Ciutat vella és cosa sèria (III)

Ser madre... bggdfvgsd...es una experiencia única...yo cuando le di el pecho a mi hija...mi marido se fumaba un cigarrillo por la mañana en la cama y yo me levantaba y me alejaba a solas con mi hija, darle mi propia leche es lo mejor que me ha pasado en la vida, me daba asco el tabaco mientras amamantaba bhrergbh brgbghbrh. Una experiencia única. Els ulls vidriosos i el pentinat nou de Maria la castissa-catalana. La superfície de la barra que s'enganxa al tou dels dits i el so de les campanes que piquen quatre vegades més l'equivalent numèric en copets de l'hora que sigui. 

Arriba la parella de ballarins que de tant en tant fan un cafè al bar i que després sovint s'aixequen, encenen el reproductor i comencen a moure's a ritme d'un tango exaltat o lacrimogen. La ballarina porta vestits de vellut negre o verd, ell sempre vesteix igual, esprimatxat musculós i àgil, amb classe però atabalat i d'expressió facial estàtica. L'home estàtic i la ballarina, que no és estàtica, que fa molt bona cara quan té bon dia i fa mala cara si no l'hi té tant, estiren els músculs de les cames i aixequen els braços. Algú em diu que aquest escalfament musicalitzat previ és lleig però jo crec que és la millor manera que tenen de generar sensació d'espectacle. Ella és tota piga i ulls, cames llargues que es mouen damunt d'uns talons gastats i teatrals. Porta l'esquena descoberta i quan no balla fuma picadura amb els llavis entreoberts. Era alumna d'ell i van associar-se un dia fa dos estius, des de llavors fan terrasses. No sé quan va passar però el tango va pujar-los al cap i avui es petonegen a la portalada de Santa Maria entre vagabunds i turistes. Cada tant canvien les coreografies, però les cançons sempre són dues, una d'un argentí que es lamenta "de no tenerla" i una d'un altre argentí que celebra el "jugar como niños". Acaben entre aplaudiments i la boca d'ell a tocar del nas d'ella, no passa ni l'aire. Després mor el tango i els guiris es redistribueixen en el seu passejar. Ve ranquejant la Buda, en un altre racó hi ha la vagabunda ni jove ni vella francesa que vol cafè de franc. A l'estil del prototípic mexicà sota una porxo, la Madeleine, si voleu dir-n'hi, s'adorm sota l'ombra que projecten a) el seu barret de palla i b) el restaurant Caputxes. Es queda estirada a terra amb una cama damunt de l'altra tota la tarda, porta botes negres de taló, ulleres fosques i gavardina. Sovint també vesteix un turbant que li amaga la cara. El Quiquesito que treballa amb mi al bar està convençut que la Madeleine vol fer-se invisible.     

Els urbanus són homes i dones que el que volen és passar-se la vida sobre motos amunt i avall de les Rambles, del Gòtic, del Born i del Raval. Motorista no hay camino, se hace camino al multar. Urbana a banda, un parell de cops la setmana ve a veure'ns el pare d'una amiga que també treballa al bar. És gras i exhibeix bigoti, fuma puros en ocasions especials i les estones que no passeja les dedica a fer de policia nacional. Quan no fa de policia acompanya vells tarats de la Barceloneta a pixar al bar, convida l'Angelito a cafè i s'asseu a les escales de l'església per fer-la petar amb una militant del PP de mitjana edat. Sovint exclama allò tan clàssic de Eso con Franco no pasaba, i l'última diada de Catalunya, el setembre del 2014, va viatjar fins a Tarragona amb el tren perquè els de Societat Civil Catalana li van pagar el bitllet, i a més el van convidar a una barbacoa per on corrien Carme Chacón, el bell Albert Rivera, l'Alicia Sánchez Camacho i algú d'UPyD.  

El petit gran home és amo del bar, alt i prim com un deixeble ascètic, bebedor sense mesura. El petit gran home una vegada fa anys va contractar un immigrant coix que no tenia papers i que duia faldilles i traginava com podia la safata amb llaunes de cervesa. El mateix petit gran home, la nit de Cap d'Any del 2015 va cobrir amb una manta l'àvia tarumba que vaga pel barri i s'endormisca sempre a una porta o altra de l'església gòtica, perquè aquella nit a la fi de l'any aquesta àvia de tots i de ningú reclamava companyia. El mateix petit gran home volia pagar-li classes de cant a la Buda per treure-la del carrer i fer-li fer el salt als escenaris, per incitar-la a deixar l'anar descalça i el mantenir uns pares impedits i tirànics. El mateix petit gran home, una nit a la primeria que jo treballava, mentre netejava la màquina de cafès, se'm va apropar amb els ulls brillants i la dentadura més vermellosa del compte. Em va agafar per la cintura i em va dir Ahora estamos solos, ¿no tienes miedo?