

_____________________________

Una de les seves cames estava infectada i la infecció havia arribat a inflar-la més que la de qualsevol àvia reumàtica, la pell lluïa vermellosa i tibant. Quan t'havies fixat en l'horror del que havia estat una cama esquerra t'adonaves que el seu propietari seia a terra i que era ros, jove, brut, d'alçada considerable i ascendència germànica. Van passar els dies i la vaig tornar a veure, aquesta vegada uns claus de ferro continguts en una estructura de ferro travessaven de banda a banda el mateix tros de carn amorfa. Aquell vagabund jove estava enganxat a la seva extremitat que de tan malalta quan la veies et venien ganes de mirar-la de reüll i fugir corrents alhora, d'amputar-la i d'acabar d'una vegada per totes amb l'angúnia i el sofriment (ètic?) estètic. Van passar de nou els mesos, gairebé un any, i el vaig tornar a veure, aquest cop a ell i no a l'extremitat perquè l'extremitat, miracle de la medicina pública, estava curada. Seia en un banc de la sortida de metro que hi ha al mig de la plaça Urquinaona i vaig reconnèixe'l perquè l'havia vist dos cops i perquè la seva cara em recordava la del primer i únic home que en el seu moment vaig estimar amb joia i convenciment i que després es va esvair per sempre. Vaig aturar-me davant d'ell i ell es va alçar i jo sabia que parlaríem. Com que no em calia mirar-li la cama que ara era vulgar i sana com la majoria de cames em vaig quedar abstreta mirant els seus ulls blaus germànics, tan rebufons, que sempre entre els vagabunds nordeuropeus contrasta amb la fortor que emana de la seva tinya, del seu tabac reciclat i de la cervesa. Va escupir paraules en castellà macarrònic, només li quedava una dent, vaig respondre-li unes paraules en alemany i ell va vomitar un monòleg que jo no entenia, però ell va deixar-se anar, alliberat que per fi algú l'escoltés. Va volcar el seu univers narratiu damunt meu i em va dir primer en alemany i després en anglès que el seu pare era americà, la seva mare era alemanya de Colònia i va ajuntar la part interior dels seus canells, la dona estava tancada per temes de drogues. El pare a l'altra banda de l'Atlàntic borratxo dia i nit prenent riuades de pastilles. Em va dir que cecessitava vint-i-nou euros per renovar el passaport i treballant tota la setmana amb una mà a la llauna de cervesa i l'altra estirada només havia aconseguit cinc euros. Dormia al carrer i volia Photos, journalist, I want to make photos. La gent no donem diners pel passaport caducat d'un jove alt i fort, i feia un quart d'hora que parlava amb ell i abans que la seva merda i la seva misèria m'esquitxessin vaig girar cua i vaig córrer cap a casa meva, indigna turista de la desgràcia aliena.