HERÈNCIA

Dedico el conte als meus pares -perquè qui fa el que pot no està obligat a més. 

La protagonista principal ronda la trentena i porta un vestit jaqueta d'administrativa. Seu en una cadira de disseny que no s'assembla gens als divans que hom associaria amb el despatx de Freud. La protagonista principal mira a la psicòloga. La Psicòloga rosega la punta de les ulleres amb les dents.

 No em treien a passejar quan era petita. Els dissabtes dormien fins l'hora de dinar i jo em passava el matí davant la tele amb dibuixos animats. Sortien a sopar i anaven al cine, em deixaven a casa els avis. No els culpo, d'això. M'ho passava teta a casa els avis.

Sempre els veia llegint i jo llegia. Recordo com si fos ara un diumenge al vespre que la meva mare jugava amb la Playstation que m'havien regalat mentre jo llegia un article sobre dinosaures en una de les revistes que corrien per casa. Tenia un enorme sentiment de superioritat envers ella en aquell moment. La meva intenció era que s'adonés com n'era, d'infantil, ella - i com n'era, jo, d'adulta i d'intel·ligent. Després no he llegit més. A la merda les revistes i els dinosaures.

Els meus pares sempre han tingut el terrible vici d'estimar-se i de demostrar-ho. Abans que nasqués ma germana vam fer molts viatges a ciutats europees -el seu destí preferit és qualssevol punt d'Europa, "el continent de la cultura i la civilització". Recordo que  caminaven de bracet i es deien Amor meu l'un a l'altre. La primera vegada que vaig sentir el nom de pila del meu pare tenia tres anys; sé que alguna vegada li havia cridat amoméu des del bressol perquè no tenia ni idea de com es deia. Es deia papa. O papa o amoméu.

A Europa hi ha museus i galeries plenes de quadres que les parelles d'esnobs alegres poden comentar durant hores. I això és el que ells feien. Comentar-ho durant hores mentre jo m'estava de peu abandonada en algun racó entre Botticellis i pintures de ties fofes amb el cul a l'aire. Els psicoterapeutes de l'escola sospitaven que aquí residia el meu conflicte per manca d'atenció.

PSICO: En efecte, la infantesa és un moment crucial en l'aprenentatge. Si la criatura se sent ignorada això té repercussions dràstiques més endavant, quan entra a la vida adulta.  A banda d'això, m'agradaria que reflexionessis sobre per què recordes tant bé la relació dels teus pares. Et molestava el seu amor?

No és que em molestés el seu amor. Em semblava innecessari. Encara no havia sentit ni llegit res sobre la centralitat de tenir una vida emocional estable per tal d'assolir la felicitat. De fet la felicitat dels meus pares m'era igual. Jo volia ser el centre d'atenció i rebre la meva dosi de felicitat immediata. Segur que és per això que després vaig començar a mossegar els nens quan fèiem cua a l'escola. Jo no vaig rebre l'atenció i la comprensió paterna que desitjava. Ma germana se la va quedar tota.

PSICO: Ahà. Parla'm del teu pare.

El papa? L'amoméu? - la protagonista principal fa una expressió entre tendra i sarcàstica mentre es fa un massatge a les cervicals amb els dits. - És dòcil. És bondadós, generós. Una mica passota en el fons. Que el deixin escoltar música i llegir i comentar llibres i que el deixin tranquil. Que no li portin problemes ni l'obliguin a enfrontar-se amb ningú. És sentimental. Té el mal gust de no haver-se divorciat ni d'haver engendrat cap fill fora del matrimoni. Només a mi i a ma germana. Però a ma germana no li ha importat mai l'atenció paterna. Ella va venir més tard i sempre li han fet més cas que a mi. A ella ningú se li ha cagat mai al bol de cereals, ja li vaig dir l'altre dia.  

PSICO: Quan dius que a la teva germana "no se li han cagat mai al bol de cereals" què vols dir exactament?

La protagonista principal fa una rialleta autocomplaent.

Ho vaig llegir en un conte d'un tal Saunders, això del bol de cereals. Vol dir que tots hem de fer la nostra i lluitar pels nostres objectius sense que els altres ens emprenyin, sense que se'ns caguin al bol de cereals. No vaig entendre gaire el llibre, era una bogeria, un recull de contes que em va regalar ma germana. Per això li vaig dir a ma germana que a ella no se li han cagat mai al bol de cereals, perquè sempre ha pogut aconseguir el que vol. Trobo que això d'evitar que se't caguin al bol de cereals està molt ben dit. L'estat natural de les persones és ser felices. Ens han enganyat. El SISTEMA i els pares ens han enganyat, si no fos pel sistema i pels pares tots seríem feliços i únics.

PSICO: El que has de fer és acceptar que el teu pare ja està casat. Has provat de buscar l'atenció d'altres homes.

La psicòloga en qüestió té una gran candidesa. Una mirada miop clara i un somriure serè. La protagonista principal es mira a la psicòloga primer confusa, després clarament ofesa.

No tinc cap ganes de discutir amb tu. Es veu de lluny que no en tens ni idea.

Prô acte seguit la protagonista principal viu una epifania dintre seu i de cop i volta ja no se sent atacada sinó salvada i ploriqueja i es treu les mans de les cervicals per posar-se-les al pit com demanant clemència pel seu enorme complex d'Elektra -que ara, per fi, ha sortit a la llum. 

Ho vaig fer. Li juro que ho vaig fer. Vaig buscar l'atenció d'un altre home, fa poc temps.

PSICO: Quan va ser això? Parla'm d'aquest home.

Un home morè i pelut. Li vaig voler fer creure que jo era el que jo no era, una dona relaxada. Però hi va haver un dia que ell es va ensumar la merda -tants anys de tanta gent ignorant-me i cagant-se al meu bol de cereals! Es va adonar que jo busco l'atenció i la fama dignes de la gran administrativa de tota la secció de vendes de la marca SER  que en realitat sóc, comprèn? Sempre he estat infravalorada. Des del bressol. Els meus pares, els professors de l'escola que em renyaven quan mossegava els companys. TOTS s'han passat la vida cagant-se al meu bol de cereals!

PSICO: Intenta sintetitzar. Se'ns acaba el temps. Prossegueix amb la història d'aquest home.

Ara ja no és així, però abans ma germana em feia anar a buscar el seu fill tots els dimecres a la tarda. L'escola obria a les cinc però el fill de ma germana tenia set mesos i als més petits no els treien fins al final, els deixaven adormits i quan els nens de pe dos i pe tres havien sortit les mestres començaven a descarregar nadons.

A la porta de l'escola hi havia aquest home que m'agradava molt. Alt, morenet amb pèls al pit i quatre cabells grisos, un George Clooney, una monada. Em venien ganes d'assaltar-lo quan el veia i esperava l'hora d'anar a buscar el meu nebot amb candaletes. Ell tenia un nano de tres anys, l'Esteve. Li encantaven els nens i a mi m'encantava que li encantessin els nens tot i que en el fons l'únic que volia era encantar-li jo a ell i que el meu nebot i l'Esteve júnior es quedessin amb alguna cangur. El meu George Clooney jugava amb l'Esteve i amb els seus companys de classe i les mares de diferents edats i condició se'l miraven de reüll mentre els queia la baba i es preguntaven en silenci quin devia ser el seu estat civil -algunes crec que fins i tot es lamentaven de no haver-lo conegut abans de ser mares.

Quan era hora d'agafar el meu nebot en braços jo solia estar implicadíssima en qualssevol conversació amb l'Esteve adult pare de l'Esteve petit. Parlàvem del clima, de cremes per a pells de bebès atòpiques, de pelis. La monitora en pràctiques amb acnè i majoria d'edat acabada d'estrenar repetia el nom del meu nebot vàries vegades i jo sovint no la sentia. Llavors ella cridava més fort i jo canviava el xip i començava la meva petita comèdia de cada dimecres a la tarda. Petonejava la cara i les mans rebotudes del nen. Fingia interès en l'estat dels seus bolquers i en la seva gana i la seva migdiada. En ocasions me l'acostava molt al pit i tancava als ulls per evocar un èxtasi de desig maternal -la protagonista principal tanca els ulls per evocar un èxtasi maternal davant de la psicòloga.

Un dimecres que jo acaronava amorosament el crani del meu nebot el George Clooney va girar cua de la mà d'una altra dona i es va perdre entre mil esquenes desconegudes. Vaig buscar-lo amb la mirada i vaig oblidar-me que tenia el nen als braços. El nen va caure sobre l'asfalt.

...

Oi que tothom porta tota la vida cagant-se al meu bol de cereals? Oi que tot és per culpa de la manca d'atencions rebudes a la infantesa? Oi que tot és culpa dels meus pares?

Clic.

Hola?